Zones versus usos

La meva perruqueria habitual no és en una planta baixa d’un carrer transitat, sinó al sisè pis d’un bloc, concretament a l’habitatge particular d’una perruquera que talla els cabells a casa seva perquè s’ha separat, té la filla malalta i l’empresa on treballava no va voler arreglar-li els horaris, després de més de vint anys de fidelitat, per poder conciliar la seva vida professional amb la familiar. El resultat és que la perruquera ha equipat una de les habitacions del pis amb un mirall, una pica rentadora per a cabells i una màquina de fer permanents, i la clientela fidel hi va més que contenta perquè sap que el preu que paga per un tall de cabells va íntegrament destinat a la perruquera i a la seva ajudanta, sense intermediaris. L’inconvenient és que, com que el pis no estava pensat per tenir-hi una sala de perruqueria, per arribar-hi els clients han de passar inevitablement per la sala d’estar i senten un cert malestar per haver de vulnerar la intimitat de mare i filla, que sovint tenen joguines i roba estesa sobre el sofà.

Aquesta solució, més o menys informal, es produeix a molts pisos de Barcelona i, malgrat que sovint és dins de l’àmbit de l’economia submergida, ajuda la gent a sobreviure econòmicament. Es pot argumentar que l’economia informal hauria de desaparèixer, i que com menys es potenciï, millor. Però cal preguntar-se per què passa i quins mecanismes hi ha per “formalitzar-la”. La majoria de la gent que treballa a casa no ho fa per evadir impostos sinó per manca d’alternatives. Una manera efectiva de fer entrar tota aquesta gent en l’economia “formal” (fer-los participar de i fer-los contribuir a les arques de l’Estat i de la Seguretat Social) és equipant la ciutat d’espais d’activitat econòmica assequibles: dotar la ciutat amb espais amb preus raonables per a activitats “no tan sexys” com les oficines o els bancs per a forners, cosidores, perruquers i altres microempreses que proveeixen de serveis “a la carta” els professionals d’alta qualificació. Algú dirà que les “incubadores” o els espais de treball compartit ja s’han inventat, a Barcelona. Però, per a un comptable, un fisioterapeuta, una dissenyadora de roba, etc., el que seria més efectiu seria que la ciutat de Barcelona tingués un parc d’habitatges més flexible, amb “apartaments amb peces discontínues”, com les anomenava l’equip de “domèstica” de l’antic Quaderns, o amb distribucions menys rígides i amb tipologies molt diverses. L’habitatge amb espais per al treball més o menys domèstic o els usos combinats de residència, equipament i activitat econòmica contribuirien, de manera espontània, al tan reclamat mixed-use de la ciutat i facilitaria que tothom, amb indiferència dels seus recursos econòmics, tingués dret a totes les oportunitats que ofereix la ciutat.

Per què no passa més? Per què a una dona separada amb els fills emancipats li costa tant llogar una part independent del pis de tota la vida i treure’s un sobresou? Per què els clients han de passar pel menjador de la perruquera? Per què, malgrat que compleixen la normativa, molts pisos no admeten canvis d’ús? Precisament perquè es limiten a complir la normativa; perquè tenim un sistema urbanístic massa rígid. Als habitatges nous, sovint els sobresurten els pilars del pla de la paret o inutilitzen una cantonada perquè en sobresurt un vèrtex. Aquest detall, aparentment insignificant, és il·lustratiu del sistema urbanístic espanyol: el que compta per vendre un habitatge són els metres quadrats que té; per tant, com menys gruixudes les parets, més car es pot vendre un apartament. El resultat és que els habitatges de nova construcció són poc flexibles, requereixen mobles a mida i tenen parets deficientment aïllades. La resposta des de l’àmbit legal encara és més depriment: sobreregular amb més codis tècnics els gruixos mínims de les parets, i fomentar, encara més, que els promotors construeixin la solució més prima possible amb garantia de seguir complint, per la mínima, totes i cadascuna de les interminables llistes de normativa, però sense millorar la qualitat del producte final.

A escala de la ciutat, la rigidesa del sistema urbanístic, pensat per preveure el pitjor dels casos, acaba prefixant l’aprofitament urbanístic de cada parcel·la i determinant el volum i les alçades màximes a què pot aspirar el promotor. Per tant, en darrera instància, un sistema rígid acaba determinant la forma de la ciutat i no deixa marge de maniobra als arquitectes, per molt ben formats que estiguin en matèria de projectació urbanística. Cal escriure un guió més obert perquè els arquitectes tinguin flexibilitat d’interpretació; altrament, hi ha el perill que la normativa aplicada al peu de la lletra esdevingui protagonista en lloc de mecanisme de control.

