Poques vegades es necessita tant de temps per poder mirar enrere i valorar si un projecte ha estat encertat o no. Fa 150 anys, malgrat no ser el projecte guanyador, l’Eixample ideat per Ildefons Cerdà va ser el triat, hi ha qui diu que imposat, per formalitzar la nova Barcelona, en gran part la que coneixem avui.
Normalment, el projecte d’un edifici suposa una sèrie de fases més o menys acotades en el temps: una idea que madura i evoluciona, que es plasma sobre uns plànols i que, en els millors casos, es construeix. Podríem dir que aquesta és una virtut de l’arquitectura: pot imaginar i resoldre fins al final allò amb què treballa.
Però quan dura el projecte d’una ciutat? Gràcies a la història coneixem com es funda i gràcies al planejament urbà podem imaginar com pot ser en un futur. Seria interessant saber quina Barcelona imaginava Cerdà fa 150 anys. Sí, tots coneixem amb més o menys detall les línies principals de l’Eixample que es va projectar el 1859: la preocupació perquè la nova Barcelona fos una ciutat higiènica i funcional, sempre sobre la malla de carrers de 20m situats sobre eixos cada 113m; i la voluntat territorial d’aquest projecte, que connectava totes les poblacions del pla de Barcelona (que ara coneixem com a barris) així com el traçat d’avingudes com ara la Gran Via o la Diagonal. No fa gaires anys que aquesta última avinguda ha arribat al mar, tal com havia imaginat l’autor del projecte, és a dir, després de 150 anys l’Eixample segueix en construcció.
Si entenem el projecte de l’Eixample com el projecte de la ciutat de Barcelona, podem dir que, al cap de tant de temps, encara no s’ha firmat el final d’obra i que el pla de Cerdà ha permès a la ciutat fer-se a ella mateixa, mantenir l’esperit de la idea inicial i corregir alguns errors quan ha estat necessari. Després de 150 anys podem dir que és un projecte encertat.
El 2009 ha estat l’any Cerdà, s’han fet i s’estan fent nombroses exposicions commemoratives entorn aquest personatge i el seu projecte de ciutat. Normalment un any commemoratiu es dedica a un artista, a algú que ha aportat un patrimoni, literari, pictòric, arquitectònic, etc. És curiós veure com aquest any celebrem l’aportació d’un patrimoni urbà. No sembla que aquest personatge tingués inquietuds precisament artístiques encara que, com veiem, té un reconeixement gairebé indiscutible en camps que van més enllà de l’urbanisme.
I és que paga la pena fer una mirada retrospectiva a aquest Eixample ja que, contràriament a ser un barri més de la ciutat (com en molts casos d’eixamples), va molt més enllà d’un simple projecte d’extensió d’un nucli urbà. Podem dir que, sense aquest, Barcelona no seria la que és: una suma de petits nuclis històrics ben connectats sobre un territori clarament acotat. No és agosarat dir que el pla de Cerdà és el projecte de Barcelona.
A l’exposició Cerdà i la Barcelona del futur: Realitat vs Project, al CCCB, s’aprofundeix amb una mirada, podríem dir que urbanística, en la majoria de temes que han envoltat el desenvolupament de la nostra ciutat durant aquests 150 anys. Des de com la va imaginar Cerdà fins a com s’ha desenvolupat durant tot aquest temps i quins valors del projecte inicial s’han recuperat en els últims anys.
És evident que mirar enrere és el més important per entendre que, efectivament, projectar una ciutat és possible. Però l’exposició té dues parts que també són molt importants: la mirada al present i al futur. Mirar endavant és el que ens fa entendre que mai no podrem acotar el projecte d’una ciutat en el temps, perquè malgrat es pugui fermar la seva extensió, és un ésser viu i no ha de morir per força.
La Barcelona de Cerdà té 150 anys i amb tota seguretat en farà 150 més, tot mantenint l’esperit inicial en molt casos, però també adaptant-se a les noves realitats, tal com se n’ha demostrat capaç gràcies a un pla ben pensat.
Tenim la possibilitat de dir-hi la nostra. Si obrim la càpsula del web Barcelona2159, que està a l’abast de tothom, tindrem l’oportunitat de dir com ens imaginem Barcelona d’aquí a 150 anys. Tots aquests missatges es guardaran en aquesta càpsula del temps i l’any 2159 s’obrirà. Qui s’imagina què pensaran les persones que, esperem, llegeixin aquests missatges.
No tenim cap càpsula de l’any 1859, els habitants de la nostra ciutat d’aquells temps difícilment es podien pensar que els camps de conreu de poc valor que hi havia darrere les muralles enderrocades es convertirien en la “Barcelona del futur” en què vivim. Potser ja no és temps que un personatge tingui aquesta visió tan ambiciosa i futurista per imaginar una ciutat. Barcelona està molt ben acotada i resolta amb el projecte de Cerdà però sembla que, per continuar estant a l’alçada, no es pot escapar de seguir sent ambiciosa, de mirar més enllà i de funcionar com l’àrea metropolitana que molts pretenen que sigui.
-
- L’ambició del Pla Cerdà es resumeix en un croquis tan senzill com l’inicial: la voluntat de fer un salt d’escala, de generar una nova estructura territorial que ha acabat sent una realitat.
-
- La regió metropolitana de Barcelona hauria de fer front al futur amb una actitud similar, tot entenent-se com a un conjunt de ciutats que funcionin en xarxa sobre el mateix territori.
Som en una època en què la mobilitat territorial és necessària i ha de funcionar, vivim en una regió amb possibilitats de créixer; amb poblacions que són ciutats amb una bona història, ben consolidades; amb capacitat de formar part d’aquesta Barcelona metropolitana. Esperem que d’aquí a 150 anys, els barcelonins puguin mirar enrere i veure que les idees que avui en dia ens han de fer avançar han estat una realitat i no un projecte.