Armaris

Estimada, Valentina,

Avui només tens menys quatre mesos, però jo ja he sucumbit a tots els tòpics de futura mare i hem començat, amb el teu pare, a posar la casa potes enlaire per fer-te un lloc en un pis redistribuït perquè ens sigui més còmode a tots tres. Han estat unes setmanes de feina intensa, dibuixant, mesurant, fent proves, il·luminant, anant a buscar els mobles i muntant-los, però ha valgut la pena. Mentre muntava els calaixos (la feina gruixuda l’ha feta el teu pare amb en Hassan, perquè la meva panxa prominent ja no em deixa plegar-me com abans), pensava en com s’ho havien muntat abans els meus avis i els meus pares, i en què es manté d’invariable i què canvia entre generació i generació.

Quan els meus avis (els teus besavis materns), a l’edat de 19 anys, van casar-se i van anar a viure junts, el primer que van encarregar van ser uns armaris de paret elaborats per un fuster, completament a mida i a gust dels joves clients. Al final, en lloc de fer la inversió de comprar-se el pis, van decidir anar a viure de lloguer indefinit a un altre lloc de la ciutat, i tota la vida van recordar el dineral perdut en els armaris, que es van haver de quedar al pis que no van comprar. El lloguer indefinit és un contracte en perill d’extinció que haurà desaparegut quan tu siguis gran, però que resultava una fórmula assequible de pagar mensualment el pis i, al final de la vida del llogater, equivalia a haver pagat una hipoteca diferida al llarg del temps, però transferint els interessos al propietari i no al banc.

Com que sóc una analfabeta total pel que fa al món de les finances, no puc anticipar si quan tu siguis gran les bombolles immobiliàries hauran petat per sempre i els preus de l’habitatge s’hauran estabilitzat en paral·lel als salaris (tot plegat més aviat indica el contrari), però el més segur és que no començaràs la teva vida independent encarregant uns armaris de paret.

Els meus pares, els teus avis materns, en canvi, no es van fer fer els mobles a mida, sinó que els van reciclar de l’àvia, de la teva besàvia, i en van comprar d’altres al mercat dels Encants, que tant llavors com ara cau a la plaça de les Glòries, però que segurament quan tu tinguis edat de comprar mobles s’haurà desplaçat a un límit més actual de la ciutat, cap al Besós o Santa Coloma. Eren uns armaris fantàstics; jo recordo l’olor de fusta vella que feien i els dibuixos de flors incrustats a les portes, que no eren planes, sinó convexes, gairebé barroques, i tenien cinc o sis centímetres de gruix. No tancaven mai bé, cruixien i s’havia de prémer amb força per fer-les entrar al forat a causa d’un petit marge d’error que segur que s’hauria corregit collant una mica més les frontisses o posant-hi oli. L’armari de l’habitació dels meus pares era, sens dubte, l’objecte més bonic de l’habitació, i cada porta es tancava amb una clau diferent. Era un moble fet a Catalunya, i de segona o tercera mà amb tota probabilitat.

El teu pare i jo vivim en un pis tan vell com ho serien ara els teus besavis si visquessin, i que té senyals evidents de fatiga palpable als envans panxuts, poques parets aplomades, i unes bigues absolutament irregulars; però també té les qualitats dels pisos antics de l’Eixample: és passant, està orientat a sud i a nord i té uns sostres alts que semblen de luxe comparats amb els dels pisos que es fan ara (o es feien, perquè al 2012 encara no hem sortit de la crisi…). A casa, doncs, no hi tenim dues bigues iguals, i en canvi tenim, a més d’uns quants mobles vells heretats i regenerats, tres armaris PAX exactament iguals que els dels nostres homòlegs a Amsterdam, Nova York o Singapur.



