I per vostè, exactament, què vol dir la ciutat mediterrània?

El Mediterrani en crisi

Coneixem les virtuts de la ciutat mediterrània, en sabem de memòria els beneficis de la densitat, de la compacitat i dels usos mixtos, ens omplim la boca de la necessitat de barrejar tots els estrats socials a la ciutat, de tenir bons serveis públics i transport comú… Però les ciutats que proliferen avui al Mediterrani no estan creixent en la mateixa direcció. Què falla entre la teoria i la pràctica?

Avui, tot el que envolta el mar Medi-terrani, “al-bahr al-abyiad al-muttauasit” o “el mar blanc central” com l’anomenen els àrabs, és concentració i densitat: alta pressió dels assentaments humans, concentració de ports i d’infraestructures, edificació i turisme, activitat econòmica, segones residències… Però no sempre ha estat així. Fa uns segles el Mediterrani era equilibri: amb ciutats intermèdies molt actives, amb comerç interportuari, amb boscos litorals que controlaven l’erosió i amb àrees fèrtils per a l’agricultura.

La globalització i les dinàmiques comercials transnacionals han canviat absolutament la configuració i fins i tot la gestió de les ciutats mediterrànies. Al nord, l’expansió incontrolada de l’ús del cotxe, el mercat de la segona residència i el sòl malgastat per un turisme intermitent, són fenòmens associats als canvis en l’estil de vida i que impacten amb duresa en el territori. Al sud i a l’est són la proliferació de l’habitatge informal i les promocions de comunitats aïllades per a rics, els fenòmens que amenacen les virtuts tradicionalment associades a la ciutat mediterrània.


Analisi de l'expansió urbana de Tànger, a partir de "Morfologia Urbana de Tànger, 2002" a LeTellier, J.et alt. a La mobilité urbaine dans l'agglomération de Tanger: évolutions et perspectives (2009)


El creixement incontrolat de les ciutats reverteix negativament en els ciutadans, augmenta les desigualtats socials i la segregació espacial. Aquí el paper dels arquitectes és fonamental: el fet d’intervenir sobre les polítiques de sòl, promoure la ciutat densa i accessible a peu, intercedir per mesclar gent de poders adquisitius diferents, promoure el creixement de gra petit i per continuïtat, pot marcar la diferència entre fer créixer les ciutats del Mediterrani o contribuir a l’expansió incontrolada de les aglomeracions urbanes.

A les ciutats europees tenim poc marge d’intervenció: la major part del procés d’urbanització ja s’ha produït i no s’espera que hi hagi grans augments de població. Podem treballar per millorar l’existent, però no ho podem projectar de nou. Al sud i a l’est del Mediterrani, en canvi, sembla que sí que caldrà intervenir decididament en l’expansió de la ciutat. En el context d’uns estats molt centralitzats, les ciutats, especialment aquelles que no són capitals, tenen molt pocs recursos per unes demandes creixents de serveis, d’eradicació de la pobresa, de congestió, d’atur juvenil i de preus de l’habitatge. A l’any 1960 la població urbana de les ciutats del nord d’Àfrica era del 30%; es calcula que ara ja és de més del 50% i que la mitjana d’edat és de 23 anys. Això per si sol ja representa una especificitat: com han de ser les ciutats amb població jove i a l’atur o treballant des del sector informal? Necessàriament el model de ciutat ha de diferir del model europeu on la població envelleix i els “estàndards” són de luxe.


Vista de la medina de Tànger des del port de pescadors. Fotografia: Anne Antomarchi


Tànger, paradigma del canvi

Lonely Planet recomana Tànger com la segona millor ciutat del món per visitar el 2011 (en un rànquing en què Nova York va primera i València, cinquena) per la seva condició de frontissa entre Àfrica i Europa i pel seu estil dinàmic que concentra tota una comunitat artística, edificis renovats i “great shopping and new chic restaurants”. La revista Monocle la va triar com a escenari per a les fotografies de roba de lli per a la temporada de primavera. Tànger no és Estambul però en comparteix la condició de ciutat de pas, de creuament de cultures i d’urbs amb patrimoni antic i valors canviants.

Al Marroc, la població urbana s’ha multiplicat per set en cinquanta anys. I en els darrers trenta anys, el PIB per habitant s’ha multiplicat per sis. Tot plegat s’ha traduït en uns canvis profunds i visibles sobre l’entorn construït. La població de Tànger s’ha multiplicat per cinc des del 1923, però no ha estat fins als últims anys que la ciutat ha entrat al mapa del desenvolupament econòmic del Marroc, coincidint amb l’inici del regnat de Mohammed VI. Ara, el Marroc bascula cap al Mediterrani a través de Tànger i després de molts anys de marginació s’han canalitzat inversions estatals que passen pel finançament de carreteres i autopistes, zones franques i turístiques i la futura connexió de Tànger a la xarxa del TAV. De Tànger, en surten molts marroquins que resideixen a l’estranger, així com es reposen els senegalesos que inicien l’aventura cap a Europa. També és port (renovat) de mercaderies i plataforma logística entre els dos continents gràcies al nou port Tànger Med finançat amb capital públic (del Rei) i privat (dels inversors que confien que Tànger es convertirà en el gran port del Mediterrani).

En el context de la globalització, les ciutats competeixen per atreure empreses oferint mà d’obra barata, preus del sòl baixos i incentius com reduccions de taxes. I el sector immobiliari segueix el rastre dels moviments globals amb interès, pendent del que els nous directius demandin en serveis i “qualitat de vida”. Amb decisions similars a la de Renault d’obrir planta a Tànger Med es generen llocs de treball i s’estimula un mercat residencial alimentat pel diner negre i una forta especulació. La inversió estrangera als països en desenvolupament s’ha multiplicat per 10 en els últims 10 anys.

Si les ciutats europees han digerit malament les intervencions dels arquitectes estrella, al sud del Mediterrani els projectes de l’star system tenen un impacte nefast, perquè aquí el tamany de les inversions i l’envergadura dels projectes són molt més grans Els megaprojectes en marxa a Tànger inclouen el port Tànger Med, dissenyat per Jean Nouvel; Tànger City Center, a càrrec de Perelló Arquitectos; i Tinja EMAAR, amb inversions de Qatar1.

Malgrat tot, els projectes impulsats per la promoció privada representen només el 13% de les construccions. El ritme de la urbanització i el creixent poder adquisitiu dels que hi treballen han disparat els preus de l’habitatge (s’estima que el cost de vida a Tànger s’ha multiplicat per dos en el període comprès entre el 1990 i el 2008). L’expansió urbana de Tànger ha estat incontrolada en els últims anys cap a la façana litoral estimulada pel port Tànger Med al nord, la ruta amb Tetuan a l’est i la connexió amb Rabat al sud. Malgrat que hi ha facilitats des dels bancs estatals per accedir a les hipoteques, la majoria de famílies ha de recórrer al finançament per parts en el sector no legal: compra del terreny, construcció d’una primera unitat, creixement de la unitat en alçada.  Això ha fet que el 86% del parc d’habitatges actual a Tànger provingui de l’autoconstrucció.

L’autoconstrucció a Tànger no és sinònim de barraquisme o d’infrahabitatge. La gestió del sòl al nord d’Àfrica està fortament influenciada per la jurisprudència islàmica i, al final, ser propietari o no del sòl depèn de mecanismes complicats. Els barris d’habitatge no reglamentari compten amb infraestructura de base i serveis essencials i, gràcies als programes d’integració, en alguns casos hi ha subvencions per al manteniment de les façanes o per als projectes de millora per a urgències, com la xarxa de sanejament.

Però la degeneració de l’entorn urbà a Tànger no ve tant per l’habitatge informal com per la qualitat d’allò produït des del sector públic. En els entorns autoconstruïts es manté el gra petit, la condició laberíntica dels carrers, l’activitat en planta baixa i les alçades assimilables a les de les vil·les aïllades de les classes benestants (3-4 plantes). El problema arriba quan el Marroc s’assimila a la Xina. Hi ha barris promocionats pels operadors públics que són literalment “copy-paste” d’un mateix bloc de 12 i 13 plantes per tot el terreny. El panorama és desolador: blocs de façanes llarguíssimes sense activitat en planta baixa malgrat que està ple de locals comercials buits, finestres sense balcons i façanes sense relleus.

