Sovint pensem que tot avenç parteix d’una visió del futur que es vol assolir. Aquesta visió, però, si és del present, és més coherent i ens permet progressar de manera més ordenada. És realment necessari accelerar l’arribada del futur quan encara hi ha molt per millorar en el present? El fet d’observar l’actualitat permet detectar-ne les característiques i mancances i, per tant, analitzar com incidir-hi.
“Molts problemes poden atenuar-se gràcies a la intervenció del disseny. Això comportarà un nou rol per als dissenyadors, que deixaran de ser una eina en mans de la indústria per passar a ser defensors dels usuaris”[1]. El discurs de Victor Papanek lliga amb el que actualment es coneix com design thinking, que amplia els horitzons de la disciplina en canviar-ne la metodologia. En paraules de Tim Brown: “l’evolució del disseny cap al pensament dissenyístic és la història de l’evolució, des de la creació de productes fins a l’anàlisi de la relació entre persones i productes, i d’aquí a la relació entre persones i persones”[2].
Aquesta relació també s’ha de tenir en compte durant el procés de disseny: el projecte no consisteix en la relació que estableix el dissenyador amb el producte que ha de generar, sinó en la relació que estableix amb altres professionals per tal d’assolir l’objectiu marcat. Aquesta ha de ser al més transversal possible per tal d’enriquir el projecte, ja que, en paraules de Papanek, “el principal problema amb el disseny sembla ser que s’alliçona massa sobre disseny i no prou sobre l’entorn ecològic social, econòmic i polític en què es desenvolupa”[3].
És, doncs, necessari, per a qualsevol projecte, un pensament interdisciplinari, alhora que multipersonal, per tal d’ampliar l’abast de les possibilitats del disseny. Aquestes, tal com comenta Brown[4], queden minvades si el dissenyador es dedica simplement a l’execució d’objectes, ja que l’escala reduïda que això implica provoca la frívola associació que es pot fer del disseny amb l’estètica i la moda. Si es vol generar alguna mena de canvi, cal fixar-se, doncs, en problemes més grans. Bruce Mau ho analitza en el que ell anomena un canvi massiu, en què proposa no centrar-se en l’anàlisi del món del disseny, sinó en el del disseny del món, partint de la base que “el disseny està evolucionant de la seva posició de relativa insignificància dins el món dels negocis (i de l’inclusiu embolcall de la natura) per esdevenir el més gran dels projectes. […] Reconeixem l’arrogant i inherent paradoxa de la nova posició en què ens trobem: estem dissenyant la natura i alhora estem subjectes a les seves lleis i poders”[5].
Bruce Mau - Massive Change - 2004
La natura, així com la cultura i els negocis, alhora que es relacionen i s’afecten entre ells, són eixos vertebradors del disseny. Al mateix temps, aquest articula les seves relacions amb els humans, de manera que, segons Richard Buchanan, “no hi ha cap àrea de la vida contemporània en què el disseny —el pla, el projecte o la hipòtesi de treball que constitueix la “intenció” en operacions intencionades— no sigui un factor significant en la configuració de l’experiència humana”[6].
[1] PAPANEK, Victor. Design for the real world. 2a ed. Chicago: Academy Chicago Publishers, 1984. Pàg. 146.
[2] BROWN, Tim. Change by design. New York: Harper Collins, 2009. p. 41.
[3] PAPANEK, V. Op. cit., p. 291.
[4] BROWN, Tim (juliol 2009). Tim Brown urges designers to think big . TED. <http://on.ted.com/AX93>.
[5] MAU, Bruce; Institute without Boubdaries. Massive Change. London: Phaidon, 2004. Pàg. 16.
[6] BUCHANAN, Richard. “Wicked problems in design thinking”. Design Issues Vol. VIII, núm. 2 (1992), p. 5-21.
Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà