El(s) centre(s) comercial(s) de ciutat vella

El procés colonitzador dels nous models comercials de mall als EEUU, des dels primers assajos a finals dels anys 1950 fins a la seva consolidació entre 1960 i 1980, va portar implícit un canvi social que va arribar a refondre en un lloc comú els espais de consum amb els d’oci. Com a indicador d’aquesta qüestió i d’acord amb Margareth Crawford, en menys de trenta anys la visita tipus a un centre comercial americà va passar de vint minuts a quasi tres hores! De forma complementària, el salt dels shopping malls i els regional malls de la perifèria cap als centres urbans es va lligar a l’aparició de la misticitat d’usos en els desenvolupaments comercials (més per una qüestió de finançament que no pas com a paradigma del bon projecte urbà) i també a la participació d’organismes públics en lògica concurrència d’interessos amb els privats.

En el disseny de centres comercials, el Gruen Transfer és descrit com l’instant en el qual els consumidors perden la pista de les seves intencions originals i esdevenen compradors impulsius. Rep el nom per l’arquitecte Victor Gruen, considerat el pare dels shopping malls americans, i es reconeix pel canvi experimentat en la manera de caminar del comprador: les grans gambades amb objectius definits deriven cap a un caminar erràtic i sense rumb aparent, subjugat per un disseny espacial i ambiental projectat intencionadament per accelerar i potenciar aquest efecte.

És arriscat parlar d’una transposició directa, però la Gruen transfer deu molt al concepte parisenc del flâneur (passejant), utilitzat per Charles Budelaire al segle XIX per descriure aquell qui deambulava pels carrers de la ciutat i pels seus primers passatges i galeries comercials cobertes. Uns anys després, Walter Benjamin ja va caracteritzar el flâneur com “la figura essencial de l’espectador urbà modern”, producte de la ciutat i del capitalisme incipient, una mena d’apòstol de la societat del consum. Si els passatges de París es van exportar cap als EEUU i van servir a Victor Gruen per configurar els seus mall (passatge o carrer, en anglès), no hi ha cap dubte que les tres darreres dècades han servit perquè el model americà creui l’Atlàntic en sentit invers.

El model de retail mall urbà no es va importar a Barcelona fins a mitjan anys 1990 (Glòries, Illa Diagonal, Diagonal mar…) i va portar implícit un salt social des de la tipologia comercial dominant i la forma d’habitar tradicional fins llavors. El model de centre comercial urbà ha pogut tenir, a més,  conseqüències importants per als usos de la ciutat, ja que porta implícita la privatització dels espais col·lectius en detriment de l’espai carrer tradicional.

L’operació d’implantació d’un centre comercial neix de la mà d’una societat promotora (a vegades coparticipada per instituts governamentals) que desenvolupa el projecte i estableix les regles del joc per als petits, mitjans, o grans operadors que volen instal·lar una unitat de venda en la promoció. La seva ubicació es farà de forma obligada en funció de l’oferta, i la renda a pagar variarà en funció de la posició i atractivitat dins l’estructura del centre comercial. Aquesta estructura gairebé sempre participa de cinc elements comuns al tipus: els accessos o portes, els passadissos o recorreguts (malls), les botigues àncora o magnets de major mida, àmbits de significació secundaris i la plaça central.

Els nous models comercials importats no només han transformat notablement els models de consum de la nostra societat, ja que també han incidit significativament en la forma i el paisatge de l’espai comercial tradicional del casc antic de Barcelona. L’estudi del cas de la Ciutat Vella ens permet dibuixar el seu sistema comercial tradicional com una estructura contínua i amb límits ben definits on les altes intensitats de comerç i serveis en planta baixa són subsidiaris de la seva estructura urbana. Els espais d’activitat es posicionen configurant un fons figura (positiu/negatiu) amb els espais de no activitat. Segueixen lògiques de vertebració i continuïtat en funció del tipus de carrer i del paper d’aquest dins l’estructura viària del lloc, configurant un sistema d’activitat comercial que es completa amb l’agregació de diverses àrees de menor entitat i la posició de grans locomotores comercials que tensionen les portes d’entrada al sistema. L’estructura d’activitat es pot sintetitzar doncs a partir d’una sèrie d’eixos principals i de les àrees agregades que es concentren dins dels seus àmbits d’influència.

Les dades mapificades dels censos d’activitats de 1516 i 1716 estudiats per Guàrdia i Garcia (Espai i societat a la Barcelona preindustrial, 1986) demostren que els espais d’activitat actuals tenen origen en la ciutat medieval, i que es van anar transformant en paral·lel a la rehabilitació urbana permanent a què s’ha sotmès el casc antic de Barcelona. Les transformacions urbanes (consolidació del Raval, obertures de carrers, esventraments, substitucions, densificacions, esponjaments…) expliquen l’origen del sistema comercial actual, i el perquè de l’aparició d’estructures comercials diferenciades.

Dins del sistema es localitzen dues àrees principals de concentració d’activitats que han passat per intensitats diferents al llarg del temps. En el cas del sistema principal central (Portal de l’Àngel-Portaferrissa), la seva consolidació és posterior a 1716, però des de llavors s’ha mantingut en intensitats altes fins a data d’avui. El cas del Born, en canvi, antigament primer eix comercial de la història de la ciutat (carrer Argenteria), passa per una davallada relativa segons dades del 2001, per reinventar-se el 2011 com un centre comercial obert especialitzat en moda i serveis de restauració amb intensitats extraordinàriament altes, i amb un caracterització comercial pròpia derivada dels seus components  patrimonials.

Si observem el sistema comercial de la Ciutat Vella com un procés (històric, i en permanent canvi i transformació), convindrem que el seu component patrimonial el construeixen l’estructura urbana i la seva evolució, però també l’existència d’un paisatge propi. Ja a finals del segle XIX la imatge del barri (especialment pel que fa als seus edificis patrimonials i espais monumentals centrals) va ser parcialment modificada amb inquietuds “culturals”, però amb interessos principalment econòmics. Tal com documenta Agustín Cócola, es va tematitzar el barri utilitzant l’estil neogòtic en centenars d’intervencions de rehabilitació i d’obra nova, amb l’objectiu de fer el conjunt monumental central encara més atractiu. Atractiu per als habitants del barri i la ciutat? No. Atractiu per al turisme.

El procés iniciat a finals del segle XIX s’ha revelat com un èxit rotund especialment els darrers 20 anys, ja que les dades oficials indiquen que en aquest període el número de turistes que van visitar Barcelona s’ha triplicat fins arribar a una xifra que supera els 7 milions de visitants el 2012! La vicepresidenta de Turisme de Barcelona i segona tinent d’alcalde de Barcelona, Sònia Recasens, indica com “el turisme ha estat un gran motor de creixement per Barcelona i constitueix una font de riquesa transversal que genera beneficis en altres sectors”. L’aeroport del Prat ha augmentat el volum de turistes en un 263% i el número de places hoteleres s’ha més que duplicat en aquest mateix període.

La relació entre les àrees de major intensitat comercial i el districte funcional turístic és evident. Aquells districtes funcionals de caràcter més residencial no superposats amb les àrees turístiques són els que es troben fora de les principals concentracions comercials, amb l’excepció de part del Born. Tot i que els turistes no porten un GPS incorporat que permeti inventariar quines són les àrees que majoritàriament ocupen, podem utilitzar com a indicador el projecte “locals and tourists” d’Eric Fischer. L’autor utilitza la plataforma d’internet Flickr, en què els usuaris poden allotjar les fotografies que fan, referenciant geogràficament des d’on han estat disparades. Fisher se centra en una ciutat determinada i distingeix entre  dues categories en funció de qui fa la fotografia:  “local” o “turista”.

Diversos autors i col·lectius denuncien recurrentment com alguns fragments de la ciutat han esdevingut un parc temàtic promogut encobertament dedicat al turisme i al seu comerç. Descriuen el desconcert inicial i posterior sorpresa que determinats turistes nord-americans experimenten en adonar-se que dins del recinte de Ciutat Vella també hi viu gent, i no tanca les seves portes fora de l’horari comercial!

No entrarem a analitzar si el volum turístic prové de la tematització historicista del passat o de la suma d’altres factors (l’oferta turística de la ciutat, l’augment de llits d’hotel, l’interès que hi pugui haver per la marca Barcelona, o d’altres contextos globals). Tampoc volem valorar el paper que pugui tenir un pla d’usos o d’altres regulacions jurídiques i urbanístiques per ordenar les transformacions socials sobrevingudes. Si que ens interessa, però, estudiar la incidència del turisme sobre l’espai físic concret de Ciutat Vella, focalitzant l’anàlisi sobre els seus sòcols comercials.

Les plantes baixes d’un sistema comercial són un termòmetre a la vista del públic de la salut d’una ciutat densa, i les de Ciutat Vella estan experimentant canvis radicals en els darrers anys. Mentre molts carrers antigament comercials però amb menor accessibilitat i amb una oferta comercial obsoleta o mal localitzada estan abaixant les persianes (barri de Sant Pere, sector nord de Santa Caterina,…), d’altres mantenen o incrementen els seus índexs d’ocupació comercial però amb un nou model de negoci. Es tracta de la franquícia i la botiga de marca (majoritaris en els retail malls, però prèviament inèdits a Ciutat Vella) que, a més, desplacen el comerç de proximitat a àrees allunyades del sistema comercial principal.

Els canvis en els models de consum de la nostra societat (derivats de la importació dels models comercials americans) i la tematització turística de Ciutat Vella han provocat l’aparició sobrevinguda i no planificada de dos centres comercials oberts. Es tracta d’una configuració dilatada i temporal fortament diferenciada dels models projectuals contemporanis de noves iniciatives d’ordenació i construcció de conjunts comercials, però que comença a funcionar amb patrons similars i disposa dels mateixos elements comuns al tipus (portes, recorreguts, magnets de major mida, places, botigues d’imatge franquiciada…). Contràriament al que es pugui pensar, no hi ha cap projecte al darrera d’aquest procés, ja que és el propi substrat urbà de Ciutat Vella qui ja està llest per adaptar-se als nous models.

Tot i l’evidència de la transformació del sistema comercial de Ciutat Vella a redós dels canvis econòmics i socials, sembla agosarat parlar en termes de resiliència urbana. Ens trobem però davant d’un context sobrevingut al qual les diferents capes que configuren la ciutat intenten adaptar-se progressivament; no necessàriament amb resultats positius.

Quin és el futur per al sistema comercial de Ciutat Vella davant dels reptes de la progressiva centrecomercialització, franquicització, globalització, tematització, especialització i possible desertització comercial, accentuada a partir de gener de 2015 pels efectes que pugui tenir l’augment de rendes de lloguer derivades del decret Boyer?