Urb&Domèstic

Càsting de cuines – Projecte de recerca

Ara ja no tenim tele a casa, perquè ocupa molt d’espai (de fet, he d’admetre que la vam treure perquè feia lleig) i no tenim gaire temps per veure-la. Així, si veiem algun programa, ho fem des del portàtil i ens estalviem els anuncis. De tant en tant, miro capítols aïllats a la carta i fa un temps que he redescobert un hàbit de fa un parell d’anys, quan tenia el costum de veure la tele els vespres perquè feien un programa que m’encantava. Segur que el coneixeu, és el Karakia. És un híbrid entre curs de cuina etnogràfic i documental domèstic; un equip de càmera i micròfon segueix una persona d’origen estranger que resideix a Catalunya i que prepararà al llarg de l’episodi un àpat sencer per a la família o per als convidats, de vegades originaris del mateix país. L’estructura del capítol és sempre la mateixa: en primer lloc s’acompanya el protagonista al carrer per comprar els ingredients, segueix tota la preparació dels plats (amb subtítols per retenir el nom dels plats o ingredients), ho intercala amb històries o tradicions del país, i acaba amb la posada en escena de l’àpat, els plats a taula i els convidats menjant.

El format Karakia, l’han copiat després programes com Nous catalans, o Babel, de RTVE (versions catalana i espanyola), que no han arribat a la qualitat del programa original.  Un indicador de l’excel·lència del programa és que fa més de deu anys que funciona, gairebé sense alteració del format. Sostinc, doncs, que el Karakia és brillant perquè d’un guió molt elemental, se n’extreuen molts estrats d’informació:

1. Emplaçament i context. Els capítols comencen pel principi, és a dir, per la recol·lecció dels ingredients necessaris a les corresponents botigues subministradores. No hi ha Carrefours, Eroskis ni OpenCors, sinó mercats (a edificis o al carrer), basars, comerços o “colmados”. Hi ha molts programes que passen per la Boqueria, perquè segurament aquest és el mercat que concentra més diversitat de producte. De la col·lecció d’establiments recorreguts, se’n desprèn un inventari de botigues de menjar etnogràfic que hi ha a la ciutat, que potser no tenen gaire visibilitat ni propaganda: que jo recordi, en destaca la botiga de cerveses belgues a Gràcia, l’establiment d’importació de menjar rus prop de la Rambla, el primer comerç de pasta fresca que es va obrir a Barcelona, la pastisseria japonesa…

2. Memòria dels ingredients. Una altra capa informativa és més cultural, la que té a veure amb l’etimologia de les paraules i es remunta als moviments de colonització que van importar els ingredients d’una cultura a una altra. És d’una subtilesa magnífica el fet que, a través d’una recepta, l’espectador arribi a recórrer mentalment la història, no tant des de les guerres i batalles, com des de la tradició gastronòmica.

3. Inventari de cuines. Però sens dubte, i des de la mirada arquitectònica, el més destacable del Karakia és que la suma dels seus capítols constitueix un inventari d’ús de les cuines dels apartaments catalans. Curiosament, no recordo ni una sola recepta de les que s’expliquen, i en canvi em vénen a la memòria moltes imatges de cuines diferents: algunes de pisos exigus amb cuines interiors; d’altres, cuines americanes amb llum i obertes a patis de cases suburbanes; cuines de pisos de l’Eixample amb les piques de marbre encara antigues; cuines de fusta, cuines de rajola, piques rodones, piques dobles, forns de llenya…

Les cuines són usades. Lluny de les imatges estàtiques i estèrils a què ens tenen acostumades les revistes d’arquitectura, les cuines del Karakia ensenyen el seu ús domèstic i, per tant, se’n poden extreure conclusions. El programa aconsegueix, a través de l’excusa de la recepta, filmar els moviments espontanis i és aquí quan es perceben les disfuncions de la cuina. Veient cuinar els usuaris, s’obren tantes preguntes sobre quina és la cuina més còmoda, quan es satura una cuina, quins són els luxes prescindibles…

Una de les dificultats d’aprendre a projectar és que el referent sempre és casa teva. Des que vaig decidir que estudiaria arquitectura, he anat fent el meu propi inventari de situacions domèstiques diverses. Retinc a la memòria una cinquantena de cuines en què he estat i cuinat durant més d’un parell d’hores, però no deixa de ser un inventari limitat. Ara, amb l’estudi de casos del Karakia, tenim a l’abast un repertori de casos digne de ser estudiat. Perquè la cuina és un reflex de com canvien les maneres d’habitar, us remeto a Le mangeur hypermoderne, de François Ascher. Ens omplim la boca de diversitat cultural, integració, llibertat de culte… Però quina traducció té tot això en els habitatges? El mercat, però també l’administració, condemna les famílies estrangeres a viure en pisos exigus amb cuines preparades per descongelar paquets de menjar preparat i poc més. Responen les nostres tipologies als costums i tradicions dels nouvinguts? Així com hi ha hagut emprenedors que han vist el nínxol del mercat i han obert establiments d’importació, no seria hora que algú es posés a dissenyar cuines adaptades o simplement més flexibles per a altres costums gastronòmics? No parlo de grans luxes, sinó més aviat de taulells llargs per preparar el menjar, cuines espaioses per preparar els àpats en família… Per exemple, els asiàtics tenen bullidores d’arròs, que utilitzen diàriament, com el nostre microones. Es podria deixar una previsió d’espai i d’endoll a les cuines de protecció oficial per a aquest estri necessari, i recomanar-ne també la previsió a les cuines dels pisos lliures dels barris amb més immigració, on acabaran instal·lant-se, segurament de lloguer, moltes d’aquestes famílies.

4. A taula. El programa no acaba a la cuina, sinó que filma la relació directa entre porta d’entrada (per on arriben els convidats), cuina i menjador. S’ha de pensar el menjador per a àpats multitudinaris i també per a l’ús quotidià. Quina és la taula més còmoda? Quina és la distància bona entre els extrems de la taula perquè la gent s’entengui? Hi ha una cuina que m’agrada especialment, i és la d’una família japonesa que menja en una cuina espaiosa, que té plantes de fulla ampla a una cantonada, llum natural i una col·lecció de paelles penjades a la paret. Com que molts plats japonesos es cuinen mentre es menja, la taula quadrada on fan l’àpat és gran i té espai per als estris de cocció in situ.

Les sales d’estar i els menjadors també es podrien repensar, en funció dels ensenyaments del Karakia. Hi ha famílies africanes i nepaleses que mengen a terra, o que ho fan almenys quan vénen convidats i es convoca un àpat especial. És suggerent observar que hi ha famílies que, literalment, APARTEN els mobles que els han estat imposats amb el lloguer; que en tindrien prou amb una catifa i que han d’arraconar el sofà perquè sinó el menjador exigu no els permet fer un àpat en família.

El Karakia ens brinda els arguments per defensar una normativa més flexible i més oberta que permeti preveure espais d’estada amples i cuines que es puguin obrir al menjador, que facilitin cuinar de cara a la família i prou grans com per integrar-hi la parentela que participa en la confecció dels plats.

La vida secreta de les ciutats

Tot plegat em remunta a un llibre d’un professor de geografia, Andy Pratt (et altri), The secret life of Cities: the social reproduction of eveyday life, en què s’argumenta que, malgrat tots els esforços per comprendre com funciona Londres (ciutat global), encara hi ha moltes dinàmiques domèstiques d’ús diari, sobre les quals en sabem molt poc. Els autors defensen una bateria de polítiques urbanes que es basi en la unitat familiar i en les seves rutines diàries: quines relacions han establert entre els mercats de treball i el mercat residencial? Quins patrons de mobilitat segueixen? On passen el seu temps lliure? Parla de la suma de decisions individuals per a la vida quotidiana en una ciutat global i de com s’han d’estudiar, cartografiar i analitzar per fer més fàcil i còmoda la vida als residents, més enllà de les solucions “macro” de zonificació, concentració o aglomeració que sovint la planificació urbana planteja des de la vista d’ocell.

El Karakia ha trobat una forma de relatar totes aquestes dinàmiques aparentment invisibles i constitueix una bona base de dades per començar a treballar. Proposo muntar un curs d’anàlisi i projecte de cuines en què s’utilitzi la base de dades del Karakia per discutir, estudiar i aprendre les disfuncions de les cuines actuals. Els dimarts, doncs, es cartografiarien i es treballaria sobre les cuines i les sales d’estar a partir de la selecció d’alguns episodis. Els dijous, es parlaria de l’espai urbà: de l’activitat econòmica local en planta baixa a diferents barris de Barcelona i de la relació entre el carrer (els mercats) i les cuines. El títol del projecte de recerca: URB&DOMÈSTIC. Per als fanàtics de la cuina (com a estança) i de l’activitat econòmica del carrer en planta baixa, faig una crida a qui s’animi a desenvolupar aquest particular càsting de cuines.

PS. Més d’un arquitecte ha participat al programa i ha deixat que la seva cuina es convertís en plató per un dia: Pavel, eslovac, resident al Raval; Antoni, de Nova Zelanda, resident en un quart de casa de la Barceloneta i Vera, d’origen txec, resident a Riudoms.

Agraïments: A Josep Mulet, Director del Programa, pels seus comentaris constructius, i Franc Pallarès, per la cessió de la fotografia de Galliners.

Maria Sisternas Tusell és arquitecta per la EtsaB (2006) i MSc City Design and Social Sciences per la London School of Economics (2009), gràcies a una beca de Fundación Caja Madrid. Durant la seva formació va col·laborar amb diversos estudis d’arquitectura com Batlle i Roig o clcm (Charmaine Lane i Carles Muro). Des de l’any 2006 treballa per compte propi en encàrrecs de diversa envergadura i actualment gestiona projectes de cooperació per al desenvolupament sostenible urbà de les ciutats costaneres del Mediterrani. Els seus interessos es centren en les relacions entre els processos econòmics, socials i legals que afecten a la formació de la ciutat contemporània, així com en la influència que la forma urbana pot exercir sobre els modes d’habitar dels seus ciutadans.

Leave a Reply

Your email address will not be published.