Praça do Rossio

Les apropiacions espacials lusitanoafricanes al centre de Lisboa


Praça do Rossio


INTRODUCCIÓ I METODOLOGIA

Daniel Malet Calvo és historiador i antropòleg. Investigador del GRECS (Grup de Recerca en Exclusió i Control Social) de la Universitat de Barcelona, actualment es troba redactant una tesi doctoral sobre la Praça do Rossio, a Lisboa. Espai que ha estudiat, entre d’altres, al llarg de diverses estades entre el 2006 i el 2009, forma part d’una temptativa metodològica consagrada a la recuperació de l’essència epistemològica de l’antropologia social clàssica, centrada en l’observació intensiva de les conductes sobre l’espai: una recuperació -especialment sociocèntrica- de l’etologia i de l’ecologia, on el registre cartogràfic ocupa un lloc important.

L’antropologia urbana recull les aportacions teòriques de caire més microsocial -Simmel, Goffman, Durkheim, Turner, l’Escola de Chicago, Lefebvre…- per apropar-les als escenaris urbans, entesos aquests com a espais de comunicació, interacció i generació contínua d’estructures relacionals de reciprocitat immediata, susceptibles d’etnografiar per l’antropòleg.

D’aquesta forma, el material en brut d’una etnografia urbana es recull a peu de carrer, sobre el terreny, observant i registrant els fenòmens socials presents, i mica en mica penetrant en cadascún d’ells en el que s’anomena el pas de la observació flotant a la inspecció. Aquest salt de l’empirisme i el registre naturalista cap a la selecció interpretativa dels processos que es privilegiaran en l’anàlisi, s’ha de deixar reposar al calor d’una aproximació històrica dels processos urbanístics i político-socials de l’espai en qüestió, de les seves transformacions i conflictes. Aquest espai, travessat per interaccions i sociabilitats públiques que l’antropòleg col·lecciona com si d’un registre etològic es tractés, perfila també una topologia cartografiable, la de les apropiacions socials o territorialitzacions, en el sentit de l’ecologia.

Per tant, cal creuar dues dimensions d’aquest espai: l’influxe dels gestors político-administratius i tècnics al llarg del temps -l’espai concebut– i els usos, funcions i adaptacions socials amb que el seus peatons el recorren, travessen i transformen, això és, l’espai practicat. D’aquesta fórmula emergeix la complexitat compositiva de l’espai, que es demostra, d’altra banda, en transformació permanent

L’etnògraf dels espais públics és, d’aquesta manera, un treballador a peu de carrer que es deixa impressionar -com el Baudelaire dels boulevards parisencs- per la multidimensionalitat, el fragor i la fugacitat de la vida social en el marc d’un espai que és molt més que la seva composició material.



LA PRAÇA DO ROSSIO, es troba situada al terç nord de la Baixa Pombalina, centre institucional, comercial i simbòlic de la ciutat de Lisboa abans i a partir de la seva planificació i reconstrucció després del terratrèmol de 1755, quan assumeix una estructura geomètrica i rectilínia al gust racionalista i modernitzador del Marquès de Pombal, responsable de la reconstrucció. Al llarg del període liberal Rossio queda perfilat com l’espai lisboeta de la trobada i la socialització de la vida pública per exceŀlència, paper que jugava ja abans del terratrèmol sota les arcades del avui desaparegut Hospital Real de Todos-Os-Santos. Al cafè Botequim das Parras (avui Nicola, a Rossio) floreixen les primeres conspiracions liberals, les tropes napoleòniques instal·len les guarnicions enmig de la plaça el 1807, i el 1820 l’espai és testimoni de la destrucció de la Estátua da Fé, que coronava la façana del Palau de la Inquisició, quan es proclama l’abolició del Sant Ofici.

El liberalisme polític (cartisme moderat) imprimirà al llarg del segle XIX i XX un fort marcatge simbòlic mitjançant la intervenció arquitectònica, i higienitzador per mitjà de l’urbanisme i els edictes municipals; sobre el paisatge monumental i social de Rossio. Malgrat això, la plaça reclama la seva condició cèntrica com a lloc d’encontre en funció de les circulacions, apropiacions, emergències i ritmes peatonals que li imprimeixen vida, que organitzen l’univers comunicatiu i interactiu en que es fonamenta la vida al carrer. No en va rossio (que significa terreny abandonat, sense amo i per tant apropiable per a diverses activitats populars d’usdefruit col·lectiu) es continua imposant avui com a topònim davant de Praça do Pedro IV, denominació institucional en homenatge al rei cartista que va certificar la primera mort del constitucionalisme el segle XIX a Portugal.

O Rossio sempre ha estat considerat “o limiar de Lisboa”, és a dir, aquell espai liminar de confluència, permeable a la transformació i a la circulació contínua. Un estat/espai que en antropologia s’associa a l’anti-estructura, a les emergències transgressores que són potencial de canvi (o de transacció), i al marge inintel·ligible sense el qual no podria existir ni explicar-se una societat amb les seves relacions regulars ordenades. Un marge tant eloqüent i emfàtic com imprescindible sense el que tota societat quedaria reduïda a un malaltís organisme sense nutrients. O Rossio continua essent avui aquella frontissa urbana que obre el nord de la ciutat en dos eixos diferenciats (al NO la Lisboa burgesa i al NE la popular), punt de trobada entre ciutat i perifèria amb la convergència dels treballadors que arriben a la ciutat en tren, amb les línies d’autobús o amb els ferris que connecten amb el marge sud del riu, com ho era en el passat amb el món rural a través de les Portes de Santo Antão al peu de la muralla medieval. Centralitat i diversitat pròpia d’una capital d’Estat i antiga metròpolis colo nial, escenes de degradació urbanística i marginalitat econòmica, bairrismo y tipus humans propis de l’emigració rural de finals del XIX, turistes buscant pintoresquisme en cada racó… Rossio com a enclavament i com a resum, lloc de trobada i lloc on es troba de tot.

