El Decret Boyer donarà el darrer cop mortal a negocis centenaris ja afectats per la crisi. La llei permetrà expulsar el comerç de proximitat de model familiar dels nostres barris per situar-hi cadenes multinacionals.
Els últims mesos estem assistint a un degoteig de notícies com: “La mítica llibreria Canuda tanca i s’hi instal·larà una botiga Mango” (Vilaweb 04.06.2013) o “El Palacio del Juguete es trasllada en previsió de no poder pagar l’actualització del lloguer” (BTV 20.08.2013). Aquests fets ni són producte de la crisi econòmica ni notícies puntuals. Al contrari aniran ocupant cada cop més les pàgines dels nostres diaris a mesura que ens acostem a l’1 de gener de 2015. Formen part d’una llei aprovada fa gairebé trenta anys i que, com acostuma a passar a casa nostra, sembla que ningú es va encarregar (ni abans ni ara) de veure l’efecte real que tindria sobre les persones, les ciutats i la seva economia.
A l’estat espanyol des de 1920 la llei protegia l’arrendatari amb la pròrroga forçosa del contracte. L’any 1985 l’anomenat Decret Boyer va suprimir aquesta obligació encara que alguns contractes la seguien practicant de manera voluntària. El 1994 però la nova Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) va acabar amb aquesta pròrroga posant data de caducitat màxima el 31 de desembre de 2014 a tots els contractes de locals comercials (no afecta als habitatges). Això inclou els que voluntàriament així es van pactar després de 1985 arrel d’una sentència del Tribunal Suprem de finals del 2011.
L’efecte que té això sobre el comerç és fàcil d’imaginar però no som conscients de la magnitud de la tragèdia. Segons l’Indicador de Comerç de Barcelona (ICOB) afectarà el 35,3% dels comerços barcelonins i gairebé la meitat dels de l’Eixample. Els eixos comercials als quals més afectarà la nova normativa són els de Sant Antoni i Sant Andreu: un 64% dels establiments. Això és especialment preocupant ja que són barris molt basats en el comerç tradicional i immersos en processos de transformació urbanística (com la reforma del Mercat de Sant Antoni o la modificació del planejament del Nucli Antic de Sant Andreu) que a dia d’avui provoquen menys ingressos als botiguers però alimenten les ànsies especuladores d’alguns propietaris.
L’efecte econòmic
La intenció de la llei és clara: portar al lliure mercat actual (un mercat ben diferent del de 1985, avui encara inflat per la bombolla immobiliària) locals amb uns lloguers que els últims anys només s’havien actualitzat amb l’IPC. Així doncs pujar els guanys que en poden treure els propietaris, sobretot els grans grups inversors que els darrers anys s’han fet amb els eixos comercials de les nostres ciutats. Algú podria pensar que és just i legítim, però cal que ens aturem a pensar què fa que aquell local tingui el valor que té avui dia.
La responsabilitat de la propietat, bàsicament el manteniment de la construcció física de l’edifici, no és el que més influeix en aquest preu. El que condiciona el preu del metre quadrat d’un local és la seva situació, i el que diferencia que una situació sigui més desitjable que una altra és una construcció col∙lectiva en que tots hi hem col∙laborat (situant els nostres habitatges al voltant, construint transports i equipaments amb els nostres impostos…), i en gran mesura els propis comerços creant eixos comercials, que ara no es podran permetre gaudir d’un valor que ells mateixos han generat. El carrer de Sants ja no és la via d’entrada a la ciutat de Barcelona que era abans de ser annexionat i que va ser el motiu de la seva puixança al ser lloc de pas. El seu potencial avui en dia rau en la sinergia comercial més que en un tema de mobilitat (i el mateix podríem dir de Portal de l’Àngel, la Rambla del Poblenou, Major de Sarrià…). D’aquesta manera els grups inversors busquen enriquir-se a través del que se’n diu “renta de monopoli”, obtenint ingressos de la manipulació i explotació de l’entorn polític i econòmic, enlloc d’obtenir benefici aportant valor afegit als productes.
Els nostres governs estan defensant els interessos d’un sector que vol viure del valor que genera la ciutat i la societat, sense atendre a l’efecte que tindrà sobre aquestes, expulsant negocis familiars que ofereixen productes bàsics a la població i creen llocs de treball més dignes que les cadenes d’alimentació ràpida i roba Made in Bangladesh.
El model de ciutat
Aquesta llei té una conseqüència directa en la forma que vivim i gaudim les nostres ciutats. L’efecte de la norma no fa sinó accelerar la destrucció i banalització de les nostres ciutats, abandonant allò que les ha fet úniques i especials. Tant per les persones que les habitem com per les que ens visiten, que passaran menys nits quan hagin visitat els monuments de rigor i vegin que el que poden trobar aquí és el mateix que el que hi ha en la terminal de qualsevol aeroport internacional; el que s’anomena nollocs.
I en realitat això no és el més preocupant. Ja fa més de cinquanta anys que Jane Jacobs va demostrar com aquest comerç de proximitat és un dels factors més importants per mantenir els nostres carrers vius i segurs. Costa imaginar el gerent o el treballador d’una cadena de roba durant la seva jornada laboral ajudant a pujar la compra a la veïna de dalt, orientant als visitants o evitant atracaments i baralles com acostumen a fer els comerciants dels nostres barris.
Sorprèn el silenci que estem vivint al respecte, amb la manca d’un debat sobre el tema, desconegut per la majoria de la població. No sabem si les administracions ja fan tard en buscar una solució a aquest problema, si volen protegir el nostre model de comerç i anar més enllà de situar una placa de ferro o publicar llibres que recordin que Barcelona un dia va ser (tal com es vanaglòria amb un poc afortunat eslògan) “la millor botiga del món”.
Pingback: patrimoni visual