Pere Riera – 2ª part Reflexions al voltant d’ “A x A”

Fruit de la gran repercussió que ha tingut el text d’en Pere Riera arran de la creació de l’associació d’arquitectes AxA,  publiquem la segona part del text,  on continua amb la reflexió al respecte.

Originalment publicat al blog personal de l’autor.


Y…Y…Y…“ESTO ES LO QUE PODRÍA HABER”

(conjuncions copulatives que despleguen, horitzontalment, una línea de fuga infinita de punts suspensius)

Després de que les meves primeres reflexions, “ESTO ES LO QUE HAY”,  sobre l’associació d’arquitectes AxA, es pengessin, a petició de la revista Diagonal, a la seva web, transcendint, així, el  marc del meu blog “Arquitectura dispersa”, he mantingut molts intercanvis d’opinió amb diversos arquitectes i, entre ells també, amb algun membre de AxA. Sigui per aquest fet, sigui per que sempre m’havia semblat que seria bo de continuar les reflexions inicials de cara a poder esbossar algunes alternatives aportant, alhora, indicis positius sobre el que es podria fer, penso que val la pena de continuar i intentar-ho. Com sempre passa, els processos vitals estan governats per una inexorable llei que els retroalimenta i els modifica permanentment. Res ja no és, exactament, com fa quinze dies, encara que algunes coses, pel que jo sé, continuen igual: no sembla que els pressupostos conceptuals de AxA hagin canviat ni hagin aparegut més i millors raons per acabar de situar, conceptualment, la seva aparició. Continuem, doncs, amb quinze pàgines d’estatuts reglamentats i dues de presentació conceptual. Però, tampoc, això és tan important ja que d’altres, en canvi, presenten un aspecte molt més saludable, doncs sembla que AxA s’inscriurà com una associació dins del COAC i no es desenvoluparà totalment al marge del col·lectiu d’arquitectes. Segons m’ha dit un dels seus promotors, sempre s’ha volgut estar dins el Col·legi, però semblava que raons estatutàries no ho permetien. Celebro aquesta intenció i celebro que aquest fet s’hagi reconduït cap a posicions més positives.

No obstant i això, el punt fundacional més preocupant de la organització de AxA és el que gira al voltant de la restricció i del filtre d’accés pels nous membres. Filtre que, suposo, és el que realment li dona especificitat ja que pressuposa que només els bons arquitectes son els que s’hi adhereixen i, amb aquest fet, es duplica l’efecte de valor: defensa exclusiva de la qualitat feta pels que tenen una qualitat, aparentment, exclusiva i que ve reconeguda per un segell de qualitat propi, restrictiu i distintiu  en el mercat. Però, no veig clar que, aquesta, sigui la millor  defensa pel nostre ofici i és, a partir d’aquest fet, quan voldria començar a formular el  que podria ser tot aquest procés associatiu endegat per aconseguir una major  qualitat i  dignitat per la nostra activitat professional.

Les formulacions actuals de AxA, tal com ara estan genèricament i sense la clàusula selectiva d’accés, es podrien avenir, perfectament,  amb els d’una associació oberta a tos aquells que, d’aquesta manera genèrica, estiguessin disposats a col·laborar i a exercir un cert compromís actiu de millora de la professió, més enllà de pertànyer a un col·legi professional. Com una comissió de qualitat més. Sense refusar a ningú, i a partir d’objectius genèrics i amples que, poc a poc, es podrien anar  concretant en una pràctica més exigent i orientada. Sense generar segregacions apriorístiques ni fomentar recels inútils. Sobretot, en un moment, on les noves tecnologies de la informació, més enllà de no permetre posar portes al camp, donen la possibilitat de generar processos oberts d’intercanvi i de defensa, absolutament contemporanis i basats en unes pràctiques ben diferenciades de les del segle passat. Avui, això, queda ben palès no tan sols en els  recents esdeveniments polítics, sinó en moltes de les pràctiques artístiques contemporànies preocupades per la dimensió participativa de l’activitat estètica i de l’espai públic de la ciutat. Artistes compromesos en l’articulació d’un nou espai públic a través de les xarxes i, no solament sense cap tipus de restricció, sinó potenciant la transversalitat de participació. Accions de defensa d’un espai públic amenaçat, mutant i en transformació com tota la societat.

No és, precisament, l’espai públic, un dels nostres grans temes, tan a la docència com a l’activitat professional i a les nostres converses? I no parlem,  sempre, molt favorablement de les hibridacions i de les mixtures? Per què, doncs, alhora d’articular un nou espai participatiu i reivindicatiu, a partir d’una xarxa professional, en fem un de restringit i selectiu emparant-nos en fórmules organitzatives antigues, molt més pròpies d’un club privat que de cap formulació radical avantguardista i molt allunyades de la concepció   d’un espai públic  obert a tots aquells que hi estiguin interessats i s’hi vulguin comprometre? No estarem perdent una ocasió formidable d’articular un moviment i un territori compartit de discussió i defensa obert, generador i seductor, i per què no, tranversal, políticament i cultural? Les formes i els sistemes organitzatius no son innocents ja que d’ells en deriven moltes conseqüències. Aquest és un punt d’una enorme transcendència que no s’hauria de deixar de fer purament per qüestions de dificultats organitzatives. M’atreveixo a suggerir que:

GENERAR I DONAR VIDA A UN ESPAI PÚBLIC PROFESSIONAL I TRANSVERSAL, VIRTUAL I PRESENCIAL I QUE, COM A TAL, POTENCIÏ CONVERSES I ACCIONS, PER AFINITATS I COMPROMISOS ELECTIUS, A PARTIR DEL DESIG I DE LA GENEROSITAT VOLUNTÀRIA DE TOTS ELS IMPLICATS, SENSE CONDICIONS PREESTABLERTES  DE MANERA APRIORÍSTICA és, per a mi, la clau: aquest, és el nou espai públic professional que hauríem de saber estructurar dibuixant, alhora, un  horitzó engrescador i sense cap altre limitació que la pròpia generositat. No voldria acabar aquí, sense fer referència a unes reflexions de Humberto Maturana, el biòleg teoritzador de l’autopoiètica com a signe distintiu dels processos de la vida. Sobretot, per matisar, la qüestió de la clausura i entendre, alhora, la necessitat d’un cert tancament limitador en tots els processos organitzatius.

“Las culturas son redes cerradas de conversaciones. En consecuencia, una cultura, como un linaje, está definida y constituïda por una red cerrada particular de conversaciones que se conserva en la vida de los seres humanos que la realizan” (1)

Però, “cerradura no deberá entenderse aquí como lo opuesto a apertura, sino como la condición de su posibilidad(2), per acabar dient que, “no hay discontinuidad entre lo social, lo humano y sus raíces biológicas” ya que “la aceptación del otro junto a uno en la convivencia, es el fundamento biológico del fenómeno social; sin amor, sin aceptación del otro junto a uno no hay socialización y sin socialización no hay humanidad. Cualquier cosa que destruya o limite la aceptación del otro junto a uno, desde la competencia hasta la posesión de la verdad, pasando por la certidumbre ideológica, destruye o limita el que se dé el fenómeno social y por tanto lo humano, porque destruye el proceso biológico que lo genera” (3) (les negretes son meves).

Sembla, doncs, que el problema d’una certa i específica clausura ha d’anar lligat a trobar les condicions de la seva possibilitat real. A tall d’exemple, em permeto d’apuntar-ne algunes: la primera és, sens dubte, el reconeixement del domini professional arquitectònic, malgrat que es podria arribar a estendre transversalment cap a altres dominis professionals, culturals i polítics propers; la segona, podria ser la inevitable voluntarietat i una formulació expressa d’adhesió; la tercera, l’acceptació d’algunes condicions de funcionament (quota) i de participació activa (comissions); la quarta, la clau d’accés per intervenir en un campus virtual de discussió; etc.

A fi de comptes, em pregunto: què perdria AxA sense el filtre de selectivitat exercit pels socis promotors?

Seria magnífic que AxA evolucionés cap a posicions més properes a aquests plantejaments. Tots en sortiríem molt beneficiats i l’onada es podria anar estenent.

Seria magnífic que, entre tots, comencéssim a donar vida a un debat públic sobre totes aquestes qüestions. De fet, aquesta és la única motivació que em mou a exposar, i mai tan ben dit, els meus punts de vista.

Sinó fos així, seria magnífic que uns quants arquitectes, guardonats amb l’empenta de la joventut, es posessin a treballar en aquesta direcció. Amb mi,  hi podeu comptar, així com, n’estic ben segur, amb tots aquells amb qui, com els propis col·legues de AxA, ens agermana la generositat d’esforços per causes improductives, però socialment necessàries. És, precisament, per aquests acords de fons, que confio que, més enllà de les, encara, diferències palpables, acabarem trobant un marc comú més operatiu per exercir-los.

(1,2,3) Humberto Maturana R. La realidad:¿objetiva o construïda? 1. Fundamentos biológicos de la realidad. Pags. 52; XIV; XII. Ed. Nueva Ciencia.

Pere Riera RGA Arquitectes. Barcelona, a 1 de Juny del 2011.

Leave a Reply

Your email address will not be published.