En el nom de l’objecte

La narrativitat d’un objecte, de vegades, pot anar més enllà d’aconseguir que l’objecte s’expliqui per se[1], i pot provocar una segona lectura de la peça. Si bé amb la pròpia forma i materials un objecte pot comunicar la seva utilitat o inclús la seva gènesi, la nomenclatura que sovint els acompanya pot ajudar a emfatitzar o tergiversar aquest diàleg existent entre l’objecte i l’usuari.

Posar nom a un objecte l’identifica i el distingeix, alhora que, si està ben escollit, ajuda a descriure’l o en destaca alguna característica: el nom que Gio Ponti va posar a la cadira Superleggera no és gratuït; així com la butaca Blow de Lomazzi, De Pas, D’Urbino i Scolari reforça amb el seu nom que és inflable; de la mateixa manera, la inclinació cap a un costat de les papereres d’Enzo Mari és perquè estan expectants (In attesa). Anomenar On the rocks[2] uns petits blocs de ciment per refredar i no aigualir les begudes, en destapa el concepte alhora que n’explica la funció.

Són també nombrosos els casos que fan referència a elements de la naturalesa —des del llum Eclisse de Vico Magistretti fins a l’Artichoke de Poul Henningsen, passant per la cadira Tulip d’Eero Saarinen—, font d’inspiració contínua i inesgotable per al dissenyador. L’imaginari popular en aquest camp també actua, reanomenant algunes peces segons referències formals immediates, com és el cas de la butaca Butterfly, que originalment va ser anomenada BKF, inicials dels seus dissenyadors: Bonet, Kurchan i Ferrari.



Els acrònims, mots creuats o abreviatures són força comuns a l’hora d’anomenar objectes —tal i com els llums TMC i TMM de Miguel Milá expliquen que l’objecte té un “Tramo Móvil Cromado/Madera”; les formes i noms d’Antoni Gaudí i Carlo Mollino es mesclen a les cadires i taules Gaulino gràcies a l’enginy d’Òscar Tusquets— però també empreses o marques comercials. El Velcro no és més que meitat velours (vellut en francès) i meitat crochet (ganxo), així com Muji és l’abreviació de “Mujirushi Ryohin” (en japonès, productes de qualitat sense marca), o l’empresa Tramo que va crear Miguel Milá es generava a partir de “Trabajos Molestos”. En ocasions aquest toc irònic o humorístic pot ajudar que l’usuari desperti simpatia envers l’objecte o el projecte, i Philippe Starck ho devia tenir present en batejar amb el nom d’Excalibur una escombreta de bany.

No seria estrany trobar molts dels exemples citats en un acte expositiu, un dels pocs àmbits en què l’objecte —un cop despullat d’elements comercials d’identificació— va acompanyat del seu nom. L’objecte exposat, però, no es troba al seu hàbitat natural i, per tant, es podria argumentar que no és el mateix objecte que el dissenyador ha pensat[3]. Aquest joc irònic amb la nomenclatura la va portar a l’extrem René Magritte al seu quadre Ceci n’est pas une pipe, on el propi títol acompanya un dibuix d’una pipa. “Comparat amb la funció tradicional de la llegenda, el text de Magritte és doblement paradoxal. Es proposa anomenar el que, evidentment, no té necessitat de ser-ho (la forma és massa coneguda, el nom massa familiar)”[4].

Qualsevol de les cadires, taules o llums esmentats, un cop instal·lats a l’hàbitat domèstic o col·lectiu passen a ser la cadira, la taula o el llum. Sense més. Però si el nom amb què se’ls bateja en un principi és fruit d’una reflexió sobre la pròpia peça no podrem dir: “això no és pas un objecte”.


1 Excessoris [sic.] vol. 2 “Deixem que ens expliquin”

2 Expressió que s’utilitza per begudes alcohòliques servides solament amb gel.

3 És especialment paradoxal el cas del mobiliari, que etimològicament fa referència a la mobilitat dels objectes que conformen la classe.

4 Foucault, Michel. Esto no es una pipa. Ed. Anagrama. Barcelona, 1981, p.44. Foucault més tard analitza com Magritte, “tan bon punt ha dit «això és una pipa», ha hagut de retractar-se i balbucejar «això no és pas una pipa, sinó el dibuix d’una pipa», «això no és pas una pipa, sinó una frase que diu que és una pipa», «la frase: “això no és pas una pipa” no és una pipa», «en la frase “això no és pas una pipa” això no és una pipa: aquest quadre, aquesta frase escrita, aquest dibuix d’una pipa, tot això no és una pipa»”.

Filed under Excessoris [sic.]

Guim Espelt Estopà és dissenyador industrial, amb estudis a l’Escola Elisava i la UPC. Ha col·laborat amb TACP Architects, Studio Suppanen, Apparatu o el Centre de Documentació del DHUB a més de realitzar varis projectes per compte propi. És també autor del blog "Told by Design" i vocal de la junta de l'ADI-FAD.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *