Toyo Ito, un cop de vent que travessa una membrana

Toyo Ito va esdevenir un arquitecte mediàtic l’any 2000, quan va presentar el seu projecte per a la mediateca de Sendai. Ara bé, cal recordar que des de l’any 1971 ja tenia estudi propi a Tòquio i que, durant aquests trenta anys, va desenvolupar una obra important a la seva ciutat i als afores d’aquesta, formada bàsicament per construccions de petites dimensions. D’entre les seves primeres obres, en destaquen quatre petites cases, precioses, quatre “cabanes” com les anomena ell al·ludint al teixit residencial que ocupa vastes àrees de la ciutat i de la perifèria, i on viu majoritàriament la gent: la White U (la “U blanca”, 1976); la casa a Kasama (1981); la Silver Hut (la “cabana de plata”, el seu habitatge, situat a tocar de la “U blanca”, 1984), i la casa a Magomezawa (1986). En una trobada d’arquitectes als EUA, on va assistir per invitació d’Arata Isozaki, Toyo Ito havia mostrat algunes d’aquestes primeres obres a Peter Eisenman, i Eisenman va reclamar-li una major claredat. Anys més tard va tornar als EUA amb alguns projectes molt més complexos i elaborats i, en aquesta segona ocasió, Eisenman el va felicitar per la claredat.

El mateix any 2000 es va publicar a Múrcia una antologia dels escrits de Toyo Ito fins a la data. Es tracta d’un recull d’articles publicats majoritàriament a la revista japonesa Shinkenchiku, acompanyats d’altres textos inèdits, en una edició a cura de J.M. Torres Nadal. Els escrits es publiquen a la prestigiosa “Colección de Arqui lectura”, editada des de l’any 1981 pel COAAT de Múrcia, i que es va iniciar amb una antologia d’escrits de Mies van der Rohe. El mateix any que Toyo Ito entra als fluxos de comunicació mediàtics amb el projecte de Sendai, el lector en castellà té l’ocasió d’aprofundir en el vessant més teòric i reflexiu de l’arquitecte japonès. La lectura atenta d’aquests articles permet entreveure una capacitat teòrica que situa el pensament de Toyo Ito com una resposta específica d’arquitecte a l’era de la informació i a les seves seqüeles sobre tot el teixit social.

En un article publicat l’any 1991, “Arquitectura per a una ciutat simulada”, Toyo Ito ens parla d’una exposició celebrada a Londres, a càrrec d’Arata Isozaki, que tenia la finalitat de divulgar al món occidental els trets culturals de la ciutat de Tòquio. L’article comença amb una descripció molt intencional, i un xic impressionista, de l’exposició:

“Es projecten al terra vídeoimatges de Tòquio, fotografiades des de l’aire com un mapa, que van passant una rere l’altra. Una correspon a un paisatge pla i homogeni, presa automàticament des d’una alçària de 300 metres, i processada gràficament per ordinador. Una altra mostra d’esquena a uns nois joves que estan formant una filera i que s’entretenen amb màquines de joc. De sobte, la pantalla canvia en un instant a un paisatge que mostra una autopista com si hagués sortit de la pantalla de videojoc. El paisatge desapareix cap al fons (…)”.

“Aquest espai és exactament la simulació de la realitat de Tòquio”, explica Ito. “O potser seria millor dir que el mateix Tòquio és una ciutat simulada.”

De fet, l’experiència quotidiana de Tòquio, on Toyo Ito ha viscut i treballat sempre, el porta a una reflexió que tendeix a qüestionar la vigència de la realitat i a comprovar arreu la supremacia de la ficció. En realitat, Toyo Ito prefereix acceptar com un fet consumat que la preeminència dels mitjans de comunicació de masses ens situa en una ficció permanent i que la realitat, aquella vella realitat a la qual havia estat destinada l’arquitectura de les èpoques anteriors, ha quedat enrere. Si vivim en un món de ficció, es pregunta Toyo Ito,per què insistim a fer edificis per a una realitat que ja no sabem on és? Si vivim en un món de ficció, cal fer edificis de ficció per a aquest món. I aquesta condició fictícia és la principal conseqüència de l’era de la informació i de la prevalença a tot arreu dels mitjans de comunicació de masses.

On queda, doncs, la vella realitat?

Un cop de vent a la cara, una immersió completa dins l’aigua, poder caminar alliberat de la gravetat i empès només per la força d’un huracà: aquestes sí que serien experiències pròpies de la vella realitat, ja que ens permetrien alliberar-nos dels fluxos informatius i sentir el nostre cos en contacte directe amb els elements. A l’article “Cap a l’arquitectura del vent”, publicat l’any 1985, Toyo Ito ens remet a la història d’un “asceta del vent”, tal com apareix al llibre El Mozart del Tibet, de Shinichi Nakazawa. “El llibre”, explica Toyo Ito, “relata com un lama dotat de poders sobrenaturals, a la plana del Tibet, realitzava els seus exercicis de meditació caminant de manera molt lleugera i a una velocitat increïble. Semblava que avançava cap endavant com si surés en l’aire, fent salts. Donava la sensació que tenia l’elasticitat d’una pilota que rebotava quan els seus peus tocaven el terra.”

