L’apropiació de l’espai públic és un dret que tots com a ciutadans exercim conscient o inconscientment. La ciutat esdevé escenari per a les manifestacions més diverses d’una urbanitat que s’expressa de múltiples maneres, des de la compra del diari al quiosc de la cantonada fins la trobada de pancartes i banderes a la plaça de la Vila.
Aquest “dret a la ciutat” és una de les reivindicacions que últimament s’ha manifestat amb més insistència a diversos punts del planeta, amb una força especial al Brasil, on una economia en desenvolupament, sumada a futurs advents internacionals, semblen mostrar-lo com a una de les esperances de progrés dels nostres dies. Si bé és cert que aquest creixement econòmic hauria de suposar una millora per a les grans ciutats d’aquest país, amb marcades deficiències de transport públic, habitatge, salut o educació, la materialització d’aquestes millores no sembla arribar de forma clara.
Tot va començar a São Paulo, amb les protestes per l’augment de 20 cèntims en els preus dels bitllets de transport públic, manifestacions en que els participants i les raons van anar creixent a mida que passaven els dies. El país sencer va sortir al carrer, i les queixes ampliaren el focus, sintetitzant-se com la expressió de la indignació d’uns ciutadans que volen utilitzar l’espai urbà, participant de la seva construcció. Un dels eslògans més repetits en les pancartes era el “Disculpin les molèsties, estem canviant el Brasil.”, i és que el desig d’una ciutat més humana està present en qualsevol dels més de vint milions d’habitants d’aquesta metròpoli, on l’augment del cost de vida no s’està traduint en una millora de l’estat del benestar, sinó que més aviat incrementa les diferències entre els que se’l poden permetre i els que no.
La crisi de la mobilitat, acompanyada de deficiències en la resta dels serveis públics, són qüestions que estan a l’odre del dia a les ciutats contemporànies, on els fenòmens d’expansió metropolitana fan proliferar els espais d’accés restringit, com ara grans centres comercials o barris privats, negant en molts casos la ciutat existent. Les barreres que marquen aquesta negació són tant físiques com socials, sent São Paulo un paradigma d’aquesta tendència, contraria al desig popular manifestat el passat mes de juny als seus carrers. Així va ser com una majoria de ciutadans anònims utilitzaren la ocupació de l’espai públic com la millor reivindicació per a la seva necessària urgent millora.
Si d’una banda aquestes manifestacions van aconseguir el seu primer propòsit, quan les autoritats municipals varen tornar els bitllets de transport al seu preu anterior de tres reals, la discussió sobre el desig d’un millor espai urbà no havia fet més que començar. Aprofitant aquest clima reivindicatiu popular, la responsabilitat dels arquitectes per a “fer ciutat” pren una posició més ferma que mai, ja que la consciència de que una ciutat més humanitzada és necessària està al carrer. Per això cal destacar la pertinència en la forma i contingut de la recent inaugurada exposició biennal d’arquitectura de São Paulo, en la seva desena edició.
Amb el títol Cidade: Modos de Fazer, modos de usar, ja destaca la intenció de la mostra per a ser un advent pròxim a la ciutadania, doncs la dificultat per a entendre l’arquitectura com a instrument social per a la millora de la qualitat de vida és una missió pendent en aquest país. El desenvolupament urbà a les grans ciutats brasileres ve marcat per la seva falta de planejament, amb la major part d’assentaments construïts de forma espontània, donant com a resultat una ciutat on manquen infraestructures i serveis, on el paper de l’arquitectura i d’urbanisme ha estat molt fràgil o absent, sent vistos com a luxes per a projectes d’excepció, i no pas com a instrument social i necessari.
Per això aquesta biennal, com a conjunt d’exposicions, debats i seminaris, es presenta amb la intenció d’afrontar els processos urbans, associant-los amb l’ús de la ciutat per part de la població. Es tracten qüestions quotidianes en relació a l’espai urbà, donant a entendre que “fer-lo” i “utilitzar-lo” són accions que no poden separar-se, aproximant així a la ciutadania la necessitat de l’arquitectura per a “fer ciutat”. Per a transmetre aquesta idea no només s’ha tingut cura del contingut, sinó també dels escenaris. Lluny de tancar les exposicions i altres advents en edificis d’accés restringit, la primera marca de la biennal és la xarxa per la que s’escampen les intervencions durant els seus 2 mesos de durada. La reivindicació per la mobilitat, punt de partida de les manifestacions del passat juny, s’expressa aproximant les propostes a punts de fàcil accés amb la xarxa de metro, fins i tot amb intervencions dins les mateixes estacions.
Per això, no s’ofereix una simple mostra per a acostar l’arquitectura a la ciutadania com el remei que la ciutat necessita, sinó que es pretén que l’escenari també sigui part d’aquesta exposició. Es vol demostrar com la dificultat que els paulistanos tenen per a conèixer la seva pròpia ciutat, de la magnitud d’un país, pot millorar si aquest “dret a la ciutat”, es reivindica exercint-lo, fomentant l’ús de la xarxa de transport públic enfront el transport individual, un dels principals catalitzadors d’aquest col·lapse urbà. Per tant, descobrir la ciutat com a arquitectura, segurament és la principal missió d’una consciència popular, en una xarxa d’exposicions que, escampant-se estratègicament per la ciutat, se situen en espais considerats exponents de l’arquitectura paulistana, com són el SESC Pompeia, el MASP o el Centro Cultural São Paulo, projectes que demostren una generositat urbana poc comuna dins d’aquesta violenta metròpoli.
Sense entrar de forma específica en els continguts de les exposicions, debats i accions, es pot dir que predomina la defensa d’un model de ciutat on el projecte arquitectònic i urbanístic són indissociables. Construir la ciutat hauria de ser alguna cosa més que produir habitatge, infraestructura o espai públic, més aviat s’hauria de fer tot a l’hora, doncs l’experiència urbana necessita aquesta complexitat per a poder ser exercida amb dignitat. Aquest és un dret que els ciutadans de São Paulo expressaren durant quatre dies als seus carrers, i que continuen reivindicant cada dia en moltes altres ocasions, com és el cas d’aquesta Biennal.
Per a conèixer els continguts de la exposició: