El llit de Procrustes

“Procrustes, en la mitologia grega, era el cruel propietari d’una petita finca a Corídal a Àtica, en el camí entre Atenes i Eleusis, on es realitzaven els ritus mistèrics. Procrustes tenia un peculiar sentit de l’hospitalitat: atreia els viatgers, als quals proveïa amb un sopar abundant, i després els invitava a passar la nit en un llit força especial. Volia que el llit s’adaptés al viatger a la perfecció. A aquells massa alts els tallava les cames amb una destral esmolada; i als que eren massa baixos els estirava”.¹

Tot i això, hi ha qui segueix —salvant les distàncies— la doctrina de Procrustes, ja sigui modificant els seus usuaris-víctima físicament o psicològicament.

En l’àmbit del disseny de moda, és ben sabuda la intolerable pràctica de destrossar cossos de models en nom del disseny. I això, col·lateralment, afecta els usuaris finals: la gent del carrer. Podem arribar a considerar el disseny com un dels orígens de certs casos de trastorns de comportament alimentari. Quan es parla de moda o de tendències —també aplicables al disseny industrial—, el dissenyador no té plenes facultats de decisió en un projecte, sinó que està sotmès a les lleis del màrqueting; i certes accions d’aquesta disciplina condueixen psicològicament els usuaris a conductes induïdes.

Com comenta Dreyfuss, “moltes persones es veuen intimidades per allò que les botigues i els anuncis els diuen que és la cosa correcta. Molts volen el que els seus veïns tenen. Però si els dónes l’oportunitat de disposar de coses bones, la gent normalment les escull.”³

Els productes d’Apple, per exemple, tenen ambdues vessants. La gent els escull perquè són, indubtablement, excel·lents exemples de bon disseny industrial⁴. Però a banda d’això, el seu discurs amaga una agressivitat brutal emmascarada en la seva senzillesa estètica característica.

Just abans del visionat del famós anunci orwellià de Ridley Scott durant la presentació del primer Mac, Steve Jobs anunciava: És 1984. Pel que sembla, IBM ho vol tot. Apple es percep com l’única esperança d’oferir a IBM un digne rival. Distribuïdors que inicialment donaven la benvinguda a IBM amb els braços oberts, ara temen un futur dominat i controlat per IBM. Estan tornant a Apple de manera desesperada i cada vegada més com l’única força que pot garantir la seva llibertat futura.”

Avui s’han invertit els papers, i sembla que Apple “ho vol tot”. El seu discurs messiànic ha provocat que part dels seus usuaris donin un suport incondicional a la marca. En certa manera, han dissenyat els usuaris psicològicament perquè tinguin la voluntat d’adquirir qualsevol dels nous productes —independentment de la necessitat que en tinguin— i, a més, perquè actuïn com a altaveu publicitari, sovint acompanyat de menyspreu cap a tot el que no sigui del seu “univers”.

En una societat en què la cultura del disseny estigués més desenvolupada, els usuaris accentuarien la seva vessant crítica, cosa que podria derivar cap a una deslleialtat a les marques per obeir la funcionalitat. Les companyies, doncs, tindrien l’objectiu d’orientar els productes cap al benestar dels usuaris, més que no pas cap al benefici empresarial, com fan a l’hora de crear objectes disfuncionals i buits d’interès però altament atractius per a la compra impulsiva —ja sigui per estètica, preu…

Procrustes va ser abatut per Teseu fent-lo jeure al seu llit i fent-li tastar la seva pròpia medicina. Actualment hi ha productes que sembla que no hagin estat provats per ningú abans de sortir al mercat i, de vegades, es troba a faltar un Teseu modern per evitar “objectes erronis”. O potser només cal tenir present el que Dreyfuss anomenava enginyeria humana: Tenim en compte que l’objecte sobre el que treballem serà per conduir-lo, asseure-s’hi, mirar-lo, parlar-hi, activar-lo, operar-lo, o d’alguna altra manera utilitzat per persones a títol individual o en massa.

Quan el punt de contacte entre el producte i les persones esdevé un punt de fricció, llavors el dissenyador industrial ha fallat”⁵.

¹ Taleb, Nassim N. The Bed of Procrustes. London: Penguin books, 2011. Pàg. IX. Taleb introdueix el personatge segons la versió que Plutarc fa servir al narrar la vida de Teseu, qui “a Hermos, va fer morir Damastes, el Procrustes, forçant-lo a igualar la mesura del seu llit, tal com ell feia amb els seus hostes.” [traducció de Carles Riba: Plutarc, Vides Paral·leles, vol. I, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1926]. Altres autors com Graves o Frazer, però, consideren la versió de Pseudo-Apol·lodor, on Procrustes “tenia dos llits, un petit i un altre gran; i ofeint hospitalitat als transeunts, estirava els baixos al llit gran i els martellejava; però als alts els estirava al llit petit i els retallava les parts del cos que sobresortien”. [edició anglesa de James Frazer, Apollodorus. The Library, vol. II, Cambridge & Londres, 1921]

² Dreyfuss, Henry. Designing for people. New York: Allworth Press, 2003. Pàg. 219.

³ Dreyfuss, op. cit., pàg. 97.

⁴ És lloable la tasca de Jonathan Ive, vicepresident de disseny de la companyia.
⁵ Dreyfuss, op. cit., pàg. 23.. Dreyfuss acaba la reflexió de la següent manera: “D’altra banda, si les persones senten més segures, més còmodes, més disposades a comprar, més eficients—o simplement més felices—pel contacte amb el producte, el dissenyador ha triomfat.”