És una gran incògnita saber si quan tu tinguis trenta anys existiran encara les botigues-magatzem d’IKEA o no, però quan jo vaig néixer, a Espanya no n’hi havia cap i crec que la primera que va obrir a Barcelona ho va fer quan jo tenia 15 o 16 anys. Des de la primera vegada que hi vaig anar, cada cop que hi torno repeteixo que no hi tornaré, perquè hi ha una densitat de gent impossible i és pesadíssim fer cua entre centenars de persones que avancen en espiral i en un sol sentit pels diferents ambients fins a la nau logística de recollida dels mobles per self-service. A més, fa mal el fet de pensar que el lema “Redecora la teva vida” sigui econòmicament més rendible des del punt de vista de la butxaca pròpia que no pas el fet d’arreglar, polir i pintar els mobles vells o encarregar-los a mida a un fuster. Si no existeix IKEA quan tu siguis gran, segur que trobes literatura sobre el seu sistema de vendes, que és únic i no té competència perquè rebenten preus a força de fabricar centenars de milers d’unitats d’un mateix producte a llocs tan remots del planeta com la Xina o Tailàndia.

Tothom maleeix IKEA, però tothom hi continua anant, crec que per dues raons: el preu, òbviament, i la possibilitat de muntar-ho un mateix. Potser m’equivoco, però m’atreviria a dir que si IKEA sobreviu a la crisi financera global que travessem i a la crisi energètica que encara no ha arribat, serà precisament perquè haurà fet infinites les possibilitats de combinació dels productes modulars que oferiran (de manera que al final no hi hagi dues versions iguals del mateix moble en una ciutat) i perquè es proveiran de materials locals i de matèria primera que no hagin de viatjar milers de quilòmetres en vaixell per ser venuts a cada lloc.

Aquest relat acabaria bé, per a mi, si quan tu siguis gran, les normes del comerç internacional i el preu real dels combustibles (és a dir, un preu que reflecteixi el seu cost econòmic no subvencionat i el seu cost ambiental) han fet que IKEA vengui sistemes en lloc de mobles, i hagi entès que el seu gran invent ha estat posar a l’abast de tothom un sistema sofisticadíssim de frontisses (de la marca alemanya Blum, per cert, no d’IKEA) que es collen a qualsevol fons d’armari o porta. És desitjable que, en el futur, pràcticament et tallin i perforin a mida els panells de fusta produïda a escala local allà mateix, i que el paisatge i l’escala territorial es transformin en conseqüència. O que es limitin a subministrar-te les peces d’ancoratge per resoldre les trobades tridimensionals, i que tu mateix puguis proveir-te dels panells de fusta, o d’altres materials de tancament, modulats i amb els forats dels visos previstos perquè ho puguis collar al teu gust.

Tothom diu que hi ha massa arquitectes (també ho diuen dels metges i les infermeres, i dels mestres, per cert…), però la realitat és que la teva besàvia materna no ha canviat ni una foto de lloc des que es va casar amb el teu besavi i van anar a viure al pis, mentre que, dues generacions més tard, el teu pare i jo hem viscut en una desena de pisos i fins i tot en ciutats diferents, i tots els hem reformat, adaptat i canviat al nostre gust. A més, els avenços tecnològics han servit per fer més fàcil l’embalatge, el transport i el muntatge dels mobles per part dels propietaris, i s’ha consolidat la necessitat de fer pisos flexibles, adaptables i que suportin el pas del temps i dels successius ocupants. La professió d’arquitecte no és aliena a aquests canvis en les maneres de viure, ni als canvis econòmics estructurals que es produeixen a escala global. Segueixo amb atenció aquestes dinàmiques, a les quals m’hauria agradat anticipar-me, perquè crec que, de la seva comprensió, se’n derivaran claus per assentar les bases d’una nova manera de fer arquitectura i fer ciutat. Estic atenta i oberta al que la teva generació ens pugui aportar.

Maria Sisternas Tusell és arquitecta per la EtsaB (2006) i MSc City Design and Social Sciences per la London School of Economics (2009), gràcies a una beca de Fundación Caja Madrid. Durant la seva formació va col·laborar amb diversos estudis d’arquitectura com Batlle i Roig o clcm (Charmaine Lane i Carles Muro). Des de l’any 2006 treballa per compte propi en encàrrecs de diversa envergadura i actualment gestiona projectes de cooperació per al desenvolupament sostenible urbà de les ciutats costaneres del Mediterrani. Els seus interessos es centren en les relacions entre els processos econòmics, socials i legals que afecten a la formació de la ciutat contemporània, així com en la influència que la forma urbana pot exercir sobre els modes d’habitar dels seus ciutadans.

Leave a Reply

Your email address will not be published.