En record de Claude Lévi-Strauss (1908-2009)

Aquesta sensació d’enormitat és pròpia d’Amèrica; se sent pertot, a les ciutats el mateix que al camp; jo l’he sentida davant la costa i als altiplans del Brasil central, als Andes bolivians i a les Rocoses del Colorado, als ravals de Rio, als suburbis de Xicago i als carrers de Nova York. Per tot, hom se sent garfit pel mateix xoc; aquells espectacles n’evoquen d’altres, aquells carrers són carrers, aquelles muntanyes són muntanyes, aquells rius són rius: d’on prové el sentiment d’exili? Simplement, del fet que la relació entre la talla de l’home i la de les coses ha estat distesa fins al punt que se n’exclou la mesura comuna. Més tard, quan hom s’ha familiaritzat amb Amèrica, opera gairebé inconscientment aquesta acomodació que restableix una relació normal entre els termes; el treball ha esdevingut imperceptible, hom el verifica a penes el ressort mental que es dispara en baixar de l’avió. Però aquesta incommensuralitat congènita dels dos mons penetra i deforma els nostres judicis. Aquells que declaren lletja Nova York són només víctimes d’una il·lusió de la percepció. Com que encara no han après a canviar de registre, s’obstinen a jutjar Nova York com a ciutat, i en critiquen les avingudes, els parcs, els monuments. I sens dubte, Nova York és una ciutat, però l’espectacle que proposa a la sensibilitat europea és d’un altre ordre de dimensió: el dels nostres propis paisatges; mentre que els paisatges americans ens arrosseguen a un sistema encara més vast i per al qual no posseïm equivalent. La bellesa de Nova York no prové, doncs, de la seva naturalesa de ciutat, sinó de la transposició, inevitable per al nostre ull si renunciem a enravenar-nos, de la ciutat a un nivell de paisatge artificial en el qual ja no hi intervenen els principis de l’urbanisme: els únics valors significatius són el vellutat de la llum, la finor de les llunyanies, els precipicis sublims al peu dels gratacels, i valls ombroses sembrades d’automòbils multicolors, com si fossin flors. 

LÉVI-STRAUSS, C. (1955). Tristos tròpics. Barcelona: Anagrama.
Traducció de Miquel Martí i Pol
Selecció: Ricard Gratacòs 

New York. Fotògraf: Alvar Gagarin

Leave a Reply

Your email address will not be published.