Cap a la definició d’arquitectura moderna via la Sud-àfrica de Martienssen

I. Qui llegeix llibres d’arquitectura, assisteix a classes a l’escola d’arquitectura, mira revistes especialitzades o, senzillament, s’interessa per l’arquitectura del darrer segle i mig, hauria de poder donar una definició d’arquitectura moderna. Els biòlegs saben que un gen és aquella seqüència d’ADN que conté tota la informació necessària per a la síntesi d’una proteïna o d’un RNA; els mitjans de comunicació, quan parlen del futbol total, saben que es refereixen a quan tots els jugadors ataquen i defensen com un bloc; un fuster, quan parla d’una fusta valenta es refereix a una fusta amb una bona resistència a flexió, etc. És important saber de què s’està parlant quan s’usen les paraules. En el cas de l’arquitectura, quan usem l’expressió “arquitectura moderna”, no hi ha consens en la definició.

Tres exemples:

Un dels herois de l’arquitectura moderna, Le Corbusier, va donar una definició de què era arquitectura moderna amb els seus cinc punts. Al cap de menys d’una dècada, segons la seva definició, en començar a fer cases de volta catalana, va deixar de fer arquitectura moderna. La planta lliure quedava compromesa amb una estructura de murs paral·lels, la casa ja no quedava elevada sobre pilotis, la façana quedava condicionada per l’estructura d’aquests murs de càrrega paral·lels, les finestres ja no eren allargades i les cobertes van deixar de ser transitables.

Una definició que em va servir durant una temporada era la d’un vell professor que deia que l’arquitectura moderna era com la Isabel Preysler. El professor, amb gràcia, explicava que la imatge de la Preysler tenia els mateixos atributs que els edificis moderns: lleugeresa, velocitat i absència del pas del temps. Fem la comparativa que feia el professor entre la Preysler i la casa Farnsworth: ambdós són lleugers, la Preysler sempre ha sigut primíssima i, pel que fa a la Farnsworth, sembla que la llei de la gravetat no vagi amb ella; ambdues són veloces, quan mirem la cara de la Preysler veiem la velocitat en la pell pels repetits líftings, quan veiem la Farnsworth pensem que la casa es pot haver construït quasi tan ràpid com qualsevol moble de l’Ikea; per cap de les dues passa el temps, la Preysler no s’ha sabut mai quina edat té i, en el cas de la Farnsworth, els materials amb què està feta no envelleixen: o es malmeten o estan com el primer dia, però no es pot veure el pas del temps en el vidre. Aquesta definició és, però, també parcial.

Els crítics haurien de donar una definició acurada, atès el panorama haurien de poder traçar una definició unificadora. Els llibres que expliquen l’arquitectura moderna diuen que és aquella feta amb ferro, formigó armat, vidre; una arquitectura sense ornamentació, sense formes gratuïtes, eficient. Si això és cert ni la maison Sarabhai de Le Corbusier, ni les cases Lange i Esters de Mies van der Rohe, ni la casa experimental d’Aalto a Muratsaalo són cases modernes, per no parlar de la majoria d’edificis de Wright, Loos, Asplund i companyia. El maó no és modern? La fusteria no és pròpia de la modernitat? Si diem que la maison Sarabhai, la casa Lange i Esters i la casa de Muratsaalo són modernes, tenim un problema amb la literatura arquitectònica.

Si no tenim una definició clara d’arquitectura moderna, és molt difícil que puguem parlar-ne. Si en una conversa a tres un pensa que la modernitat són els cinc punts de Le Corbusier, l’altre pensa que és la definició de la majoria de llibres, i el vell professor pensa en la Preysler. No parlarem d’arquitectura, sinó que perpetrarem el joc dels disbarats. Això és, segurament, el que hem estat fent fins ara. Trobar una definició, en el sentit normatiu del terme, d’arquitectura moderna és el que ens cal per poder tenir una base sobre la qual parlar de l’arquitectura del darrer segle i mig.

II. Martienssen és conegut pel seu llibre (amb tres edicions angleses i cinc en la traducció espanyola) The Idea of Space in Greek Architecture. Un escrit que mostra com el modern mira l’arquitectura clàssica. El llibre no parla de materials ―no es parla de ferro ni de formigó armat―; el llibre no apel·la a característiques formals abstractes ―no es parla ni de cobertes planes o enjardinades, ni de finestres longitudinals, ni de plantes lliures, ni de façanes lliures, ni d’edificis sobre pilotis―; el llibre no parla ni del temps ni de la velocitat; el llibre parla de l’element central de l’arquitectura ―segons Martienssen― que la modernitat va recuperar: el llibre parla d’espai.

