El mur, la reixa, el buit*

Des de l’aparició dels moviments reformadors del segle XVIII a Anglaterra i França, la presó s’ha presentat com un espai reformador en contraposició a un espai punitiu: l’Estat no castiga, instrueix. I ho fa a través d’una institució que s’organitza al voltant de la idea de disciplina com a estructuradora de la moral; una disciplina que opera, en realitat, com una forma de poder, com una tecnologia.[1] S’entén que la moralitat i els codis socials modelen el ciutadà a través d’una sèrie d’institucions que eduquen, formen i corregeixen. El canvi de conducta en el pres, doncs, és un canvi forçat, codificat per allò que l’autoritat considera positiu, adequat, correcte.

Però tot i que els discursos oficials sobre els sistemes penitenciaris n’exposin sempre la part moralitzant, la de la presó és una història d’obligació i violència. L’empresonament amplia el sentiment d’enclaustrament psicològic en un entorn normatiu estricte i opressiu, redueix la diversitat social en tant que homogeneïtza la individualitat de forma indiscriminada, alhora que reprodueix sistemes jeràrquics de submissió i estructures de poder que, en privació de llibertat, es radicalitzen encara més. D’altra banda, encara que als centres penitenciaris de les societats democràtiques més avançades els reclusos tinguin garantits els drets de ciutadania durant el seu internament —òbviament, excepte el de la llibertat de moviments—, aquests reprodueixen també un model social i, per tant, s’hi reprodueixen també, o potser més, els vicis, les injustícies i les desigualtats d’aquestes societats.

La història de la presó és la d’una permanent dualitat que es manifesta en múltiples contradiccions i antagonismes; la tensió permanent entre el dins i el fora, l’edifici de la presó i la vida a la presó, els discursos reformadors i la literatura de presons, el perill del criminal i la violència exercida pel poder, la necessitat d’aïllament i la necessitat de llibertat, la rehabilitació social i l’abús d’una autoritat extremament jerarquitzada. Tots ells són exemples de la controvèrsia que genera la que segurament és la institució estatal més sòrdida i incòmoda.

El canvi de mentalitat que suposà el nou model penitenciari associat al moviment reformador va establir també nous vincles entre  arquitectura i pensament. Es van desenvolupar una sèrie de discursos polítics i jurídics que discutien la noció de justícia, i que van creure en el poder de l’arquitectura com a instrument de control social. Així, certes idees de moralitat, ordre o simetria, es tradueixen en composicions formals organitzades en esquemes radials i segons criteris de centralitat. De la mateixa manera, qüestions fonamentals com la seguretat o la salubritat es tradueixen arquitectònicament en models de compartimentació i separació espacials. L’arquitectura, doncs, s’utilitza per part de l’estat com a instrument performatiu, on la jerarquia i l’estructura formals defineixen els sistemes de poder. La presó moderna reformada acaba amb la ingenuïtat històrica de la representació, per passar a planificar la vida comunitària a través de l’ordre i la segregació. Aquesta nova consciència fa que el projecte de presó no es pugui deslligar de la relació entre espai filosòfic i espai físic; és un projecte on la funcionalitat i la materialitat de l’arquitectura conflueixen en la construcció d’un espai conceptual, ètic i moral.

La relació entre arquitectura i control social va viure un dels moments més extrems en la proposta de Jeremy Bentham a “the Penitentiary Panopticon”, en paraules de Robin Evans, “un assaig sobre l’enginyeria del comportament a través de la manipulació de la forma arquitectònica”.[2] En la seva proposta, Bentham pretenia crear el paradigma de la presó reformadora, aquella que podria “controlar i assegurar, a través del disseny, la conducta humana i, a través d’aquesta, la condició humana en la seva totalitat”.[3] Aquesta ambició megalòmana, aquesta fe en l’arquitectura i el seu poder transformador, va conduir a una construcció intel·lectual en què la tortura física és substituïda per la psicològica, en què ja no s’actua sobre el cos sinó que es terroritza la ment. Com recull W. G. Sebald en els seus escrits sobre literatura,“el guarda de la torre té contínuament en el seu camp visual els reclusos, sense necessitat de moure’s del lloc. L’enginyosa arquitectura de la presó simbolitza, més enllà de la seva funció de control, el sistema d’ordre supervisat. No hi ha res que sentin més dolorosament els perseguits que l’observació incessant”.[4]

El panòptic es converteix en una forma simbòlica, en una utopia, com diu Evans, que ha allargat l’ombra fins als nostres dies. El model de comunitat que l’estructura panòptica reproduïa ressona avui en el món contemporani. A la vista de la xarxa global d’espionatge massiu en què vivim al segle XXI, aquell va ser un projecte no només revelador sinó totalment premonitori. Qualsevol ciutadà és un perill en potència i, per tant, es converteix en sospitós sota vigilància. L’arquitectura transformada en una nova tecnologia invisible però molt més potent en el seu abast, amb un mateix objectiu, el control social. La nostra presó és global, és una societat basada en uns mateixos principis de control, educació i vigilància. A l’edifici de la presó, però, aquesta condició és extrema. La possibilitat d’exercir un control total, de determinar qualsevol possible relació, carrega l’oportunitat de responsabilitat: la d’assumir les conseqüències de les decisions preses en el disseny i la planificació.

És a mitjan segle XIX, però, quan després d’un cert escepticisme sobre la capacitat de reparació de l’arquitectura i la redempció a través de l’empresonament, apareix un nou model d’internament inspirat en la idea de poble rural. Segons Foucault, la construcció de la colònia penal de Mettray el 1840 va fixar la data definitiva de la formació del sistema penitenciari.[5] “Aquestes noves varietats d’institució es van construir amb l’esperança que la humanitat podia ser educada en la perfecció a través d’una forma de govern canalitzada a través d’una arquitectura acuradament distribuïda”.[6] La presó entesa com una petita població, o com un entorn urbà que reprodueix un esquema de vida comunitària, es basa en el principi actiu de la forma arquitectònica com a portadora d’uns principis virtuosos, com a catalitzadora de vida social i d’urbanitat.

Així, el projecte de presó moderna o reformada dels segles XVIII i XIX no només canvia la funció de l’arquitectura, el pas de la representació a l’acció del poder, també altera el paper de l’arquitecte introduint-hi una dimensió ètica i moral. És un projecte exigent, que força a encarar la realitat, allò que moltes vegades el càndid voldria ignorar o oblidar: obliga l’arquitecte a prendre consciència de la seva capacitat per ordenar i estructurar, així com la seva influència en el comportament humà, individual i col·lectiu, en els espais que defineix. Aquest repte, col·loca sense maquillatges l’arquitecte davant del mirall i l’obliga a posicionar-se en el seu rol evidenciant uns valors i una manera d’entendre la vida en societat. Ja no pot quedar-se als llimbs i seguir treballant únicament amb criteris artístics i de representació; la seva obra ja no és només una obra per a la contemplació, sinó que és un instrument al servei del poder polític. El projecte modern de presó canvia també els criteris de lectura de l’arquitectura per la capacitat d’entendre i d’expressar a través del projecte arquitectònic un model d’institució en relació a la societat: ja no pot avaluar-se només per la seguretat, per la funcionalitat estricte ni per les qualitats materials, tectòniques i espacials, sinó que s’ha d’avaluar també per la creació d’un discurs i d’un compromís polític. Dissenyar una presó implica un grau de compromís social de l’arquitecte amb una certa comunitat, la defensa d’un model social.

La relació entre l’espai físic, material, i els patrons de comportament, la manera com s’utilitzen i com es viuen aquests espais, resta encara per explorar en profunditat. Des de les ciències socials s’insisteix que és la societat qui determina la configuració de l’espai, i no a la inversa, argument que, portat al límit, qüestionaria el sentit últim del disseny urbà i arquitectònic. Segons Lefevbre, l’espai “no és un objecte científic separat de la ideologia i la política; ha estat sempre polític i estratègic (…) és un producte literalment ple d’ideologia”.[7] Edward Soja insisteix en la mateixa línia, “l’espai en si mateix pot ser fonamentalment donat, però l’organització i el significat de l’espai és un producte de la traducció, transformació i experiències socials”,[8] i Manuel Castells afirma que “l’espai no és un reflex de la societat, sinó que n’és l’expressió, és la societat”.[9] Però si són els processos socials i econòmics els que configuren la forma urbana, quina és la funció de l’arquitectura? Quin paper exerceix el disseny en l’articulació d’espais, i quina és la seva influència més enllà d’un element purament decoratiu i estetitzant? Aquest seria un raonament contrari a la creença dels reformistes anglesos basada en la idea que la forma arquitectònica pot modelar la conducta humana. La formalització dels centres penitenciaris i la seva evolució en els darrers tres segles serien, així, una evolució de les societats, més que una evolució de la presó en tant que tipologia arquitectònica. En últim terme, aquesta línia argumental acabaria amb la capacitat de l’arquitecte per crear, inventar, transgredir. Seria un producte social més, una simple reproducció.

