Robin Hood Lane Gardens?

La primavera de 1966 el Greater London Council va plantejar la construcció d’un conjunt residencial a Poplar, a l’est de Londres. Situat entre Cotton Street, Naval Road i Robin Hood Lane (que donaria nom al conjunt), havia d’allotjar els treballadors dels molls de les índies orientals, avui ja desmantellats.

La redacció del projecte es va encarregar als arquitectes britànics Alison i Peter Smithson. Les obres acabarien l’any 1972.

El nous habitatges havien de suposar una oportunitat per reemprendre i explorar camins ja iniciats, com el concurs d’habitatges a Golden Lane de l’any 1952 o el projecte per a la nova Universitat de Sheffield de l’any 1953. I havia de ser, també, l’ocasió per posicionar-se de nou i de forma clara sobre com abordar el problema de l’habitatge col·lectiu.

Els Smithson intentarien construir un somni, on l’arquitectura hi havia de jugar el paper central. Uns millors habitatges havien de proporcionar un major confort i qualitat de vida als seus habitants i això necessàriament contribuiria a construir una societat més justa i millor.

Darrera una pell de formigó aspre i d’aspecte fortificat, hi hauria 213 habitatges separats en dos edificis serpentejants, un de set plantes d’alçada i l’altre, de deu. La geometria en planta acotaria i definiria un recinte enjardinat central: un àmbit recollit i quiet dins d’un entorn sorollós en constant moviment. Les habitacions i cuines s’abocarien cap a l’interior a la recerca del silenci, mentre que  els accessos i sales d’estar quedarien al perímetre exterior. A la secció i a l’alçat, s’hi dibuixarien els carrers. Probablement els mateixos que podríem trobar pel West-End londinenc. A diferència però dels seus parents de la Unité de Marsella, els carrers buscarien el cel i les vistes sobre la ciutat, s’elevarien del pla de terra incorporant-hi fragments de la vida pública. La topografia del jardí, construïda amb les terres que sobrarien de l’excavació i amb part de la runa de les obres, convertiria en intermitent la relació entre els dos edificis i seria l’escenari principal de la vida col·lectiva del conjunt.

Gairebé a punt de celebrar la quarantena, els Robin Hood Lane Gardens, com solien anomenar els Smithson al conjunt, respiren una realitat molt diferent a la somniada.

A dia d’avui, Poplar allotja la major concentració d’habitatges de protecció oficial de tot el Regne Unit i, alhora, un dels principals centres financers mundials de nova creació: Canary Wharf. Lluny de ser la vibrant i “glamourosa” escena promesa, amb Marylin Monroe i Joe DiMaggio fugint d’uns papparazzi, el conjunt ha sofert una acusada degradació. Alguns dels residents han mostrat el seu descontent per l’evident deteriorament del conjunt i fins l’han arribat a qualificar com un edifici al qual no poden anomenar “casa”.

Els interessos polítics i econòmics sobre el solar estant ofegant aquest jardí emmurallat, i sembla que els intents per sobreviure en un barri en contínua transformació són en va.

L’opció que el Tower Hamlets Council ha pres sobre l’assumpte ha generat molta controvèrsia. Aquesta entronca amb el procés que ja s’inicià a finals de la dècada dels setanta i que es veuria consolidat i reforçat per les successives polítiques neoliberals dels governs de Margaret Thatcher. Procés en el qual el valor de l’habitatge social com a llavor per a la construcció d’un cert teixit social es veuria fortament degradat. L’ajuntament preveu l’enderroc i substitució dels habitatges, situació paral·lela a la que ja s’ha iniciat en d’altres conjunts d’habitatge social de la zona. Des del consistori van assegurar que l’operació era menys costosa que la rehabilitació completa del conjunt.

En el cas del Blackwall Reach, el planejament aprovat per a la transformació del sector, recull també, com quaranta anys enrere, les diferents sensibilitats sobre com s’han d’abordar els projectes d’habitatge protegit. Malauradament aquesta vegada sembla que són d’altres els valors que han fet decantar la balança: un màxim profit econòmic en la requalificació per a grans grups inversors i, sobretot, un mínim desgast polític.

En la història recent, han estat diversos els exemples d’urbanisme modern que han patit situacions d’avançada degradació, conflictivitat veïnal i delinqüència. Només cal anomenar el conjunt de Toulouse Le-Mirail de Candilis/Josic/Woods o el barri de la Mina de Giráldez/López-Íñigo/Subías i Ferrater/Ducay per entendre que el problema no ha estat un fet aïllat. Però, és l’enderroc de l’arquitectura una solució?

En el cas que tenim entre mans, la campanya iniciada per a la conservació de l’edifici, promoguda per la revista Building Design i abanderada per il·lustres arquitectes com Zaha Hadid, Norman Foster o Richard Rogers, va instar les institucions públiques a catalogar el conjunt i a donar-li una segona oportunitat. Un fet anàleg ja havia succeït amb els 995 habitatges de Park Hill a Sheffield, de Jack Lynn i Ivor Smith, un conjunt que malgrat arrossegar problemes similars, va rebre una forta inversió per a regenerar-se després de ser catalogat l’any 1998.

En el cas dels RHLG, part de l’argumentari utilitzat feia referència al valor històric del conjunt com a peça de referència per entendre el moviment neobrutalista. De la defensa aferrissada d’alguns dels membres d’aquest col·lectiu,  se’n destil·la una actitud més impregnada pel romanticisme del personatge de llegenda que per atzar ha acompanyat el projecte, que no pas motivada per la voluntat d’aportar solucions actuals als múltiples problemes que pateix el conjunt, com ara les llargues passeres d’accés sense activitat, la nul·la permeabilitat del conjunt envers l’entorn o els constants espais en cul de sac. Contràriament, es referien als habitatges, com si es tractés d’un objecte arquitectònic acabat, imperfectible i se’n deduïa que la mala gestió dels seus habitants per part de l’administració responsable havia empès els RHLG a la via morta.

D’altres però, hi van prendre un paper més actiu, i fins i tot es va convocar un concurs d’idees per trobar respostes actuals al conjunt. Les propostes guanyadores i finalistes, però, no van deixar de ser sorprenents. Més enllà de la gran precisió en la detecció dels problemes, les solucions proposades eren més difuses i la majoria d’elles desfiguraven gran part del trets distintius del projecte original. Les millores que s’introduïen tractaven l’edifici com un objecte trobat on perforacions, addicions i densificacions haurien d’ajudar al conjunt a millorar. La proposta segurament més radical, alhora que irònica, va ser la del l’estudi Maccreanor Lavington que va proposar el trasllat complet dels RHLG per a sotmetre posteriorment a concurs el disseny de l’espai alliberat.

Amb aquesta última referència present, m’agradaria fer esment d’una altra situació similar viscuda a Londres no fa massa anys amb protagonistes, però, ben diferents. Es tracta de l’InterAction Centre a Kentish Town, el germà petit del Fun Palace (mai construït) de Cedric Price. Price va enfrontar-se de forma bel·ligerant amb diferents conservadors fins a aconseguir l’any 2003 l’enderroc del seu propi edifici. Molt conseqüent amb els seus ideals, doncs, defensava que la contínua innovació era molt més important que la necessitat irracional de conservar l’arquitectura un cop aquesta ja ha acomplert el seu objectiu principal. Si l’arquitectura era, el suport de l’activitat humana, aquesta havia de ser per definició, fugaç.

Més enllà del possible desenllaç de tot el procés viscut a Poplar, m’agradaria assenyalar el paper galdós que han jugat tant arquitectes com urbanistes. A diferència dels seus antecessors moderns de fortes conviccions, han evidenciat una gran manca de confiança en la pròpia professió, que és capaç de transformar situacions incertes en solucions concretes. Escudar-se en lamentacions, no aprendre dels errors passats, acusar el col·lectiu de residents o proposar un planejament acceptant pures motivacions econòmiques, no ajuda a construir aquest clima de compromís i confiança amb l’ofici. Definitivament s’ha perdut una oportunitat, no només per trobar una sortida digna i viable per als RHLG, sinó també, tot acceptant el pitjor dels desenllaços, per apostar de nou i de forma activa per noves propostes d’habitatge col·lectiu més radicals encara.

Si el paper dels arquitectes no és, probablement, el de construir comunitats, ni el de dictar a la població com ha de viure, sí que l’és, segurament, conèixer a fons les necessitats d’aquestes, carregar-se d’arguments, d’ambició i pensar en una arquitectura optimista, confortable, essencial, capaç de transformar la qualitat de vida dels seus ocupants.

La primavera de l’any 2009 la Secretaria de Cultura, Mitjans i Esports, del Tower Hamlets Council va fer pública la resolució en la qual es confirmava que els Robin Hood Lane Gardens serien enderrocats.

Trenta-nou anys més tard, el solar espera els nous llogaters. Entre Cotton Street, Naval Road i Robin Hood Lane.

Portada revista Robin Hood de Classics Illustrated, 1938, il•lustracions de Louis Zansky.

Portada revista Robin Hood de Classics Illustrated, 1938, il•lustracions de Louis Zansky.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>