Hi ha parcs, i hi ha parcs centrals metropolitans

Avui, hi ha ciutats i hi ha grans ciutats. Les diferències entre les unes i les altres no són només quantitatives (de sòl ocupat, de població resident o de capital acumulat), sinó que trobem també una diferent caracterització d’algunes qualitats de la seva composició. Així, alguns valors, qualitats o utilitats urbanes només els ofereixen les grans metròpolis.

En la definició de les diferències entre ambdues realitats juga un paper destacat el sistema d’espais lliures o no ocupats que, a la metròpoli, ha esdevingut amb una nova complexitat i condicions pròpies. Entre tot l’heterodox sistema d’espais no ocupats, que compta amb aptituds per contribuir a la definició estructurada i sostenible de la metròpoli, a determinades ciutats hi destaca un gran parc de rang preferent per les seves dimensions i qualitats. Així, hi ha parcs, parcs de grans ciutats i parcs centrals de grans ciutats.

Són parcs de propietat i ús públic, en què el verd està antropitzat segons criteris estètics i funcionals, i n’és l’element protagonista. A més, per la seva dimensió, qualitats i continguts, aquests parcs destaquen pel seu servei a les exigències del temps d’oci a escala metropolitana, i ofereixen dotacions, activitats i esdeveniments amb un poder d’atracció que supera l’àmbit local.

Hi ha parcs repartits arreu del món que compleixen aquestes condicions però, en la majoria, el seu valor és encara incipient o està en procés de definició. Altres casos més consolidats ens ensenyen que hi ha diferents maneres de ser parc central. Algunes d’aquestes diferències són inherents al seu origen divers, d’altres són conseqüència de la diversitat de receptes en la mescla de continguts urbans al parc.

L’origen en el temps i les circumstàncies defineixen una part significativa de les qualitats de la composició de cada parc. Els objectius perseguits, els valors estètics expressats, els usos prioritzats, els motius del projecte o el tipus de tractament de la matèria vegetal, per exemple, han evolucionat o variat al llarg de la història, i d’aquesta evolució en podem trobar traces acumulades als diversos casos estudiats. Per il·lustrar aquest argument valdria veure el cas de Tiergarten a Berlín, on s’apleguen el traçat d’eixos i camins radials que donaven contingut i referència al bosc de caça obert al passeig públic, amb el traçat de camins sinuosos i múltiples escenografies paisatgístiques que hi va superposar el projecte de P. J. Lenné (1818-1832) per als requeriments d’un nou sentit en la relació entre home, natura i oci.

Orígens diversos i també continguts diversos semblen anar encaminats a definir una mateixa qualitat singular metropolitana —aquella que representa el parc central a través de valors com la centralitat, el medi ambient, les singularitats i la mescla.

Centralitat per a l’ordre

L’atracció central que exerceix la metròpoli sobre el territori proper contribueix a equipar singularment aquests parcs, a la vegada que la condició central d’aquests els permet oferir avantatges amb influència d’abast metropolità.

La centralitat dels grans parcs no es basa únicament en la seva posició geogràfica a l’interior de l’artefacte urbà. En els casos comptats en què aquesta és cèntrica, la posició del parc és  prou garantia d’un cert paper de servei central. Ho és en el cas d’Adelaida, en què el parc, originalment creat com a cinturó al voltant de la ciutat, fundada durant la primera meitat del s. XIX, ha esdevingut focus de la malla ocupada amb el creixement posterior. Ho és també a Nova York, en aquest cas com a interferència imposada a posteriori sobre la malla regular projectada el 1811. Però en la majoria de casos, més o menys excèntrics, la centralitat urbana se sosté amb altres atributs, entre els quals, per exemple, destaca l’adequada connexió a les xarxes de transport i, especialment, el col·lectiu.

També, amb la concentració en un mateix espai de bona part de l’oferta d’alguns tipus d’oci, prenen caràcter central espais com, per exemple, l’Amsterdamse Bos, projectat per C. Van Eesteren en posició excèntrica per equipar la ciutat del futur amb una concentració de l’activitat esportiva i de lleure a l’aire lliure.

No es pot oblidar tampoc el paper de determinades arquitectures o d’activitats de contrastada referència col·lectiva en la definició del paper central dels parcs. Això s’explota, entre altres, al fòrum de Ibirapuera a Sao Paulo, obra d’Oscar Niemeyer, en què els edificis del Museu d’Art Modern, l’Auditori i tres pavellons més s’uneixen a través d’una marquesina de formigó que resulta, potser, un dels espais de bellesa més singular de la ciutat.

La centralitat dels grans parcs és, doncs, qüestió de posició, connexió, concentració i significació. Així, el fet de disposar d’aquests parcs que apleguen diversos instruments de centralitat es pot presentar com una oportunitat notable per a l’ordre de la metròpoli, i per contribuir a la definició d’espais de referència compartida per a les diverses funcions urbanes.

Valors ecològics per a l’equilibri

Més enllà dels valors paisatgístics aconseguits amb l’ús del verd, la gran dimensió dels parcs centrals propicia un desplegament major dels valors ecològics inherents a qualsevol plantació urbana. Així, la diversitat biòtica present al parc, la quantitat de matèria vegetal que el conforma, i el baix impacte sobre el sòl, per exemple, tenen un efecte que cal considerar sobre l’ambient urbà, a més de cert marge de maniobra i millora.