Però com ja va anunciar Bill Hillier, perquè hi hagi una lògica social de l’espai, ha d’haver-hi primer una lògica de l’espai.[10] Després d’estudiar específicament la relació entre estructura formal i patrons de moviment i conducta, Hillier va concloure que “una disposició espacial crea —o elimina— vida d’una manera molt precisa, en el sentit que determina un camp per a una potencial trobada o copresència que pot ser escassa, o densa, i predictible, o impredictible, depenent dels seus patrons d’integració i del seu grau d’intel·ligibilitat”.[11] Així, si l’espai en si té una influència en la vida social, també es pot, des del disseny, perseguir ideals de canvi i renovació. Si acceptem que l’espai crea oportunitats, aleshores la qüestió seria quines situacions es potencien. Perquè, en definitiva, es pot intervenir sobre l’espai per utilitzar-lo “en dos modes socials: de manera conservadora per expressar i, per tant, reproduir unes relacions socials existents en un determinat patró social, utilitzant l’espai de manera que segregui per restringir i modular els moments de trobada; o de manera generativa, per crear nous potencials socials maximitzant la copresència a través del moviment”.[12] Per tant, si l’espai físic, sense cap altre condicionant —l’espai pur, diria Hillier—,influeix en el comportament humà i en la manera com ens movem i utilitzem l’espai, haurem de considerar l’impacte que una configuració oberta té en relació a una altra d’impositiva. La definició d’espais de dominació, de control, de negociació o de consens, passen a ser part de l’exercici intel·lectual que suposa el projecte arquitectònic.

Si la presó és, doncs,el reflex d’una ideologia i l’expressió d’una societat, en el món contemporani podríem contraposar el model de presó heretat de la tradició reformadora amb l’aparició d’un nou paradigma d’institució sorgit a l’ombra del pensament neoliberal. Aquest model, que ha convertit l’economia de mercat i la competència en el centre del discurs ideològic, ha promogut la màxima desregulació i la mínima intervenció de l’estat en la vida econòmica i social, i ha arribat fins a la progressiva privatització de la construcció i administració de presons i de centres d’internament. En aquest cas la política penitenciària deixa de ser un instrument estatal, públic per tant, i passa a ser un producte que opera segons lleis de mercat i que, conseqüentment, el que busca és el benefici i la productivitat en la gestió. El sentit estètic i l’ordre compositiu desapareixen per convertir-se en un negoci, en una indústria; la presó reduïda a un conjunt de pavellons envoltats de reixes, on el principal criteri de disseny és l’eficiència i l’efectivitat, l’arquitectura de la qual  no dista gaire d’un complex de naus industrials on la reflexió sobre les qualitats espacials i, per tant també, la discussió sobre la qualitat de la vida que s’hi desenvolupa queden en un segon pla.

La retòrica moralista,però, segueix sent-hi present, tot i que pren una forma més propera a l’eslògan publicitari: “Nosaltres canviem vides. El programa de presos de la CCA busca proporcionar esperança i reparació”. “Nosaltres ens esforcem per garantir que l’empresonament representi una oportunitat per començar de nou”.[13] Declaracions com aquestes, però, contradiuen la realitat vista des de dins i, alhora, plantegen el dubte de fins a quin punt aquestes corporacions tenen com a objectiu la reinserció dels presos, cosa que, en cas d’èxit, els podria acabar deixant sense feina.[14] Els centres correccionals privats són avui en dia un negoci creixent a diversos països anglosaxons. Als Estats Units, paradoxalment, el número d’empresonaments ha augmentat de manera continuada i ininterrompuda des de la dècada de 1970, tot i que els percentatges de criminalitat han estat molt més irregulars, i han arribat a decréixer considerablement en diversos períodes. Aquesta situació marca un punt i a part en la reflexió sobre el model de societat, rebaixant la ciutadania al nivell quasi bé de mercaderia. El sistema d’empresonament massiu introduït en les últimes dècades als EUA ha conduït el país a una situació d’una contradicció extrema, amb més de dos milions de persones empresonades, la majoria provinents de barris pobres, on el sistema judicial penal s’ha convertit en la principal institució de l’Estat en aquestes comunitats, i ha convertit l’empresonament en una lluita contra la pobresa, més que contra el crim, i amb un cost econòmic altíssim. Què passaria si es produís una reorientació de la despesa pública que dotés aquestes comunitats d’una infraestructura que fos el fonament real d’una seguretat quotidiana i permanent, en comptes de la criminalització i empresonament de sectors de la població exclosos socialment?[15]

Es podria contraposar a aquest model la noció aristotèlica que l’home és un animal polític que només pot desenvolupar la seva naturalesa en societat. Seria conseqüent, per tant, amb la idea reproduir una determinada societat, la presó, per modelar o promoure així una conducta social, amb l’objectiu últim de reformar o rehabilitar. El projecte de Mas d’Enric s’emmarca en aquesta tradició, i ho fa treballant amb la forma arquitectònica com a motor transformador, invertint l’estructura compositiva penitenciària basada en criteris d’axialitat i repetició, articulant l’edifici al voltant del buit. Aquesta operació crea un espai simbòlic que es podria associar a un cert alleujament, a una contraposició de la realitat del confinament amb l’experiència d’un espai obert. El sistema de patis comunitaris està concebut també com a buit apropiable, i organitzat de manera, tant visualment com espacial, que l’experiència que se’n té no sigui un record permanent de la condició de pres. Hi ha en aquest projecte una certa subversió de la idea de centralitat, tradicionalment ocupada per l’autoritat i el poder, convertida en aquest cas en un espai d’urbanitat, de relació, de contacte. És també una declaració de principis per part de l’arquitecte i alhora una reafirmació i una defensa del sentit de l’arquitectura. Una oposició al nihilisme i al pragmatisme neoliberal. De la mateixa manera que al carrer de les ciutats apareix una tensió entre la imposició d’un ordre i l’apropiació lliure i imprevisible per part de la ciutadania, a la presó, la tensió és màxima entre una regulació total de la vida, de cada pas i moviment, i un esperit de rebel·lió, de trencament, de reivindicació d’un subjecte sotmès a una monitorització absoluta, on la col·lisió de cossos és forçada, dissenyada. Introduir un espai de possibilitats, una indeterminació dins d’un sistema d’una rigidesa extrema es converteix en un acte de rebel·lió. Una dissolució dels antagonismes, una possibilitat de retrobament, un moment de llibertat.


* Aquest article es va publicar a Paez, Roger (2014). Presó i projecte. Actar: Barcelona.

[1] Foucault, Michel (1975). Surveiller et punir: naissance de la prison. Paris: Editions Gallimard, p. 251.

[2] Evans, Robin (1982). The Fabrication of Virtue: English Prison Architecture, 1750-1840. Cambridge: Cambridge University Press, p. 222.

[3]Ibid, p. 196.

[4] Sebald, W. G. (1991). Pútrida patria. Barcelona: Anagrama, 2005, p. 65

[5]Foucault, Op. Cit., p. 343.

[6]Evans, Op. Cit., p. 394.

[7] Lefevbre, Henri (2009).  “Reflections on the Politics of Space”, a State, Space, World: Selected Essays. Minneapolis: University of Minnesota Press, p. 171.

[8] Soja, Edward W. (1989). Postmodern Geographies: The Reassertion of Space in Critical Social Theory. London: Verso, p. 79-80.

[9] Castells, Manuel (1983). The City and the Grassroots: A Cross-Cultural Theory of Urban Social Movements. Los Angeles: University of California Press.

[10] Hillier, Bill i Hanson, Julienne (1984). The Social Logic of Space. Cambridge University Press.

[11] Hillier, B. ; Burdett, R.; Peponie, J. i Penn, A. (1987). “Creating Life: Or, Does Architecture Determine Anything?”, a Arch & Comport/Arch. Behav, vol. 3, p. 235.

[12] Hillier, Bill (2008). “Space and Spatiality: What the Built environment Needs from Social Theory”, a Building Research & Information, 36, Routledge, p. 227.

[13] Corrections Corporation of America és la principal empresa dedicada a la construcció i gestió de presons i centres penitenciaris als EUA, juntament amb Geo Group. www.cca.com,

[14]Segons deia El Periódico el 8 d’abril del 2013, “des que Barack Obama va arribar al poder, la detenció i la deportació d’immigrants s’ha disparat fins a nivells mai vistos. Dels 70.000 capturats el 1996 s’ha passat a 400.000, una explosió que ha suposat un ‘boom’ per a les companyies privades de presons, que han vist com els seus ingressos es disparaven”.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/les-presons-privades-alberguen-gairebe-meitat-dels-immigrants-sense-papers-dels-eua-2358652

[15] Aquesta és la pregunta que planteja el projecte Architecture and Justice de Laura Kurgan i Eric Cadora, on es revela que “the United States currently has more than 2 million people locked up in jails and prisons. A disproportionate number of them come from a very few neighborhoods in the country’s biggest cities. In many places the concentration is so dense that states are spending in excess of a million dollars a year to incarcerate the residents of single city blocks.[…] We call them “Million Dollar Blocks,” single blocks in inner-city neighborhoods across the country forwhichupwards of a million dollars are allocated each year to imprison its residents. […] Money spent on criminal justice is money notspent on other civic institutions, especially in these communities.” http://www.spatialinformationdesignlab.org/MEDIA/PDF_04.pdf

Leave a Reply

Your email address will not be published.