El repte és que tothom participi igual dels beneficis de la globalització. Amb els canvis sobre la morfologia de Tànger, però, les qualitats de la ciutat antiga s’esvaeixen. Són l’excepció les cases aïllades amb jardins plens de buguenvíl·lies i d’hibiscus, aquella tipologia compacta que permetia densitat sense congestió. Les medines es buiden o es gentrifiquen si no hi ha una forta inversió pública per pagar els costos perquè la població local rehabiliti i s’hi quedi. És contradictori perquè al sud del Mediterrani, on la vida passa al carrer, hi ha les condicions perquè hi hagi “life between buildings”, aquelles dinàmiques tan fràgils que les ciutats nòrdiques busquen desesperadament. El sud importa del nord promocions exclusives o models de promoció pública que ni generen ciutat ni tenen les qualitats de l’equilibri social mediterrani.

Números grossos

Segons estimacions del Sindicat d’Arquitectes, en l’informe presentat al novembre, un 26,28% dels arquitectes catalans es troba a l’atur (sobre una enquesta realitzada a 1.800 professionals a tota Espanya que omplien voluntàriament les dades d’un formulari). D’altra banda, a Espanya hi ha 31 escoles d’arquitectura, de les quals 7 són a Catalunya. Cada any surten de les escoles alumnes competents que han invertit temps i diners per acabar una carrera llarga. Tot indica que el número d’arquitectes col·legiats a nivell espanyol superarà els 55.000 en poc temps.

La contradicció és que en un món que s’urbanitza a ritme frenètic i on gran part de la població viu a faveles i a barris autoconstruïts, a Catalunya sobren arquitectes i al món hi falten tècnics. I paradoxalment també, això passa malgrat que Barcelona i l’arquitectura catalana s’han projectat des de fa temps a l’exterior per la seva qualitat i són un referent a escala mundial.

Calen idees i mesures per corregir la tendència imperfecta dels mercats i, sobretot, cal gent amb coneixements transversals per fer de pont entre la teoria i la pràctica. Teoria que, de pas, s’ha de reformular per al context de les ciutats del sud i la tradició de les ciutats islàmiques perquè, de moment, tots els fonaments dels estudis urbans estan basats en la perspectiva d’un món occidental.


Imatge del projecte Tanger City Center


A Catalunya s’han invertit molts diners i molt talent de professors diversos (no només de projectes, també de composició, de gestió empresarial, d’història, de construcció, de legislació i de qüestions legals…) per formar estudiants d’arquitectura que, un cop titulats, han de tenir prou eines i recursos com per fer que les ciutats, al nord i al sud, es facin millor. Caldria capitalitzar tot aquest coneixement, obrir línies d’investigació que derivin en projectes i vies de diàleg amb el sud. Potser l’experiència de la destrucció de la costa espanyola per part de promotors amb molt poca vista a llarg termini pot servir per conscienciar una nova generació de promotors il·lustrats que inverteixin en idees i en qualitat urbana. Això passa necessàriament per obrir ponts entre la teoria i la pràctica: cal que els professionals parlin un llenguatge més obert i siguin receptius al que la gent demana. Però per crear un entorn urbà de qualitat necessitem que tothom entengui què vol dir “qualitat” quan parlem de ciutat. L’urbanisme de la Costa del Sol no és de qualitat i el temps ha demostrat que tampoc no era una bona inversió. Té sentit econòmic planificar bé les ciutats i cal convèncer els promotors i els agents públics que és rendible invertir en cultura urbana, de la mateixa manera que cal que els ciutadans estiguin ben preparats i ben informats per argumentar davant els que prenen decisions quin tipus de ciutats volen.

1 Per a més informació, veure: http://www.tangercitycentre.com; http://www.perelloarquitectos.com;  http://www.emaar.com

Maria Sisternas Tusell és arquitecta per la EtsaB (2006) i MSc City Design and Social Sciences per la London School of Economics (2009), gràcies a una beca de Fundación Caja Madrid. Durant la seva formació va col·laborar amb diversos estudis d’arquitectura com Batlle i Roig o clcm (Charmaine Lane i Carles Muro). Des de l’any 2006 treballa per compte propi en encàrrecs de diversa envergadura i actualment gestiona projectes de cooperació per al desenvolupament sostenible urbà de les ciutats costaneres del Mediterrani. Els seus interessos es centren en les relacions entre els processos econòmics, socials i legals que afecten a la formació de la ciutat contemporània, així com en la influència que la forma urbana pot exercir sobre els modes d’habitar dels seus ciutadans.

Leave a Reply

Your email address will not be published.