Què ha passat sobre les vies de Sants?

Ara que ja fa unes setmanes que s’han obert a la ciutadania els batejats com a Jardins de laRambla de Sants és bon moment per realitzar una mirada crítica sobre l’espai, com a veïns, però també com a agents implicats en una de les fases de la seva creació. El 2013, en un moment incipient de les nostres respectives cooperatives, LaCol i Raons Públiques vam rebre l’encàrrec de realitzar una “càpsula” de participació sobre el disseny del futur parc.

Es tractava d’un moment d’obertura en un projecte d’anys, on la infraestructura ja estava realitzada i hi havia esbossos preliminars del parc que l’havia de cobrir. Ens vam incorporar al projecte en un moment de conflicte degut a un intent fallit de canvi de projecte per part del nou equip municipal i, a més, sobre un projecte que el veïnat organitzat de Sants percebia com una derrota: el no soterrament de les vies de Sants.

D’altra banda, el que aspirava a ser un dels principals espais públics del barri en el futur generava moltes expectatives. Es volia dur a terme una reflexió integral sobre els futurs usos que es farien en aquest espai, i es plantejaven qüestions com l’accessibilitat, la diversitat d’usos i possibles conflictes, les qüestions de gènere o la qualitat ambiental del projecte.

Mirada crítica al procés

Com a elements crítics del projecte destaquem el fet que fos un procés merament consultiu i complementari, en què no hi havia marge per crear un grup amb capacitat de decisió i en què les decisions últimes se seguien prenent en òrgans politicotècnics i en la comissió de seguiment ja existent. Tampoc hi va ajudar el temps disponible, que es va haver d’encaixar en un calendari d’obra, forçant els ritmes de redacció del projecte. Tot plegat va suposar el fet de no disposar del temps ideal per desenvolupar un projecte d’aquesta complexitat així com una sobrecàrrega per als autors del projecte, Sergi Godia, Ana Molino i la resta de l’equip, que van fer un gran esforç per poder assistir al màxim de trobades i incorporar les demandes que sortien d’aquestes.

Un altre aspecte dificultós van ser els límits temàtics. Així, mentre el procés estava enfocat al nou parc, una part important del veïnat volia parlar d’altres qüestions. Destacava especialment la continuïtat del projecte a la zona sud amb tot el que suposava: expropiacions i situació dels edificis del carrer Burgos, Can Vies, connexions verticals, i un llarg etcètera. Si bé és cert que aquests límits estaven clars i anunciats des d’un inici.

Com aspectes positius, cal remarcar el grau d’experimentació i llibertat metodològica que es va permetre. Les accions a l’espai públic i les visites d’obra obertes van permetre ampliar la participació a multitud de veïns que mai havien participat en decisions de barri. En entrar en un projecte ja iniciat el nivell d’incidència en el global va ser baix, però en un pla més concret sí que es van poder fer propostes la majoria de les quals van ser incorporades.

Visitant els Jardins de la Rambla de Sants

Fem un repàs de l’espai en base a observacions informals fetes en diferents moments. Quan hi entrem, el primer element que crida l’atenció és el seu caràcter viu i l’apropiació que n’han fet els veïns en poques setmanes. Sembla que encara perdura una “olor de nou” i segueix despertant una aparent curiositat. Diverses persones fan fotografies i llegeixen els cartells explicatius, per exemple. I pel que fa a la ràpida apropiació, fins i tot del nom que acaba de ser estrenat: una veïna està amb una amiga per telèfon i li diu “sóc a la rambla, m’assec en un banc i t’espero”.

L’altre element que contrasta amb la situació que van patir els veïns durant decennis és la capacitat del projecte de millorar l’enllaç entre les diferents parts del barri. El que abans es vivia com una frontera (amb uns desnivells importants) sembla servir ara com un espai per teixir diferents parts de la ciutat, i no tan sols gràcies a l’ampliació, condicionament i il·luminació dels passos inferiors. Una veïna acompanyada dels seus nebots ens explica: “estic molt contenta, visc al carrer de la Riera Blanca i vaig a buscar els meus nebots a l’escola Barrufet. Passejant per tornar a casa aprofitem per jugar”. La seva neboda es desespera perquè vol anar a dinar, s’allunyen per agafar l’ascensor i tornar a baixar al carrer de la Riera Blanca. La densitat i la diversitat dels usos i del perfil de persones que el fan servir és un altre punt que caracteritza l’espai a aquesta hora: gent gran passejant, famílies i avis amb carretons, persones amb bicicletes o patinets, persones corrent, o assegudes als bancs llegint a l’ombra. L’espai sembla reflectir els diferents elements que van sortir del procés de participació realitzat. Per il·lustrar-ho, tornem a publicar el mapa final del procés realitzat el 2013 i el plànol amb els usos finals: Hi ha aspectes del disseny que segueixen pautes que es van remarcar durant el procés i que ajuden a fer un espai més inclusiu. Per exemple, l’ús de malles metàl·liques per al tancament de les baranes no limita la visió tant d’infants com de persones en cadires de rodes.

Entrant des de la plaça de Sants trobem una font d’aigua i una gran pèrgola. Els dos elements es van incorporar com a proposta dels redactors del projecte durant el procés de participació.