Les persones tenim un comportament gregari també a la ciutat i la superposició d’usos acostuma a equivaldre a intensitat i densitat d’ocupació. Heu provat mai d’anar a sopar en sortir de l’Auditori o el Teatre Nacional? És gairebé impossible; són programes aïllats cadascun a la seva parcel·la. En aquest sentit, envejo ciutats com Londres, on les sales de concert i els grans equipaments, fins i tot l’òpera, tenen terrasses obertes i programes complementaris oberts a tothom. I en particular, envejo alguns projectes londinencs excepcionals com el Barbican Center (1971-1985). No sabria dir si el Barbican és una peça urbana bonica o lletja, un encert, una brutalitat o una mica de tot plegat: el que sé segur és que funciona i que, durant el temps que vaig viure a Anglaterra, era un lloc que vaig visitar moltíssimes vegades per des de veure una exposició de fotografies de Capa i Taro de la Guerra Civil espanyola, fins a participar a taules rodones per la sostenibilitat, passant per un concert sonat d’Emir Kusturika, menús al restaurant mirador amb amics de Barcelona, cafès a les terrasses i hores perdudes buscant algun llibre. És l’única peça amb densitat residencial dins de la city (habitatge social en origen, pisos de luxe després de les privatitzacions de l’època Thatcher) i un projecte grandiós sorgit del trauma dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. La superposició d’usos en alçada, amb auditoris, cinemes, sales d’exposicions, però també viari i terrasses públiques a cotes altes, restaurants, escoles i residències de tipologies variadíssimes seria una bona fórmula per ocupar els solars buits d’una ciutat compacta com Barcelona: podríem aprendre d’aquest exemple per flexibilitzar el sistema de zonificació i planejament vigents?

Sense caure en l’error de la nostàlgia, cal fer notar que els millors espais de la ciutat no són ni els més actuals ni els més regulats. En una ciutat compacta i amb un dèficit d’espais oberts com Barcelona, els millors llocs avui són alguns espais residuals on l’aplicació de la normativa no ha estat possible perquè eren excepcions. Així, una infrastructura hidràulica com el passeig de les Aigües s’ha preservat lliure de construccions i conté totes les qualitats necessàries d’un espai públic sense haver passat pel filtre de la normativa: és un lloc dinàmic, té punts d’ombra, vistes, contacte directe amb la natura i punts d’aigua. Malgrat no haver estat projectat per al lleure, és un dels millors espais de la ciutat per fer esport, per portar-hi els amics estrangers a veure la ciutat o per passejar el gos. El més important d’un espai públic és que permet, a diferència de l’àmbit privat, que gent que no es coneix interactuï en un lloc físic. Si sobreregulem, a través de codis de conducta i normatives de disseny, el que pot passar i el que no pot passar en un espai, correm el risc d’eliminar la vida pública a cota de carrer. Cal reivindicar el valor de l’inesperat.

La rigidesa del sistema urbanístic actual és conseqüència de l’aplicació del principi de desconfiança en les contradiccions entre els interessos públics i els privats. La regulació tracta, d’una banda, de garantir la qualitat de l’hàbitat col·lectiu —forma, volumetria, ordenació…— i pretén assegurar uns mínims d’habitabilitat i prestacions tècniques i de confort en l’àmbit privat. D’altra banda, tracta de limitar l’especulació, entesa com a aprofitament excessiu del dret a edificar. Tanmateix, en general:

• – L’excés de regulació penalitza determinades formes d’edificar: en són exemples la penalització sobre els patis interiors i els espais comuns en el sistema de càlcul de les superfícies construïdes urbanístiques; la qüestió de les alçades lliures interiors; les terrasses inútils —magatzems a l’aire lliure d’habitatges menuts—; les cobertes caòtiques i infrautilitzades, etc.

• – D’altra banda, les rigideses formals i volumètriques que condicionen en origen edificis de format erroni o orientació impossible, només es poden corregir engegant processos llargs i cars de revisió del planejament. Per què els sistemes actuals forcen determinades solucions tècniques i constructives que fan de la innovació un procés de luxe? I per què bona part d’aquelles singularitats que valorem en l’arquitectura històrica de la Barcelona burgesa —galeries i tribunes, emergències de cantonada, escales senyorials amb llums zenitals, algunes remuntes que produeixen àtics excel·lents, etc.— estan avui prohibides i s’han substituït per solucions uniformades?
• – La desconfiança mútua entre el sector públic i el privat deriva en més regulació. A l’espai públic, es regulen les conductes individuals, es persegueix qualsevol activitat espontània no prevista i la ciutat s’omple de paradetes turístiques gentrificades inassequibles per a molts ciutadans. El més valorat d’altres ciutats (la superposició d’activitats a la plaça Jemaa el-Fna de Marràqueix, els espais de lleure en edificis desocupats de Berlín, els festivals hindús als parcs de Londres, etc.), és difícil que passi a la nostra.

La desconfiança genera un aparell públic que esgota els recursos en regular, impedir, inspeccionar, vigilar i reprimir. Es pot conduir aquesta tendència coercitiva, que aboca la ciutat cap a la mediocritat, cap a un sistema més obert?