Progrés

Heus ací una crònica des de… anava a dir Europa, però estic a Anglaterra i ja no sé què pensar. Ahir vaig agafar l’Eurostar per passar del continent a l’illa. Haig de dir que el que menys/més em va agradar va ser la tapisseria, un envellutat molt dels noranta i ja una mica desgastat que em va fer pensar en el tractat de Maastricht. Venia de Brussel·les, on la nit anterior havia sopat en un pis cèntric i encantador de 120 m2 per 600 euros/mes. Durant el sopar va sortir a la conversa l’exposició d’OMA al Barbican de Londres. A tothom li havia agradat tant, i coincidien a reconèixer el mèrit dels seus conciutadans Rotor com a comissaris. Deien: “Han tret el material de l’oficina i l’han exposat en cru, bravo!”.

Avui, en conseqüència, tan bon punt he arribat a Londres, m’he dirigit cap al allà per  veure si era veritat. Quin impacte que fa, sempre, el Barbican! Que bé que els veïns adinerats li hagin estalviat la decadència i ara puguem gaudir d’aquests sofàs tant dels setanta! L’exposició es titula “OMA Progress”. Això de progress, però, no ho he vist fins després, perquè les sigles d’Office for Metropolitan Architecture es fiquen directe a l’ull. De tota manera, ja en el fulletó de mà que es troba al vestíbul s’adverteix que això de progress és un MacGuffin, i que més val que el visitant es posi en “mode ràndom” per atacar l’exposició. Començo.

Ja m’han sorprès. El mostrador d’accés no és on habitualment —per un moment penso que l’exposició es gratuïta. Trobo un espai allargat on, d’una estructura metàl·lica —una mica a com si fos una atracció del Tibidabo—, hi pengen fitxes de tots els projectes de l’estudi. Per picotejar. Al fons, una sortida a un dels passos elevats del complex, que havia estat tancada durant anys, ha estat rescatada per a l’ocasió. A fora, foscor. De sobte, de l’esquerra apareixen el mostrador perdut i la duana de les deu lliures. Al costat, una botiga molt apetitosa amb souvenirs de la mostra, i un espai de consulta amb totes les publicacions editades i descartades que han sortit de l’estudi fins al moment.

Valido el tiquet i hi entro. Al primer pis: bellesa, localitzacions i reflexions. En tres sales consecutives: una maqueta com una joia, vistes actualitzades de les obres en marxa i, finalment, les preocupacions dels treballadors de l’oficina penjades de les parets en folis mida quartilla. Pel que s’hi llegeix, els intriga Londres. Per una banda, la incapacitat de regeneració i adaptació del projecte modern que mostra aquesta ciutat, però, per l’altra, la seva gran adaptabilitat i eficiència. A mi m’interessa el que apunten sobre conservació, com defensen romànticament Europa, i les aproximacions antagòniques que fan a la idea de genèric. Com alguna cosa de positiu lligada a l’eficàcia i com alguna cosa de negatiu lligada a l’anul·lació de la singularitat.

Entreacte, escala i les 3.454.204 imatges dels arxius d’OMA passades en un loop de 48 hores.

Al segon pis, aprofitant les capelles que forma el propi espai, dotze “exposicions” dins l’exposició. Tenen títols com: “White or shiny”, “Adaptation instead of quitting” o “Materials”. Cada una va acompanyada d’una petita història i totes juntes—entre plànols, audiovisuals, maquetes, mostres, etc.— sumen 450 peces. Per fer la selecció, Rotor es van instal·lar a les diferents seus d’OMA a Europa i Àsia. No hi havia temps, però, de comparar el material, ni tan sols de veure’l tot. La tria final va ser intuïtiva i el resultat aclaparador. Han passat dues hores i tanquen l’exposició. Surto, exhaust.

Això d’OMA és inabastable, és indigerible. Et sobrepassa el volum de feina i ni tan sols pots prendre mesura de les xifres que acompanyen l’exposició. OMA es presenta com una gran cadena de producció de solucions arquitectòniques “intel·ligents” —segons la seva pàgina web— amb xarxa de distribució global. Hi ha tripijoc, però: se’ns volen guanyar per l’estómac. Rotor utilitza l’estètica de la immediatesa i la funcionalitat per emfatitzar que ens trobem davant de porcions no alterades d’aquest gran engranatge arquitectònic. El que se’ns presenta és “real”. Han portat fins aquí múltiples mostres de proves amb materials. N’hi ha de daurats, d’estriats, de bombats, de brillants. De cop, tot és molt físic, molt material. La solució a una sala polivalent és una butaca retràctil de Figueras, que, a més, podem palpar. El conjunt resulta bonic i sensual, però alguna cosa fa ombra al seu total. Recuperem la idea de genèric que s’apuntava al pis de baix. Fa poc llegia un article de Pier Vittorio Aureli. Exposava que l’objecte arquitectònic genèric —i agafava exemples de la modernitat més radical— era l’únic capaç d’abraçar i representar el projecte capitalista. Presentava allò “general” no com un tot harmònic, sinó com a lloc per a la coexistència de fenòmens radicalment diferents units per la força de la producció capitalista. No és l’extrema heterogeneïtat mostrada entre solucions constructives i programes al pis de dalt símptoma d’una força superior lligada al sistema econòmic global?

La sensació després de veure aquesta exposició és que OMA és una fàbrica de genèrics postcapital. OMA produeix creativitat genèrica, novetat genèrica, estratègia genèrica. A l’exposició, però, canvien la paraula genèric per abstracte. Proposen l’“abstracció” com a estratègia davant la incapacitat, per exemple, d’arribar a l’anàlisi profund d’alguns dels emplaçaments dels seus projectes. Però no és genèric allò que sobrepassa les singularitats individuals per establir-se en el comú? Si és així, un modus operandi que es confessa incapaç d’interioritzar les complexitats dels contextos en què els toca treballar, no pot més que entregar-nos a una producció genèrica. Una producció que només podrà contactar amb l’especificitat del lloc a través del material —veure la Casa da Música— i que correspondrà a una estratègia lligada al sistema econòmic global que es justifica únicament a través de conceptes genèrics i transversals, com la intel·ligència i la creativitat.


Leave a Reply

Your email address will not be published.