EL CAS DELS LUSITANOAFRICANS

L’apropiació intensiva per part dels luso-africans de l’extrem nord-oest de la plaça: Largo de São Domingos (veure mapa X), enclavament de trobada i socialització col·lectiva privilegiat pels africans lisboetes des de fa segles, és avui el nucli tant de variades pràctiques socio-econòmiques (lloguer de mòbils, transaccions i préstecs al llarg de les seves xarxes socials, pràctiques de comerç informal) com de la seva visibilització en un espai públic cèntric i hegemònic. Més enllà dels interessos específics centrats en el suport i la solidaritat econòmica entre compatriotes, la funció socialitzadora d’aquest espai respira a través de la circulació de notícies dels seus països, les trobades entre coneguts -sempre segellades amb una apretada de mans notablement sostinguda- i les xerrades sobre la situació personal i laboral. Tot això en el marc d’una visible passió davant de la contemplació del pas dels transeünts.

Certs teòrics addueixen aquesta massiva presència, sobretot de guineans, per la inexistència d’un nucli residencial perifèric en forma de barri segregat als afores de la ciutat, cosa que suposadament obligaria als guineans a adoptar un espai de trobada al bell mig de la ciutat. Cap-verdians o angolenys disposarien d’aquests nuclis residencials i no els caldria ocupar un espai cèntric. Aquesta teoria sembla fàcilment desmentible si tenim en compte l’antiguitat de la presència luso-africana en aquest racó de la plaça i a Rossio en general, així com la funció i característiques tant diferenciades d’una apropiació barrial perifèrica i una de cèntrica i marcadament heterogènia.

L’interès topològic d’aquesta presència té a veure amb una tensió no conflictiva entre la ocupació i la naturalesa circulatòria d’una part ben important de l’espai apropiat; així com amb les línies de difusió, irradiació i retirada del grup al llarg del dia i seguint una pauta espacial centrífuga, des de la barana com a nucli. Cal fer notar fins a quin punt l’extensió d’aquesta ocupació té a veure amb una clara intencionalitat contemplativa dels contingents luso-africans, que s’aboquen des d’un espai càlid i recollit, parcialment aïllat de l’agitació dels eixos peatonals, però en contacte amb el pretès cosmopolitisme de Rossio. Efectivament, l’espai nuclear de la presència luso-africana a Rossio se situa mig remuntant-se cap a l’assossegat barri de Santana, al nord immediat, i ben a prop de Barros Queiroz, carrer que condueix directament cap a Martim MonizPalmaAlmirante Reis, nucli residencial amb forta presència luso-africana. El Largo és, a més, una espècie de corredor turístic amb dos focus principals d’atracció: la ginjinha, establiment on es ven en gots de plàstic el famós licor conegut com a ginja, que atreu tant a locals com a turistes i que genera una important bossa de peatons al seu davant, donat que a l’interior no hi ha espai practicable més que per fer la cua. Darrera el Teatro Nacional D. Maria II comença la famosa Rua de Portas de Santo Antão, atestada de restaurants i botigues per a turistes, teatres i institucions locals d’importància, una de les tres vies principals de circulació i venda de cara als turistes (totes tres conflueixen a Rossio). Tot plegat genera una heterogeneïtat circulatòria característica que converteix en Largo en un lloc de pas molt atractiu per a la contemplació i la trobada.

La “mirada des de” que practiquen aquests lisboetes al Largo es converteix en la institució pública fonamental del reconeixement i consistència del “si mateixos” com a grup de solidaritats socio-econòmiques sobre l’espai, i de la posició social que detenten a la ciutat. Els luso-africans es mantenen enquistats en aquest llindar a l’espera de ser considerats, finalment, portuguesos de ple dret. La qüestió és fins a quin punt aquesta presència emula la tant coneguda pràctica lisboeta del situar-se entre l’espai privat i l’espai públic “a ver quem passa”, autèntica institució de la vida urbana portuguesa.

La posició liminar d’aquests grups es manifesta explícitament en la rusga (redada) que agita la ciutat el 10 d’abril del 2008, quan tots els cossos de seguretat de l’Estat portuguès es despleguen a la cacera de documents i activitats il·legals. Aquell dia el poder dibuixa una perfecta cartografia del que considera que són els eixos urbans del mal social: El desplegament abraça tot l’eix Martim Moniz, Intendente, Almirante Reis i fa una petita entrada a Rossio, específicament a la zona del Largo on es troben els luso-africans. Una línia de policia armada amb ametralladores separa la resta de la plaça del Largo mentre darrera la línia la policia registra i interroga als luso-africans presents. Amb aquest moviment les administracions vinculen aquest espai de trobada amb els nuclis de perillositat públicament assenyalats.

Mentrestant avancen en el mateix espai diverses propostes de patrimonialització com la campanya “Lisboa Diversidade” o el monument condemnant la matança de jueus conversos el 1506 davant el Convent de São Domingos. El mateix espai de tolerància on el 10 d’abril es produeix la detenció massiva de luso-africans, convertits en figurants i víctimes de l’exclusió, en un pervers exercici classificatori del poder, que situa la repressió del passat en l’esfera patrimonial i actua amb impúdica fermesa davant les desigualtats del present.


Plànol d'apropiacions a la Praça do Rossio


3 Comments

  1. Pingback: Dos Lisboas | Perifèries Urbanes

  2. Pingback: Dues Lisboes | Perifèries Urbanes

  3. Pingback: Two Lisbons | Perifèries Urbanes

Leave a Reply

Your email address will not be published.