Reflexions Postcongrés

Em vaig prendre el Congrés Cerdà Postmetròpolis com una oportunitat per conèixer les discussions en matèria urbana, que normalment són de difícil accés per dues raons: d’una banda, la Universitat arriba on arriba i sovint la rabiosa actualitat no és una prioritat; i en segon lloc, perquè les institucions públiques o parapúbliques que es dediquen a la gestió de la metròpoli tenen uns webs buits de contingut o molt desactualitzats. En concret, s’agraeix la creació del  web que conté totes les ponències en format vídeo, així com la confecció d’una bibliografia online.

El congrés va reivindicar l’aplicació d’un “gest Cerdà” (estudiar les disfuncions de la ciutat existent per superar-les amb l’aplicació d’un paquet de mesures multidisciplinars tot fent un salt d’escala en el territori) a la realitat metropolitana d’avui. Els ajuntaments metropolitans han perdut ingressos per la davallada de l’activitat immobiliària i caldrà trobar formes més segures de fer ciutat, no tant a base d’excepcions, com d’intervencions coordinades per posar en valor el teixit urbà. Utilitzaré el cas d’un projecte d’una torre residencial a un suburbi de Londres, una ciutat reconegudament metropolitana des de fa 45 anys, per il·lustrar-ne les dificultats.

El “London Plan” promou un model de ciutat sostenible basat en la compactació i en la policentricitat. La imatge de la ciutat està connectada a un discurs polític molt concret que persegueix la “ciutat global” i que atreu inversors, les operacions dels quals han de revertir en el creixement econòmic de la ciutat. El “London Plan” designa àrees de creixement o d’intensificació per maximitzar el potencial dels emplaçaments i, en última instància, capitalitzar part dels beneficis per pal·liar uns pressupostos metropolitans molt ajustats. El cas que exposaré, tanmateix, pretén demostrar que els criteris generals per al territori poden ser contraproduents en un context local: d’una banda, treballar sobre la ciutat existent és més complex que planificar-ne una de nova; i d’altra banda, calen mecanismes de validació perquè les normatives, un cop aprovades, canalitzen inevitablement les aspiracions dels promotors que busquen “oportunitats”, i es poden produir efectes inesperats.

Des de 1950, les polítiques municipals promouen la descentralització de persones i llocs de treball cap a fora de Londres. Les indústries més avançades es concentren prop de Heathrow, mentre que les oficines es col·loquen fora de l’Àrea Metropolitana. Els centres de la zona exterior al Green Belt atreuen activitat terciària i la regió del sud-est d’Anglaterra comença a funcionar com una regió policèntrica molt poblada. Una primera conclusió és que la designació d’un límit administratiu com Greater London no conté l’expansió urbana, que segueix colonitzant la nova perifèria seguint el creixement de les autopistes i estimulada pels preus més barats del sòl fora dels límits administratius.

El canvi d’escala funcional de la metròpoli constitueix un repte per als suburbis d’Outer London. Les empreses que havien acompanyat l’expansió residencial dels anys vint i  trenta no han deixat d’allunyar-se del centre cap a l’Outer Metropolitan Area, fora dels límits de Greater London en busca de preus més assequibles i localitzacions més estratègiques prop de les autopistes. Avui els suburbis acullen només un terç dels treballadors que hi havia i la majoria ja no es dedica a la indústria manufacturera sinó al sector dels serveis. La resposta normativa de les autoritats locals ha estat promoure el canvi d’usos i s’han convertit antigues fàbriques en oficines, supermercats, centres comercials o multicines. Els suburbis residencials envelleixen: la motorització massiva deriva en entorns congestionats (encara que paradoxalment tinguin baixes densitats) i amb l’arribada d’immigrants ha canviat molt el seu espectre social, fins al punt que alguns suburbis s’han convertit en reductes ètnics. Molts dels centres comercials construïts per pal·liar el dèficit d’activitat industrial, al cap de pocs anys de ser construïts, acusen la competència d’altres centres més grans i més nous. El “London Plan” procura canviar la tendència dels suburbis tot designant-los com a “centres metropolitans”: presentar-los com a àrees d’oportunitat per a inversors. I els promotors, atents lectors de la normativa, responen als incentius de compactació i d’estímul de la ciutat policèntrica concentrant edificabilitat allà on hi ha sòl disponible i bona accessibilitat.

Ealing es troba en una zona entre el nucli urbà dens i els outer suburbs més dispersos, i va ser una de les primeres garden cities de Londres. Entre el 23 de juny i el 9 de juliol de 2009, a l’ajuntament de Ealing, va tenir lloc la consulta pública per tal d’informar el Secretari d’Estat dels arguments a favor i en contra d’una torre de 26 pisos al costat de l’estació, per tal que aquest concedís o no llicència al projecte. La consulta va desenvolupar-se amb un to tens però cordial, en què les dues parts, representades pels corresponents advocats, cridaven a declarar els testimonis que defensaven la seva visió. La part proprojecte estava representada per l’equip dels promotors irlandesos Glenkerrin, propietaris del solar, i les autoritats locals del districte; l’oposició la constituïa l’associació de veïns “Save Ealing Centre (SEC)”. Cal destacar que les intervencions no eren espontànies; tothom portava un discurs escrit molt articulat i cadascú opinava només sobre els temes en què era expert (un arquitecte, sobre la percepció que, de la torre, en tindrien els veïns des de cada punt de vista; un tècnic, sobre la normativa local; un veí músic, sobre els plans culturals que tenien pel districte…).

Sir Peter Hall, resident d’Ealing, segurament tenia raó quan va llegir, convidat pel SEC, un discurs en què argumentava que la torre (dissenyada per Foster and Partners, per cert) era errònia per la seva escala i pel seu volum, però la consulta no es va reduir a la qüestió del  judici estètic: hi havia diferents discursos superposats.

El debat de fons era si els suburbis són una forma urbana sostenible o si més aviat cal activar polítiques públiques de densificació i compactació. El sector públic veu en els paisatges suburbans una forma d’expansió problemàtica (el que Fishman anomena la “transvaloració dels valors urbans”): segons aquesta visió, l’equilibri natural de les denses aglomeracions urbanes s’hauria trencat per una indústria residencial promoguda per una aliança d’enginyers, bancs, asseguradores i promotors que haurien acumulat grans beneficis econòmics, sense entendre els límits de la cultura del petroli. D’altres argumenten que, encara que és veritat que la dispersió urbana planteja disfuncions o externalitats negatives, l’alternativa de la “ciutat compacta” és només un mite. Per tant, continua el seu argument, seria perillosament autoritari dictar com ha de viure la gent i ignorar les seves aspiracions. Acadèmics com Breheny i Hall sentencien que des d’un punt de vista econòmic, la contenció urbana no és factible: que les polítiques de reciclar solars només en la ciutat existent requeririen subsidis públics excessius i acabarien xocant sempre amb l’oposició veïnal afectada per la compactació a tocar de les seves propietats.

L’argument del “London Plan” és el del creixement econòmic: assenyala àrees específiques per a la intensificació, determina només densitats MÍNIMES i espera que el mercat trobarà els mecanismes òptims per respondre a les preferències personals. La utopia del mercat, però, acaba requerint una forta intervenció governamental que, en un context urbà, implica crear certeses per als inversors des del planejament. Des d’aquest punt de vista, es podria definir el “London Plan” com un full de ruta per canalitzar les inversions cap a una ciutat més policèntrica. Les autoritats locals d’Ealing, fidels a la lògica del “London Plan”, veien en la torre una oportunitat per recol·locar el districte en el mapa comercial de Londres.

El discurs de les associacions d’Ealing presents a la consulta s’oposava a la torre amb un argument estètic bastant pervers. Aparentment, buscaven limitar el creixement només cap a edificis “respectuosos amb l’entorn”, però limitant densitats i oposant-se a la compactació, perseguien protegir el valor de les seves propietats. Les associacions de residents a Ealing gaudeixen dels beneficis de la ciutat dispersa, però no toleren que altres facin el mateix.

Tanmateix, l’espectre social actual d’Ealing (amb més del 50% d’immigrants) no estava ben representat a la consulta, on només van participar els jubilats i els propietaris dels habitatges més preuats. Ealing, com la majoria de suburbis d’Outer London, ha canviat: la charming rusticity que els pamflets propagandístics de 1920 venien ha canviat per la presència de franquícies de cadenes comercials i no queda rastre dels passejos, clubs, hotels i equipaments cars. El que atreia d’Ealing (la qualitat de les seves escoles privades, baixos impostos i absència d’indústria contaminant) contrasta amb la realitat d’una ciutat dormitori actual amb dèficit d’equipaments i de serveis. La nova identitat del suburbi està en transició i potser els “colmados” regentats pels indis i pakistanesos són els únics elements que mantenen certa activitat a cota de carrer durant les 24 hores.

La consulta pública va derivar en un període de reflexió fins la decisió final del Secretari d’Estat de denegar el permís de planejament, el passat mes de desembre, al·legant l’impacte visual negatiu de la torre sobre l’entorn i la conservació del patrimoni.

La participació ciutadana en els projectes de ciutat és un tema no resolt. El cas de la consulta pública a Londres és madur, obert, amb un component tècnic molt important, però amb dos inconvenients: d’una banda, la responsabilitat última de decidir recau en el Secretari d’Estat (d’Estat!); i de l’altra, en aquests processos, hi participa qui té temps i són consultes que no acaben de representar la totalitat dels interessats. Per contra, la part positiva és que hi ha un mecanisme extern per validar els efectes de la normativa. El “London Plan” intentant crear certeses per atreure promotors cap a una ciutat més policèntrica, va designar l’emplaçament com a “àrea d’oportunitat”, però va crear un contraefecte que concentrava les inversions en un sol projecte i deixava la resta del suburbi intacte, sense millores estructurals. L’exposició pública dels arguments va permetre examinar tots els interessos superposats perquè el responsable polític informat prengués la decisió final, encara que fos contra els criteris normatius impulsats des del sector públic. El fet que els comptes de la promotora estiguessin a disposició del públic i que la socialització de les plusvàlues fos transparent a través de la norma “Secció 106” va permetre eludir les acusacions fàcils d’especulació i situar el debat en una discussió oberta i saludable.

El “London Plan” ha fracassat en donar la volta al procés de decadència dels suburbis (fins al punt que l’alcalde Livingstone va perdre les eleccions pel vot en contra dels residents a Outer London), en part perquè no ha entès quin és el rol dels suburbis al segle XXI. Pretén que deixin de ser SUB-urbis enlloc de reforçar-ne les seves qualitats i equipar-los amb llocs de treball, de petits serveis que complementin la qualitat de vida dels residents. A Ealing, però, hi ha marge per densificar: dels vuit ocupants/habitatge de mitjana al principi de segle s’ha passat a un o dos ocupants jubilats, amb una reducció de la densitat efectiva, malgrat que la densitat edificada es mantingui. D’altra banda, la percepció dels centres econòmics, comercials o de lleure a la ciutat varia d’acord amb l’origen ètnic o el grau de formació d’una persona; la ciutat té diferents centres segons qui els enumeri. No es pot pretendre que una àrea com Ealing esdevingui un centre perquè s’hi col·loca una torre o fita visual enmig del paisatge urbà. El repte és estimular els promotors perquè facin un tipus d’operació més del gota a gota, de densificació esglaonada a una multitud de racons. Si un cop el suburbi ha recuperat massa crítica, serveis i equipaments, i dinamisme econòmic, s’hi vol col·locar una torre, llavors segur que la percepció de la població és diferent.

És difícil, per no dir impossible, controlar els efectes d’una normativa a llarg termini a escala metropolitana. Per mi, el “gest Cerdà”, no en va ser un, ni només de Cerdà. L’Eixample ha sobreviscut perquè s’ha anat modificant i pervertint des de la idea original (les seves regles són efímeres però el suport geomètric i la infraestructura perduren). La pregunta no és tant com ha de ser la nova forma urbana de l’àrea metropolitana sinó quins mecanismes implantem per corregir-ne a temps els efectes que no havíem previst. L’experiència de la consulta de la Diagonal és terrible perquè a tothom li han passat les ganes de debatre, quan en realitat potser sí que caldria, com a mínim, acostumar-nos a escoltar totes les parts implicades en la construcció dels racons de la metròpoli.

Agraïments: a Jeff Risom (Gehl Architects), que sense entendre el català, ha confiat en el meu criteri per resumir algunes conclusions de la nostra recerca.

Maria Sisternas Tusell és arquitecta per la EtsaB (2006) i MSc City Design and Social Sciences per la London School of Economics (2009), gràcies a una beca de Fundación Caja Madrid. Durant la seva formació va col·laborar amb diversos estudis d’arquitectura com Batlle i Roig o clcm (Charmaine Lane i Carles Muro). Des de l’any 2006 treballa per compte propi en encàrrecs de diversa envergadura i actualment gestiona projectes de cooperació per al desenvolupament sostenible urbà de les ciutats costaneres del Mediterrani. Els seus interessos es centren en les relacions entre els processos econòmics, socials i legals que afecten a la formació de la ciutat contemporània, així com en la influència que la forma urbana pot exercir sobre els modes d’habitar dels seus ciutadans.

1 Comment

  1. Jeroni

    La ciutat, metropolitana o no, no es fa a còpia de sumar suburbis (sub-ciutats), sinó a còpia de fer moltes ciutats a dins de la ciutat. Centres, centres, centres! Retorn de l’activitat productiva, fugir del monocultiu social i cultural, abjurar del formalisme i de la postmodernitat. denunciar el cinisme populista i paraideològic… l’autora suscita un munt de temes sobre els que, espero, algun dia treballi. L’èxit de l’Eixample, penso, i segurament el no prou valorat èxit de l’evolució de les ciutats metropolitanes de Barcelona, rau en el fet d’haver generat veritables cèl·lules de ciutat, on no hi havia res (cas del Pla de Barcelona), o on hi havia carn de suburbialització (que vol dir de trencament de la cadena sociocultural i econòmica de la ciutat). La combinació de governança descentralitzada i tanmateix coordinada, sumada a la integració estratègica fan gust de futur… L’animo a seguir pouant en aquests camps, perquè ens hi va el present i el demà dels nostres fills. Felicitats i gràcies!
    Ps. I de participació en parlem un altre dia…

Leave a Reply to Jeroni Cancel reply

Your email address will not be published.