Martienssen explica l’arquitectura grega per l’efecte espacial que té sobre l’espectador, com l’arquitectura modula la percepció de l’espectador, com l’arquitectura no és determinant només pels materials o per les característiques formals abstractes, sinó per les seqüències d’espais. Aquesta manera de mirar l’arquitectura, que fa actual l’arquitectura grega, és la mirada de Martienssen a l’arquitectura i l’única, des del meu punt de vista, que pot explicar l’arquitectura moderna de forma global. L’arquitectura moderna no depèn tant de les característiques formals o materials com s’ha explicat fins ara, com de les espacials.

La crítica de l’arquitectura moderna en la qual es basaven el vell professor i la gran majoria de llibres de crítica que s’han escrit fins ara s’ha fonamentat en el que va deixar escrit el primer secretari general del Congrès internationaux d’architecture moderne i l’autor del celebèrrim Bauen in Frankreich, Bauen in Eisen, Bauen in EisenBeton o de l’Space, Time and Architecture. Giedion va estudiar sota la direcció Wöfflin i va arribar a l’arquitectura moderna després d’haver estudiat el Barroc tardà i el Romanticisme. Molt probablement, l’estudi del classicisme al Barroc tardà i al Romanticisme i les teories de Wöfflin sobre l’abstracció i l’experiència formen en el jove Giedion una idea de què és l’arquitectura en general que, després, aplicarà a l’arquitectura moderna. Giedion és un crític de l’arquitectura renaixentista que escriu d’’arquitectura moderna.

Martienssen és un jove sud-africà que estudia en una escola amb joves arquitectes que vénen del vell continent. La seva veritable formació com a arquitecte es produeix a través de tres viatges a Europa durant els quals coneix primer l’arquitectura moderna, després algun dels seus personatges més rellevants i, finalment, l’arquitectura del Renaixement i del Classicisme grec. Martienssen va de l’arquitectura moderna, de la comprensió de l’arquitectura de Terragni, Le Corbusier, Lubetkin, etc., a l’arquitectura antiga. El moviment és el contrari que el de Giedion, Martienssen és un modern que escriu sobre arquitectura.

D’aquesta manera, Martienssen ha generat la seva mirada explorant l’arquitectura moderna i Giedion ho ha fet sobre una teoria pensada per examinar el Renaixement, el Barroc i, potser, el Romanticisme.

Martienssen va escriure a la revista South African Architectural Record, que ell coeditava des que va acabar la carrera, diversos articles sobre arquitectura moderna abans de començar una anàlisi sistemàtica de l’arquitectura grega, amb especial atenció al període clàssic. El segon article que el jove Martienssen va publicar porta per nom “Modern Architecture” (sept. 1927) i hi explica el fonament en què, des del seu punt de vista, es basa l’arquitectura moderna: “Si construïm una casa nova fem que sigui el resultat de les nostres necessitats, una franca expressió de les nostres idees en planificació, conveniència i necessitats estètiques”. Això és força diferent de dir que la casa sigui feta amb formigó, ferro o que tingui coberta enjardinada, però també prou més genèric. Llegim amb atenció el fragment: “l’arquitectura ha de ser fruit de la necessitat, l’arquitectura és al servei d’una demanda, no al revés; l’arquitectura ha de ser una expressió de les nostres idees de planificació, això és especialment important per l’Europa de després de la Primera Guerra Mundial i per un Johannesburg que havia crescut molt, però que no havia tingut mai planificat el creixement; l’arquitectura moderna s’emmarca dins una planificació territorial i urbana. L’arquitectura ha de ser, així mateix, una expressió de la nostra conveniència, aquí hi entra la voluntat individual de l’home per fer coses, una voluntat circumscrita dins una planificació general. L’arquitectura ha de ser l’expressió de les nostres necessitats estètiques”, acaba escrivint Martienssen. Què són les necessitats estètiques d’un home a cavall entre el primer i el segon terç del segle XX? Martienssen respondrà a aquesta pregunta amb relació a l’arquitectura uns anys més tard, en la seva tesi de màster ―publicada sencera a la mateixa revista―, Constructivism and Architecture, on va desgranant les obres constructivistes i on va trobant valors estètics.

III. Un exemple dels valors estètics que pot tenir una obra moderna o, el que és el mateix per Martienssen, constructivista, el trobem en la descripció de l’entrada a la cité de refuge de Le Corbusier. La descripció mostra l’edifici com el percebria qualssevol visitant: primer el que veu quan arriba al barri, després com veu l’edifici en l’entorn, com és l’entrada, etc. La descripció de l’arquitectura és una descripció feta des de qui la mira, una descripció que posa al centre del problema la percepció de l’home i no pas qüestions tècniques o purament formals.

