Fer i desfer

La primera fotografia correspon a la casa de Sir Peter Hall a Ealing, una magnífica construcció victoriana de tres plantes, en un carrer en cul-de-sac, amb tribunes i jardí, en un districte de l’Outer London de baixíssima densitat. Durant una època em vaig obsessionar (en el bon sentit) amb les lectures de Peter Hall i la seva creuada personal contra la intenció de l’alcalde Livingstone d’incrementar la densitat residencial a Londres. El lloc que Hall ha triat per viure  és un lloc simplement magnífic, a la perifèria de la ciutat policèntrica, amb pics de densitat, que ell propugna. Les seves preferències individuals, el seu confort i la seva pròpia idea d’habitar, estan condensades en aquesta casa… Quan vaig descobrir on viu, vaig entendre per què Hall s’ha convertit en un gran defensor dels suburbis sostenibles i, fins a cert punt, me’n vaig contagiar. ¿És possible que, en l’afany col·lectiu per contenir la dispersió suburbana i promoure la compacitat, haguem renunciat a tipologies híbrides com les de les cases victorianes de mitja densitat, en barris centrals de la ciutat, i que això encara hagi expulsat més lluny algunes famílies? De vegades, quan treballo o busco informació sobre un barri, quan vull saber com s’hi viu, teclejo el nom d’un dels seus carrers a l’Idealista i xafardejo el tipus de casa que s’hi pot trobar, em miro les terrasses, les vistes, la incidència del sol des dels seus apartaments en venda. No és un mètode molt ortodox i és sens dubte menys il·lustrat que recórrer a la literatura existent, però em situa en un punt de partida honest: i tu, hi voldries viure?

La segona imatge és la d’una paradoxa, o més ben dit, la d’una placa solar. Paradoxa perquè, avui, la quantitat de papers, permisos, honoraris de tècnics i institucions certificadores que validin l’ús eficient de la placa és tal (sobretot a Barcelona) que fa que molts propietaris acabin percebent les mesures sostenibles com a imposicions i costos, en lloc d’una oportunitat per estalviar a mitjà termini tant en costos ambientals com econòmics. No cal ser un ecologista radical per entendre que  l’acumulació d’aigua calenta sanitària per a ús propi pot ser un estalvi per a la pròpia butxaca i per als recursos del planeta, però caldria d’una banda agilitzar-ne els tràmits i, de l’altra, facilitar-ne els mecanismes i l’accés perquè qualsevol propietari en pogués fer el manteniment sense passar per un tècnic extern. El cas de la placa solar és extrapolable a qualsevol altre aparell que permeti reduir la dependència dels usuaris de les grans companyies energètiques. Ens ho estem posant fàcil per estimular l’ús d’energies renovables?

La tercera imatge és la del riu Isar, a la ciutat de Munic, el 24 d’agost d’aquest any. Constitueix la prova gràfica que l’elecció individual de les persones no està renyida amb la sostenibilitat. Ans al contrari, l’experiència de recuperar el riu i les seves lleres naturals sense canals formigonats per a l’ús dels banyistes demostra que, si està ben entesa, la regeneració sostenible d’espais naturals a la ciutat es pot convertir en un atractiu urbà de primer ordre sense haver-hi d’afegir grans programes ni construccions adossades. L’Isar era un riu contaminat al qual s’ha retornat un cabdal ecològic i reduït les extraccions per a la planta hidroelèctrica (al fons de la imatge), per convertir-lo en una platja urbana d’aigua dolça.

Amartya Sen, filòsof, economista i autor de Development as freedom, sosté que la funció primordial del sector públic no és fer (en el sentit de legislar i construir), sinó desfer (en el sentit d’eliminar les traves al desenvolupament dels col·lectius). Per exemple, l’analfabetisme pot ser una barrera per a la participació en activitats econòmiques, o comercials (si no es domina el llenguatge legal per a les transaccions internacionals), o polítiques (en cas que algun segment de la població no tingui accés als diaris o no pugui comunicar-se per escrit amb altres activistes polítics). El que defensa Sen és que les institucions i els poders públics han de treballar per crear condicions perquè la gent pugui, lliurement, triar la millor opció i participar en igualtat de condicions del desenvolupament del país. Per exemple, la prioritat del govern en el cas d’un país pobre amb una elevada taxa d’analfabetisme no hauria de ser tant el fet d’eliminar taxes per atreure capital estranger, com invertir en educació. I argumenta que això passa per deixar fer (“capacitar” els individus) i desfer (eliminar selectivament allò que constitueix una barrera). Aplicant la teoria de Sen a la ciutat i si ens prenem la crisi com una oportunitat, aleshores l’urbanisme post-Lehman Brothers podria ser  el de la legislació positiva en matèria d’urbanisme sostenible.

He utilitzat tres fotografies inconnexes per suggerir que, davant l’immens repte que suposa fer les ciutats més sostenibles, el fet d’eliminar barreres (físiques o ambientals, com la contaminació) per accedir a espais naturals, suprimir les traves burocràtiques per a l’ús d’aparells eficients que potenciïn l’ús d’energies renovables, i tenir en compte les preferències individuals a l’hora d’escollir tipologies per projectar un barri, pot contribuir que els ciutadans comparteixin els beneficis i costos de les mesures sostenibles i, sobretot, es converteixin en el primer motor de demanda d’aquest tipus de mecanismes.