A ciutats en què la contaminació de l’aire és especialment elevada, com ho és a Ciutat de Mèxic, pren força la vella idea de gran parc com a pulmó, així com es treu profit de la capacitat de refrescar l’ambient de la massa forestal de Chapultepec per equilibrar la tendència de la ciutat a sobreescalfar-se. El cas de Filadèlfia, per la seva banda, suggereix les aptituds del parc per incidir en la qualitat dels recursos hídrics. I és que el Fairmount Park, avui parc central de la gran metròpoli, té el seu origen en una primera adquisició de sòls de protecció d’aigües amunt del punt de captació per garantir la salubritat de l’abastament urbà.

És per això que el parc central, com a espai amb potencial per millorar les condicions mediambientals de la gran ciutat, obre una via d’oportunitats per a un equilibri més sostenible de la metròpoli.

Singularitats per a la identitat

Els diversos parcs centrals són espais ben singulars, i contenen al seu interior atraccions i valors que també ho són.

La seva habitual estreta relació amb el suport geogràfic —singular a cada metròpoli— hi ajuda, com en el cas del prominent illot boscós a Vancouver (convertit posteriorment en península per a incorporar el seu singular valor ecològic i paisatgístic a la ciutat) o la riba del Schuylkill a Filadèlfia. També hi contribueix l’efecte del clima en la diversitat de les activitats a l’aire lliure o en el tipus de vegetació que hi arrela. En res s’assemblen el bosc de Mèxic i el de Berlín, tant per les espècies que els conformen com per les activitats que s’hi desenvolupen a l’hivern, per exemple.

També contribueix a aquesta diferenciació l’establiment de les institucions i dotacions més prestigioses i sovint exclusives de cada ciutat. El Reichstag, el Metropolitan Museum of Art, el Buckingham Palace, i altres llocs únics al món són en un gran parc, així com també podríem citar alguns esdeveniments de masses singulars, a vegades amb capacitat d’atracció internacional, que tenen com a sèu alguns dels casos estudiats.

Així, el cert és que, tot i contenir ingredients compartits, els parcs resulten espais ben diferents d’unes latituds a unes altres i, per tant, resulten espais d’oportunitat perquè les grans metròpolis es diferenciïn les unes de les altres. Les singularitats dels parcs centrals poden ser una oportunitat per a la identitat de les metròpolis.

Mescla per a la invenció

El quart valor que destacarem aquí del parc central és la mescla que s’entén com a oportunitat per a la invenció urbana. La particular mescla de materials relatius al medi ambient amb d’altres propis de l’artifici urbà que té lloc en aquests espais singulars és per si sola un camp de reflexió de gran interès per a la invenció urbana. A més, a l’interior d’aquests parcs hi trobem mesclats diferents tipus de moviment, diferents tipus de tractament de l’espai que es dediquen a diferents activitats: esport, cultura, espectacles, entreteniment, descans… La resolució d’aquesta diversitat en un sistema harmònic requereix solucions, sovint, d’original complexitat.

Bon exemple de la capacitat de la mescla per a promoure la invenció, el van donar F. L. Olmsted i Calvert Vaux, que van convertir en recurs de projecte el conflicte de diversitat de moviments al parc, en la seva proposta guanyadora del concurs per al Central Park de Nova York (1858), tot ideant un sistema de vies segregades per funció amb interseccions a diferent nivell.

El projecte del Bois de Boulogne (1853-1858), a càrrec de l’enginyer i jardiner A. Alphand i emmarcat en els Grands Travaux de Paris dirigits pel prefecte Haussmann, és un clar exponent de la diversitat d’utilitats com a atractiu principal del parc, ja que mescla, en un mosaic de funcions compatibles, grans equipaments exclusius (hipòdroms, zoològic); àrees polifuncionals per a l’oci (el Pré-Catelan articulava, en una fondalada, un sistema de passeig amb cafès, pavellons d’exposició i teatre a l’aire lliure), jardins formals i àrees boscoses de naturalesa silvestre.

En el cas de Sant Petersburg, el programa soviètic de creació de parcs per a la nova ciutat socialista proposa un patró de polifunció en tres línies ben definides —la cultura, l’exercici físic i el descans—, i agrupa les diverses dotacions per a cada tipus d’utilitat en una de les illes que havien de compondre el conjunt. A Bogotà, en un cas de parc creat de manera fragmentada, accions i projectes successius han anat dotant el sistema d’una oferta cada cop més variada.

Potser el parc central no és un espai de gran intensitat d’ús, ni de gran densitat quantitativa, però no se li pot negar una certa diversitat i, al cap i a la fi, una mescla particular que contribueix a la definició d’una centralitat soft, de densitat qualitativa.

Quatre valors per a quatre oportunitats

Són diversos els autors que interpreten el naixement del concepte de parc paisatgístic, a principis del segle XIX, com una reacció antiurbana que buscava la producció d’espais balsàmics o terapèutics per a l’evasió de la ciutat. Avui el concepte d’aquests grans parcs ha pres una orientació 100% urbana, bé sigui perquè el concepte de ciutat ha incorporat com a propis determinats valors d’allò natural, o bé perquè el concepte de parc ha demostrat que són propis de la seva naturalesa determinats valors d’allò urbà i allò metropolità.

Quatre valors del parc central (centralitat, medi ambient, singularitat, mescla) suposen quatre oportunitats gens menyspreables per a la metròpoli i la disciplina urbanística (ordre, equilibri, identitat, invenció). Quan oportunitats d’abast metropolità es concentren en un mateix espai urbà és que hi ha parcs, i hi ha parcs centrals metropolitans.


Leave a Reply

Your email address will not be published.