Martienssen comença: “l’entorn és típic dels suburbis parisencs, vagament hostil, poc prometedor i amb uns carrers plens de fang”. A continuació, es recrea amb les característiques brutes i fosques dels suburbis parisencs i, després d’un punt i a part: “L’edifici està format per formes clares i simples”. Aquesta dualitat entre entorn caòtic i arquitectura clara queda plasmada clarament en una imatge que es conserva als Martienssen archives: l’estètica de la modernitat és aquesta claredat geomètrica que es contraposa al caos existent; davant la brutícia i la poca claredat formal, les formes “clares i simples”, unes formes que es defineixen com l’antònim de les formes existents al lloc. L’edifici tindrà, per tant, unes formes no hostils, sinó acollidores, i serà prometedor d’higiene i no del fang dels carrers parisencs que l’hi porten. L’edifici no només actuarà com a antònim, sinó que serà redemptor: dins el 13 arrondissement de Paris, brut i mancat d’ordre, “la Cité de Refuge serà el punt focal”; quan l’espectador vegi l’edifici a l’entorn ja res no serà igual. Un cop descrita la primera impressió de l’edifici sobre l’entorn toca que l’espectador s’hi atansi.

El complex mecanisme d’entrada és important: “L’aproximació ―el lligam entre el carrer inhòspit i l’última protecció― s’aconsegueix amb una gran complexitat, amb una combinació de judici i sensibilitat que troba una satisfacció lliure més enllà d’allò pràctic”. La combinació d’elements que formen l’entrada és un plaer estètic o, dit d’una altra manera, una “satisfacció lliure més enllà d’allò pràctic”. Si el prisma general funcionava com a redemptor del barri, el mecanisme d’entrada serà l’exemple que es pot actuar en la petita escala amb l’estètica moderna, amb una estètica geomètrica. “Cada forma és fonamental: el cilindre, el cub, la superfície plana; separades, oposades, però vibrants en una unitat lliurement articulada”. L’articulació entre les diverses formes geomètriques és la que dóna l’estètica de la modernitat a aquest exemple; l’espectador ha arribat a lloc, ha pogut veure l’entorn caòtic, ha vist el gran prisma redemptor i, finalment, ha vist com s’hauria pogut construir el mateix barri de forma geomètrica, clara, neta, moderna.

Martienssen parla de com l’arquitectura afecta l’espectador, com les formes estan disposades amb relació a la persona que ha de visitar allò, no parla de coses abstractes que són certes depenent del punt de vista des que es mirin.

IV. La definició d’arquitectura moderna, així entesa, fa que el nostre judici sobre la construcció actual canviï. Si estem d’acord que fer arquitectura moderna equival a fer una arquitectura que sigui el resultat de la necessitat, una arquitectura d’acord amb la planificació urbanística i amb una estètica moderna, hem de revisar què s’ha estat fent els darrers anys en el camp de l’arquitectura. Cal saber, és clar, què és necessitat, què és planificació territorial i urbana i què és l’estètica moderna. Això darrer ja ho he intentat aclarir amb un exemple al darrer punt, però és el més difícil d’acotar. Els dos primers punts permeten explicar com en els darrers anys, en aquest país, no s’ha construït pràcticament arquitectura moderna: l’aeroport de Castelló no és arquitectura moderna perquè no és fruit d’una necessitat i no escau a cap planificació territorial ni urbana. Potser algú em discutirà que té estètica moderna, és clar, però ja no cal, perquè no entra dins la definició d’arquitectura moderna. La Ciutat de les Arts i les Ciències de València no pot ser tampoc considerada arquitectura moderna perquè no situa l’espectador dins el recinte, els edificis estan pensats per ser vistos des del cel, per la televisió o, fins i tot, per impressionar en maqueta, però les megaestructures no tenen en compte l’espectador, no situen l’home al centre del problema arquitectònic; idees de planificació i utilitàries al marge. Més exemples? Els que vulgueu, però no acabaríem mai. Feu vosaltres la llista, us divertireu i potser, quan algun professor us torni a parlar d’arquitectura moderna, li podeu dir que ell no en parli, que no en fa.

Hi ha arquitectura moderna als nostres dies? I tant, al Parlament d’Escòcia, a la Biblioteca de Lesseps, als apartaments davant l’escola del Vallès, etc. La llista és llarga, completeu-la vosaltres mateixos.

Acotar l’arquitectura moderna en aquests termes permet fer-ne quelcom operatiu, permet saber de què estem parlant, però, sobretot, permet saber què estan fent o, fins i tot, què estem fent.