Explica Michael Storper que San Francisco és una ciutat molt més atractiva que Los Angeles quan s’estudia des d’una perspectiva de proximitat a l’inividu, a nivell de microanàlisi. I explica que ho és perquè els llocs de treball de San Francisco tenen molt més valor afegit que els de Los Angeles: quan s’encarreguen enquestes detallades, a San Francisco la gent defineix la seva feina com a molt més innovadora, aportadora de coneixement i intensiva que no pas a Los Angeles. Això té una traducció òbvia a la capacitat adquisitiva dels professionals i una implicació més sofisticada al valor col·lectiu de la ciutat, perquè la motivació, la satisfacció o la felicitat dels ciutadans són la clau de l’èxit de les ciutats. L’anàlisi de Storper és doncs revolucionària, perquè va més enllà dels indicadors habituals per desgranar la realitat complexa a ciutat. Mentre que a Los Angeles i a San Francisco, hi ha uns percentatges similars de PIB dedicat a la indústria tecnològica, la seva recerca es basa en comparar el “tipus” d’indústria a una i altra banda. A Los Angeles hi ha una indústria hereva de l’època de la indústria militar que no ha evolucionat, mentre que a San Francisco la conjunció d’empresaris i acadèmics “alternatius”, anti-sistema universitaris, va generar una onada emprenedora que trenta anys després encara és la fàbrica de talent més gran del món. A Silicon Valley es van constituir com a col·lectiu amb una motivació molt precisa: millorar la vida de totes les persones a través de la tecnologia. D’aquella aliança informal en van florir llocs de treball, universitats i oportunitats per a molta altra gent de San Francisco. Per a mi, implicació ciutadana sobretot és això: col·laboració i compromís entre individus per oferir solucions als reptes de la ciutat.
Quan a Barcelona parlem d’implicació ciutadana, sovint la circumscrivim a l’àmbit urbanístic, com a procés de revisió dels projectes urbans. Però la implicació ciutadana és fonamental en la construcció de tots els àmbits de la ciutat, també en la generació d’oportunitats i la capacitació de les persones. Escriu Amartya Sen que una de les barreres al desenvolupament més evidents a les societats occidentals és l’atur o la impossibilitat d’accés al món del treball. La desocupació i l’atur són estadístiques a nivell dels Estats, però són milers de persones desassossegades reals en l’àmbit de la ciutat.
Empresaris, emprenedors, associacions, voluntaris i activistes tenen rols diferents a la ciutat, i tots són igual de legítims que els altres. Per això l’èxit col·lectiu passa per la generació de consensos i l’alineació de voluntats cap a objectius concrets. Admeto que és una tasca faraònica, i molt més complexa que no pas la revisió de projectes des de perspectives contraposades. Un hoteler ha d’entendre que la congestió turística genera externalitats sobre els veïns, ho ha de viure i s’ha de posar a la seva pell. Però pot prendre mesures per innovar, esdevenir el major aliat dels comerços locals dels entorns o cedir de tant en tant les seves instal·lacions a les associacions del barri. On està escrit que una planta baixa d’un hotel no pugui tenir una sala polivalent per a usos temporals dels col·lectius de barri? A Londres he estat en un parell de llocs així on el benefici és mutu, perquè alhora la planta baixa de l’hotel esdevé concorreguda i atrafegada, plena de vida, i reclam de persones del carrer que busquen companyia enmig de l’anonimat compartint la lectura d’un diari entre estrangers.
Si existís aquest debat, proposaria obrir els hotels a les escoles, perquè els nens poguessin entendre quina mena de màquina de viure i quines implicacions té aquest negoci. També duria estudiants de formació professionals al Cluster Nàutic, a veure les instal·lacions on es reparen iots, es fabriquen mobles i es construeixen peces úniques de motor. No entenc perquè els propietaris dels iots del Port Vell s’han de portar els enginyers i arquitectes d’Holanda, quan a Barcelona hi ha tradició artesanal d’altíssima qualitat i és capital munidal del disseny. La implicació ciutadana també ha de contribuir al canvi, per exemple, del consum. No és el mateix adquirir un iogurt qualsevol, que un producte de La Fageda; o menjar verdura congelada, que comprar-la d’un petit productor local que la cultiva de manera ecològica. És un repte col·lectiu fer que el sector privat esdevingui extremadament responsable, innovador i compromès, i cal implicar-lo en la nova construcció de la ciutat, i això passa per confiar tant en les persones com en les insitucions.
On vull anar a parar és a la necessària col·laboració entre el sector públic i el privat. Hi ha intel·ligència i ganes d’aportar valor a la ciutat també al sector privat, però les inversions requereixen claredat en la interlocució i seguretat jurídica. Sóc partidària de posar condicions molt clares al sector privat, per escrit i amb caràcter “supranormatiu”. Hi ha hagut un canvi de govern, i hi ha de ben segur un canvi de prioritats, però cal escriure-les, publicar-les i generar un guió obert i transparent per a qualsevol actor privat de la ciutat: des de les cooperatives fins a les grans corporacions. Calen instruccions i diàleg per fer paleses les prioritats de cada govern, i que les regles del joc siguin iguals per a tothom.
Posem l’exemple d’un inversor, que vulgui fer un hotel o una promoció d’habitatges en algun carrer de Barcelona. El Pla General o els plans derivats fixen edificabilitats, ocupacions, sotres, cessions…. Però no n’especifiquen els reptes actuals que preocupen a tothom: la necessitat de generar llocs de treball qualificats i justos, perdurables, la necessitat de reduir la petjada ecològica de la ciutat, el grau d’assequibilitat dels pisos o les habitacions, la condició que les inversions siguin sostingudes en el temps i no especulatives… En una democràcia consolidada com la nostra, deixar que sigui només “la normativa” urbanística qui reguli les inversions a la ciutat em sembla irresponsable. L’alcaldessa Carmena ho està fent a Madrid, negociant canvis a projectes en marxa i sense renunciar a cap inversió. Segur que s’haurà d’empassar uns quants gripaus i crítiques dels sectors més radicals del seu partit, però farà de Madrid una ciutat més oberta i molt més forta.
Finalment, el repte més gros és el de superar el disseny col·lectiu de la ciutat basat en sessions de participació ciutadana de rendició de comptes. Dissenyar tenint en compte les aspiracions contradictòries de diferents agents no hauria d’estar renyit amb tenir una ambició finalista per canviar les coses. Segurament és cultural, però no estem acostumats a dissentir. Sóc una gran defensora de la participació ciutadana, però només si es canalitza com a motor d’un canvi. En aquest sentit, si Glòries ha estat un èxit ho ha estat per la insistència d’un grup petit i molt persistent de persones que han posat l’interès col·lectiu per davant de l’interès personal, però amb una mirada molt oberta, fent renúncies i concessions, però amb visió creativa i compromesa. Ara caldrà asseure a les sessions d’implicació els petits i grans propietaris que tenen terrenys en l’àmbit de Glòries, per assegurar que allò que passi als nous edificis, també sigui radicalment positiu a favor de la ciutat: criteris de sostenibitat, garantia d’assequibilitat dels pisos, qualitat arquitectònica, mixticitat d’usos i construcció d’una nova centralitat.
Dissentir és clau. Els debats on tothom assenteix no aporten gaire res. Els debats en què tothom està d’acord a estar en contra d’una proposta, tampoc no serveixen per a res. Que tots els veïns d’un barri estiguin d’acord que no volen una determinada intervenció, tampoc no contrueix cap voluntat. Donem per fet que Barcelona és una ciutat de referència. Ho és gràcies a l’esforç de milers de persones que hi han pensat, legislat, invertit i habitat des de fa centenars d’anys. Per ser més justos, també hem de deixar de tractar els que volen invertir a la ciutat com a “sospitosos habituals”. La participació ciutadana no pot ser un triangle entre tècnics, administració i veïns, perquè això només aboca a la lògica del conflicte. El disseny urbà basat en la intel·ligència col·lectiva passarà necessàriament per l’alliberament de la samarreta i assumir que no hi ha bàndols: cal aportar idees als projectes, sumar-hi voluntats i construir el bé comú des de la mirada oberta, sense intentar desqualificar sistemàticament els que no pensen igual.