El primer es va rebre positivament i ha resultat ser bastant encertat com a benvinguda dels jardins. Com ja va destacar el sociòleg William H. Whyte a The Social Life of Small Urban Spaces, els elements d’aigua accessibles atrauen i fomenten l’estada i la interacció amb les persones. Gairebé a qualsevol hora és fàcil veure infants intentant escalar la làmina metàl·lica inclinada que la rodeja per poder arribar a tocar i jugar amb l’aigua.

En canvi, la pèrgola, al nostre parer (i també ho van manifestar alguns veïns quan es van mostrar els primers dissenys) té una proporció desmesurada, poc humana, en especial en comparació amb la poca ombra que proporciona en un espai que la necessita atès que no era possible plantar-hi arbres.

Pel que fa l’equipament, la instal·lació de fonts i lavabos (aquests a l’espera a que es faci la concessió dels quioscos per entrar en funcionament) satisfà necessitats que es van reclamar fortament durant el procés, i reverteixen una tendència contrària a l’espai públic de les nostres ciutats, que havia tendit els darrers anys a eliminar-ne. També un dels quioscos sembla que incorporà un equipament de “biblioparc”, una idea sorgida durant el procés, i que haurà d’oferir un servei de préstec de llibres semblant al que ja s’ofereix en algunes platges a l’estiu.

Per contra, les àrees de joc no responen a les necessitats detectades. Així, si durant el procés es va detectar la necessitat al barri de jocs per a preadolescents, els jocs instal·lats estan pensats per a edats menors. També es demanava que fossin elements atractius i diferents, que suposessin una motivació per pujar a l’espai, però en general hi trobem elements de catàleg similars als que es podrien trobar en qualsevol zona de la ciutat.

Finalment, també es demanava que fossin compatibles amb infants amb mobilitat reduïda o capacitats funcionals diverses, requisit que no compleixen.

També es va demanar que les màquines esportives i de salut estiguessin juntes, ja que els usuaris prefereixen relacionar-se amb altres persones mentre les utilitzen (es pot comprovar com és així en les barres d’esport que hi ha a la platja). Finalment, alguns elements estan aplegats mentre d’altres estan dispersos al llarg del parc. Efectivament, durant les observacions realitzades, les màquines eren utilitzades de forma social i no individual.

Un altre aspecte pendent són tots aquells usos que es van detectar com a necessaris per als barris del voltant de la cobertura de les vies, i que es va descartar integrar al projecte.

Estem parlant, per exemple, de pistes esportives a l’aire lliure, d’espais per a patinadors o d’espais per a gossos. Caldria que el districte no els oblidés i els tingués presents en futures urbanitzacions, incloent la remodelació del costat sud de la cobertura.

Per últim, el punt que ha tingut més difusió als mitjans: la pèrdua d’intimitat dels habitatges de Burgos amb rambla Badal. D’entrada, cal recordar que la mera existència d’habitatges tan propers a la infraestructura ferroviària és una anomalia que l’urbanisme d’aquesta ciutat hauria hagut de corregir a temps. Abans de la creació del jardí elevat, la proximitat del pas de les vies del metro i les cases ja era alarmant. Tot i així, el disseny final del parc hauria pogut ser una mica més curós amb aquests habitatges. En la situació actual, els habitatges estan situats en una zona d’estada pensada per observar el gran espai que s’obre a la rambla Badal. La disposició final d’aquest espai fa que alguns dels bancs quedin directament enfocats cap als habitatges propers. Això va en contra de les recomanacions del procés, que demanava que els espais de trobada i estada se situessin “preferentment en els punts més allunyats dels habitatges”.

Sembla que, fàcilment,s’haurien pogut utilitzar solucions emprades en altres punts del parc, amb plantes verticals. Val a dir que l’alçada del parc també havia estat motiu de conflicte abans de la nostra implicació en el procés, i s’havia pactat que aquesta no pujaria més de l’establert, cosa que explicaria que es decidís no utilitzar aquestes solucions.

Una altre recurs hauria estat allunyar la zona de pas del límit del carrer Burgos en aquest punt, com passa en altres moments del parc.

Com a conclusió, creiem que el procés va ser capaç de generar un espai més divers i més inclusiu, i que va provar de respondre les necessitats del veïnat. La fase del disseny de l’espai no pretén definir de manera estàtica els usos que se’n faran, sinó generar les condicions perquè la gent pugui apropiar-se’n. Des de la inauguració, diferents col·lectius fan servir aquest espai des de la complementarietat i simultaneïtat d’usos, i es generen situacions de conflicte, inherents a tot espai urbà. Aquí és on l’espai es començarà a viure. Com bé deia Joan Subirats en un article publicat recentment sobre espai i ciutadania, “la vitalitat d’una ciutat com Barcelona es mesura més per la quantitat de conflicte que és capaç de contenir i gestionar que per l’hegemonia d’una lògica homogeneïtzadora”. [1]

[1] Subirats Joan, “Espai i ciudadania”, a Barcelona metròpolis, una ciutat en transformació, n. 100. Disponible a http://lameva.barcelona.cat/bcnmetropolis/dossier/espais-i-ciutadania/

1 Comment

  1. Muchas gracias a ustedes mi estimado pues sin sus comentarios, visitas y recomendaciones esa sección nunca existiría.

Leave a Reply to Dillards code Cancel reply

Your email address will not be published.