Hi ha colors espirituals?

Durant la passada Setmana Santa, pensava amb estupor sobre els diferents codis cromàtics de les vestimentes dels sacerdots i les variades ornamentacions que celebren els més rellevants serveis litúrgics del calendari cristià. És el morat el color de la penitència? Ens ha de recordar el vermell la sang de Crist? Com sabem, els colors sempre han estat acompanyats de valors semàntics segons les seves virtuts lumíniques, de tonalitat o de saturació. La investigació de la simbologia del color demostra que les diferents cultures veuen i entenen de diferents maneres el color, tant a nivell sincrònic com diacrònic. El que destacaria d’això, més que les seves diferències interpretatives, és la importància del significat del color en la percepció cromàtica en totes les cultures i èpoques. Això és tant evident en la vestimenta tradicional com en l’arquitectura. N’hi hauria prou amb recordar l’exhaustiu estudi d’Owen Jones publicat a The Grammar of Ornament després de dissenyar l’interior del Crystal Palace. Però aquests són intents de generalitzar els significats del color, i d’ordenar-los segons unes lleis estètiques determinades. I qüestiono: si la percepció del color és causada per la interacció de la llum amb la retina, la qual provoca una estimulació de la meva ment; aleshores, l’efecte cromàtic és una sensació individual, és a dir, subjectiva (aliena a qualsevol context social). Com apuntava Kandisnky, els colors, com la música i les paraules, posseeixen un poder psicològic que desperten vibracions en cada ànima.

Aleshores, existeixen els colors espirituals? I si fos així, quin podria ser el paper del color en l’arquitectura contemporània? Deixeu-me, doncs, citar com a exemple una de les obres que més ha explorat aquestes qüestions. Es tracta de la capella de Seattle dedicada al fundador de l’ordre Jesuïta i dissenyada per Steven Holl entre 1994 i 1997. Holl ha destacat per la seva continua exploració entorn dels fenòmens que podem experimentar en l’espai i el temps com el color, la llum o la textura. Entrelligant aquests elements amb diversos conceptes heurístics que van més enllà del camp de l’arquitectura, Holl ens mostra maneres d’imaginar un nou entorn capaç de revelar els més profunds dels nostres sentiments. A la capella de St. Ignatius, Holl té l’oportunitat d’assajar els aspectes fonamentals que envolten l’acció poètica de mostrar la llum i el color en un espai espiritual. A més de les seves tasques missioneres, Sant Ignasi de Loiola també va promocionar enormement l’educació a través de diferents estudis. Tant és així, que els Jesuïtes esdevingueren l’organització catòlica més intel·lectual, i encara ara són reconeguts per les seves institucions educatives. Aquesta petita església, doncs, es troba al mig del campus de la Universitat de Seattle, i organitza un nou espai central per congregar la diversitat cultural de tots els seus estudiants.



Els escrits de Sant Ignasi varen ser la principal font d’inspiració per a Holl. Com a metàfora sobre els diferents tipus de llum, es projecten set “ampolles de llum” que corresponen a set programes litúrgics diferents. Cada “ampolla” emergeix de la coberta com l’àpex de les roques de Montserrat (lloc on Sant Ignasi va escriure els seus Exercicis Espirituals). Cada lluerna condueix la llum cap a l’interior a través de dos classes de filtre de color, i crea així una reunió de llum i de color de qualitats variables. L’un és en forma de vitrall, una lent de color brillant i nítid que continua la tradició gòtica de tenyir els raigs solars cap a l’interior. L’altre és mitjançant la llum indirecta. Aquest és un efecte cromàtic que Holl ja havia assajat en diversos projectes com en les oficines D.E. Shaw de Nova York de 1992, on uns plans opacs són pintats de colors vius per la cara enfrontada a les obertures a l’exterior. D’aquesta manera, la llum natural reflexa en aquest parament i es projecta sobre el perímetre d’aquestes pantalles en forma d’aura de color. La particularitat d’aquest color projectat és que l’observador no veu la superfície pigmentada, sinó que només en veu el seu reflex. L’efecte cromàtic esdevé subtil i misteriós. El color, de cop i volta, entra en els dominis de l’abstracte, entre el visible i l’invisible. El que és fascinant del color projectat és la seva falta de contorn: és una matèria amorfa i transparent que se superposa a la resta de superfícies.

Conseqüentment, l’efecte cromàtic de cada “ampolla” està composat per dos colors, els quals formen parelles de colors complementaris. Com també és habitual en l’obra de Holl, hi ha hagut sempre una preocupació per les figures oposades: fosc vers clar, dur vers tou, sòlid vers buit. El color també es composa de manera que cada parella d’oposats conformi un equilibri visual així com una experiència intensa i amb fort impacte emocional. Johan Wolfgang von Goethe anomenà a aquestes parelles de color “combinacions harmòniques”. En la Teoria dels Colors, Goethe descriu el curiós fenomen de mirar durant un minut un grup de flors de color intens i, a continuació, decantar la mirada cap al camí de grava. Podem observar aleshores petites taques del color oposat al de les flors. Això és degut a la sobreestimulació de la retina. Holl recull aquestes experiències en la seva arquitectura. És conscient que quan mirem durant una estona una llum vermella, en passar després la mirada per una superfície blanca aquesta es veu de color verd. Aquest simple fenomen que tots hem pogut experimentar s’utilitza com a principi compositiu per imposar harmonia i equilibri amb la correcta proporció de cada color. Compensant un vitrall blau amb un perímetre groguenc, la retina resta en un balanç màgic que desperta les impressions sensorials més bàsiques de l’espectador.

Així doncs, hi ha colors espirituals? El que Holl ens proposa és d’oblidar-nos dels valors simbòlics dels colors, deixar enrere els contextos culturals o religiosos en els quals ens han educat. Ell ens brinda la possibilitat de trobar, en qualsevol color, la seva essència perceptiva. Holl fa un pas per deslligar el color del significat, per donar-li presència fenomenològica, i crear un nou diàleg entre espai i observador. Tots els colors poden ser espirituals perquè són interpretats per la nostra imaginació. És potser qüestió d’obrir sense límits la forma del color per abstreure’l de la seva materialitat. Paul Klee deia que el retorn al color té la virtut d’acostar-se a l’ànima de les coses. Holl ens proposa una manera d’entendre el color: despertat per la llum i fet visible sobre l’aire i la textura estucada que l’envolta. Per tant, el color ja no està subordinat a les formes, sinó que esdevé amorf i flexible. Conjuntant color i llum, Holl és capaç d’escapar dels lligams de la forma tot creant taques de colors que es mouen lliurement per l’espai sense cap restrenyiment de contorn. Els colors ja no tenen cap perímetre ni cap significat preestablert. Són colors suprematistes dedicats als nostres sentiments. Penso que la seducció d’aquests resplendors de color ens fa viatjar més enllà de les dimensions de l’espai per aconseguir la més misteriosa espiritualitat.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>