I Toyo Ito conclou: “Que atractiva seria, si existís, una arquitectura com el vent, com un ‘asceta del vent’ que sura en l’aire! Ara bé, el que m’atrau no és visualitzar el vent…”

Viure a Tòquio, però, vol dir viure en una ficció permanent. En un dels seus passeigs per la ciutat, Toyo Ito veu un grup d’obrers menjant fideus a l’hora del descans, fent xerrameca sobre “el que diuen que es diu…”, i de seguida s’adona que també ells viuen en una ficció. Toyo Ito només s’interessa per la representació arquitectònica del vent com una presència simbòlica d’una realitat impossible de copsar. De fet, les quatre primeres cases que he esmentat tenen, totes quatre, una configuració de túnel que suggereix que les persones, empeses pel vent, poden recórrer aquest túnel i sentir una reminiscència de la vida dins la realitat.

Així,per què hem de continuar pensant edificis destinats a la vella realitat? Toyo Ito proposa tenir el coratge de construir edificis de ficció destinats a un món de ficció, i aquesta és una de les premisses principals del seu projecte per a la mediateca.

Al projecte per a l’Ou dels Vents, construït en un barri perifèric de Tòquio format per torres residencials bastant altes, Toyo Ito proposa un recipient en forma d’ou, col·locat en l’espai semipúblic que roman entre les torres, i recobert per una fina membrana d’alumini, de manera que la informació que es projecta des de l’interior de l’ou pot travessar la membrana i ser llegida des de l’exterior. Així, l’Ou dels Vents projecta cada nit informació d’interès per als veïns del barri: transports, meteorologia, espectacles, notícies… La vella transició moderna entre l’exterior i l’interior és considerada per Toyo Ito com una aspiració caduca, ja que una fina membrana d’alumini pot permetre el flux de comunicacions des de l’interior fins a l’exterior, o bé a l’inrevés, sense que faci cap falta, a l’era de la informació, el flux de persones, el flux material dels cossos.

El projecte de l’Ou dels Vents té un antecedent de dos anys abans: el projecte Pao 2, pensat com un habitatge per a les Dones Nòmades de Tòquio. L’habitatge estava suspès al sostre del recinte de l’Europalia de Brussel·les i tenia la forma d’un òvul recobert per una membrana molt fina de tela, que suggeria que l’habitatge podia sobrevolar Tòquio empès pel vent, tal com insinua el propi Toyo Ito per mitjà d’una imatge virtual on es representen diversos pao sobrevolant una ciutat de nit. Sens dubte, el projecte Pao 2 manté una relació molt directa amb la metàfora de l’asceta de Nakazawa i denota la voluntat de Toyo Ito d’assolir una autèntica arquitectura del vent, és a dir, un punt de retorn a una realitat oblidada que és on, sens dubte, s’instal·la el seu punt de vista quan observa i analitza el món contemporani.

Toyo Ito va topar a l’exposició de Londres amb el príncep de Gal·les, que es mirava el muntatge d’Isozaki entre escèptic i horroritzat. El príncep li va preguntar què hi havia darrere de totes aquelles imatges. Ell li va contestar que probablement no hi havia res. Aleshores el príncep li va preguntar si era una persona optimista i Toyo Ito va contestar-li, sense vacil·lacions, que sí, que per descomptat era una persona optimista.

En el pensament de Toyo Ito no hi ha cap al·lusió al pessimisme de Koolhaas, a les regressions de Zumthor, a la eufòria de Foster. Toyo Ito diagnostica l’era de la informació de manera anàloga a com Le Corbusier havia diagnosticat l’era de la màquina (i els Smithson, la segona era de la màquina). Per reforçar la coherència de les seves tesis no dubta a citar Marshall MacLuhan i les seves profecies sobre la futura hegemonia dels mitjans de comunicació de masses. En una època en què la dada informativa és la mercaderia més preuada, Toyo Ito no fa res més que reflexionar sobre la importància d’aquest fet, i fer-ne el fonament d’una idea d’arquitectura.

Igual que l’asceta de Nakazawa, Toyo Ito es deixa endur per la força d’un cop de vent i en la seva imaginació apareix de sobte un món format per una vasta teranyina de membranes: la vella realitat confrontada amb una ficció omnipresent, una bonica faula escrita des de la nostàlgia d’una realitat ja del tot inabastable.