Excessoris [sic]

No recordo com em va venir a la ment la paraula, però no en vol sortir.

Intento redactar-ne una definició i no puc. I alhora, em sembla un nou concepte que respon a moltes coses que ens envolten.

Crec necessari, doncs, desgranar certes definicions per tal de justificar l’existència de tal palabro.

Obro el diccionari. A, accés, accessori. Ja hi sóc: “objecte no imprescindible”. Però… és que hi ha algun objecte que sigui imprescindible? Hmmm…

Seguim: “Cada un dels petits elements o detalls que completen el parament de la decoració”, “[…] cosa que acompanya la principal, que s’hi afegeix com per accident”.

Per accident. És nomes unes paraules més enllà, així que m’hi acosto: “allò que ve a rompre la uniformitat”. Em fixo en que l’accepció en concret es refereix al camp de la geografia, però crec que és la que més s’escau quan penso en el que estic buscant.

Rompre la uniformitat quan parlem de dissenyar, és d’alguna manera “ultrapassar un límit [estètic] establert”. És a dir: un excés, tal i com comprovo al diccionari.

Malauradament, segueixo sense saber què és exactament un excessori, però intueixo que pot tenir relació amb aquells objectes que se’ls diu que són “de disseny”.

Aquesta és una expressió de la qual no he entès mai el sentit literal, però que en certa manera, es justifica quan te n’adones que, per exemple, a Miguel Milá li retreien (!) que els seus objectes tinguessin poc disseny. Els seus objectes no són excessius en cap dels sentits. No són pretensiosos, no criden l’atenció. Però paradoxalment tenen més disseny que molts dels anomenats “de disseny”.

Potser aquesta expressió no és el problema i aquest recau més aviat sobre la paraula disseny en si. Hi ha tan desordre en l’intent de definir-la com a l’habitació on em trobo. Abans no segueixi divagant, crec que és necessari que ordeni una mica. Vull baixar al carrer i veure objectes que no he vist abans, observar fins a quin punt són necessaris, dissenyats, excessius, adequats, funcionals, banals, adients…

Tot ordenant, vaig repetint paraules de Miquel Martí i Pol:

Cada cosa al seu lloc;
però resulta que no hi ha un lloc
per a cada cosa.

Filed under Excessoris [sic.]

Guim Espelt Estopà és dissenyador industrial, amb estudis a l’Escola Elisava i la UPC. Ha col·laborat amb TACP Architects, Studio Suppanen, Apparatu o el Centre de Documentació del DHUB a més de realitzar varis projectes per compte propi. És també autor del blog "Told by Design" i vocal de la junta de l'ADI-FAD.

1 Comment

  1. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *