“Carrefour planet”: és conya, oi?

Aquest estiu, mentre buscava d’urgència un cistell per a la bicicleta, entro al centre comercial Gran Via 2 per primera vegada i llegeixo un cartell de 6m2 que presideix una de les naus laterals del temple. Al fris hi ha una inscripció que diu “Carrefour Planet” i penso que el nom, l’ha triat un publicista irònic enemistat amb l’empresa: vull dir que, llegint el títol, a ningú no li entren ganes de contribuir al monopoli de la distribució del menjar… És com si els Zara es diguessin “Monopolis Ortega-Inditex”; seria una mica massa evident, oi? Seguint l’estela del Karakia i la recomanació de l’Erik Cremers, a les vacances m’he endut Hungry City de l’arquitecta Carolyn Steel. I a la tornada, no he pogut deixar de mirar la ciutat des d’una perspectiva diferent.

Steel, arquitecta amb despatx propi, combina la tasca de co-directora no executiva a Kilburn Nightingale Architects amb la docència i la investigació sobre la vida secreta de les ciutats. En particular, ha desenvolupat una recerca tangencial del disseny urbà que té a veure amb la manera com s’han transformat les ciutats des que es van inventar els supermercats. És un llibre molt recomanable i que, a mi, particularment, em reconcilia amb un vessant de la professió, la de l’arquitecte observador i pensador de la ciutat complexa, que m’estimula.

Repassa la història de la relació de la ciutat amb el menjar. Ara que està tan de moda el tema de la sostenibilitat, el flux dels béns alimentaris és un dels que més contribueix a la petja ecològica de les ciutats del primer món. Steel explica que la mundialització de les rutes dels aliments no és una cosa nova, que de tots els inputs del metabolisme urbà, el de l’alimentació és una invariable que ha existit pràcticament des dels primers assentaments. El que és realment nou és l’escala del fenomen i el més sorprenent, la seva relativa invisibilitat. En aquests dies de Ramadà, molts dels xais que se sacrificaran a Jordània per celebrar l’Aïd el-fitr arribaran, en realitat, de terres australianes. Però per a molts dels consumidors d’Amman, el viatge en vaixell dels animals fins al port d’Aqaba serà una incògnita. Tal com ho és per a algú de Barcelona el recorregut fins a algun centre logístic dels milers d’aliments envasats que consumim, aliments importats en vaixell des de llocs remots cada vegada que el comptador d’un supermercat, des de la lectura dels codis de barres dels caixers, envia un senyal que explica que falten centenars de mils d’unitats de, posem per cas, llaunes de pinya en almívar.



I quina relació té tot això amb l’arquitectura? L’argument clàssic dels arquitectes per a no acostar-se a aquests temes és que són qüestions econòmiques, que la globalització i l’economia transnacional són matèria reservada als “especialistes”, que són processos macroeconòmics complicadíssims sobre els quals no podem intervenir. D’una banda, no paro de llegir reivindicacions dels arquitectes que demanen “mixed-use” a la ciutat i més poder de decisió sobre l’ús de les plantes baixes als nous creixements. D’altra banda, els acadèmics que estudien la globalització certifiquen que és un procés sense marxa enrere i que té un impacte a nivell local fortíssim.  Crec que els arquitectes tenen marge per actuar sobre aquest impacte local. 

La traducció d’aquesta indústria alimentària en la ciutat és la d’una segregació d’usos importantíssima. El port, els centres de distribució, les plataformes logístiques, els centres comercials i els supermercats ocupen una superfície extensíssima de l’Àrea Metropolitana sense que ni tan sols es mencionin les escoles d’arquitectura. Carolyn Steel denuncia el secretisme i l’opacitat de les naus industrials on es guarden en estoc molts productes abans de ser venuts als supermercats. Tantes normatives absurdes que regulen el sector de l’habitatge i, en canvi, permeten façanes llarguíssimes de supermercats i centres comercials sense finestra (o amb finestra i empaperada de papers publicitaris)! Quants fronts inerts de carrer hi ha a Barcelona i, sobretot, a les perifèries, que són en realitat megabotigues o supermercats gegants? Un amic alemany em va comentar que a Àustria hi ha una cadena de supermercats que encarrega el disseny de cada establiment a un arquitecte diferent. No crec que es tracti d’això, tampoc. Sense haver-los vist, penso que no és un problema que els supermercats siguin bonics o lletjos. Penso que seria objectivament més transparent per als consumidors que els magatzems de productes tinguessin finestra, que es pogués veure en tot moment com es manipulen els paquets de menjar i, sobretot, els productes frescos. Potser l’opció dels magatzems oberts al carrer faria considerar, a més d’un, el fet de preferir l’opció dels mercats on, com a mínim, el tractament del producte no es pot amagar.

La diferència entre un mercat i un SUPERmercat no és només una qüestió superlativa. Els mercats, com explica Carlyn Steel, eren tradicionalment espais públics de la ciutat on la gent es trobava lliurement per comprar i per escoltar notícies i fer safareig. Els supermercats, en canvi, com els centres comercials, són establiments privats: poden prohibir l’entrada a qui no els convingui i, de portes endins, poden escollir com exhibeixen el menjar. S’acostuma a dir que els supermercats han desbancat els negocis de proximitat i els petits comerços d’aliments per un procés de lliure competència; que els preus elevats dels establiments petits no poden competir amb els de les grans marques. Però no és la lliure competència el que regeix la indústria alimentària a la ciutat. A banda de l’escàndol dels beneficis dels intermediaris en comparació amb la retribució dels productors, i dels preus intervinguts del transport de mercaderies, des del disseny urbà s’ha contribuït a afavorir les grans empreses de distribució d’aliments: el simple fet d’autoritzar que els carrefours o els mercadones d’extraradi tinguin pàrking gratuït (per què no es paga amb tarifa per hores com al centre de la ciutat?) ha impulsat molts consumidors a agafar el cotxe i proveir-se mensualment de tot tipus de menjars empaquetats en un sol matí, de tal manera que es concentra tota la despesa en un sol gran establiment en lloc de comprar setmanalment en diverses botigues especialitzades, en bici o a peu, del seu propi barri.

Explica Steel que el canvi en les pautes de consum alimentari ha estat ràpid (en una generació) i en dues fases: primer els supermercats van situar-se a la perifèria, i ara reconquereixen posicions centrals a la ciutat, en establiments més compactes (però encara de mida desorbitada si es compara amb el gra petit del comerç tradicional). La versió “downtown” d’aquests supermercats és més reduïda com, per exemple, el “Carrefour Express”, que és pervertidament còmode perquè inclou peixateria a pes, congelats, i qualsevol producte Carrefour i evita que el consumidor hagi de  passar per cap altra fruiteria, colmado, peixateria, carnisseria, drogueria o, fins i tot, farmàcia… amb nom propi.

A Barcelona el problema no és tan accentuat com en altres ciutats, perquè la xarxa de mercats i establiments de menjar encara és potent gràcies a la seva evolució intel·ligent, perquè moltes han sabut adaptar-se als nous hàbits de consum integrant un supermercat complementari. He llegit en un diari que el flux de turistes americans no para de créixer a Barcelona i que molts d’ells no tenen ruta prevista; que el que més els agrada és passejar pels carrerons de la ciutat i perdre’s per la xarxa de botiguetes i mercats. Això demostraria que el model de ciutat tradicional (a Ciutat Vella els dos centres encara són els dos mercats, el de La Boqueria i el de Santa Caterina) forma part del patrimoni de la ciutat i que té sentit econòmic regular aquests usos per consolidar l’intangible equilibri entre ciutat i consum local.

En matèria d’urbanisme sostenible, es parla molt de les energies renovables, de les xarxes de distribució de clima a escala de districte, de la reducció de l’ús del cotxe… Però tots els esforços per fer barris autosuficients serien en va si en l’equació per a l’objectiu “Carbon Zero” no es tingués en compte la variable del menjar. Molts més barris de Catalunya podrien ser prefixats amb ECO si des del planejament s’apostés per fer atractiu el comerç de proximitat, si s’exigissin certs mínims de transparència als supermercats i es fessin visitables les plataformes logístiques (que equivaldria a convertir-les en mercats…?).  D’aquesta manera, llocs com el Parc agrari del Delta del Llobregat o el mateix riu assumirien una centralitat important, ja que gaudeixen d’una condició estratègica per al metabolisme de la ciutat.

Les diferents aproximacions al consum alimentari tenen conseqüències urbanes diferents. Un model de “Carrefour Planet” a escala de barri pot tendir a desertificar els carrers, mentre que un model de fira o un mercat obert al carrer (potser intermitent, no cal que siguin permanent) pot generar unes dinàmiques de consum que reverteixin positivament en els nivells d’activitat a cota de carrer. Una vegada, des de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Barcelona ens van dir que per les Olimpíades es va establir una norma (que no he sabut trobar encara, per cert!) que prohibia fer fires de menjar al carrer (excepte les que històricament s’havien consolidat com la de la plaça del Pi). L’argumentari era que les fires al carrer feien la competència al comerç local. Una dècada després, crec que s’ha demostrat que el que amenaça la xarxa de petits comerços locals és més el model global de monopoli de grans establiments i no tant la competència entre negocis que juguen a la mateixa lliga. Quina serà la resposta dels arquitectes per integrar la problemàtica del consum dins dels projectes urbans?

Maria Sisternas Tusell és arquitecta per la EtsaB (2006) i MSc City Design and Social Sciences per la London School of Economics (2009), gràcies a una beca de Fundación Caja Madrid. Durant la seva formació va col·laborar amb diversos estudis d’arquitectura com Batlle i Roig o clcm (Charmaine Lane i Carles Muro). Des de l’any 2006 treballa per compte propi en encàrrecs de diversa envergadura i actualment gestiona projectes de cooperació per al desenvolupament sostenible urbà de les ciutats costaneres del Mediterrani. Els seus interessos es centren en les relacions entre els processos econòmics, socials i legals que afecten a la formació de la ciutat contemporània, així com en la influència que la forma urbana pot exercir sobre els modes d’habitar dels seus ciutadans.

Leave a Reply

Your email address will not be published.