Gravetat

L’atracció fatal dels cossos cap al terra és alhora problema i solució en termes de disseny i està sempre present en la relació entre objectes o entre objecte i usuari.

Si no fos per ella, molts dels objectes que avui en dia considerem essencials perdrien la seva funció i haurien de ser replantejats completament. Seients, taules o prestatgeries —i, per extensió, també els edificis— tenen la seva raó de ser en mantenir un cos a una alçada determinada. La seva funció, doncs, d’alguna manera, és interactuar amb la força de la gravetat.

Alhora, també marca els requisits de certs objectes, ja que defineix el pes de la matèria que els constitueix. Exigim que els aparells electrònics de consum pesin el mínim possible, però també apreciem la sensació pesant d’alguns objectes a les nostres mans.

Però no és un fenomen purament físic, sinó també visual. El fet que sapiguem que la gravetat existeix i sempre actua ens fa percebre instintivament una certa inestabilitat en objectes mancats d’una robustesa homogènia o amb una geometria desequilibrada.

Mart Stam va ser un dels pioners en el disseny d’objectes que desafien la gravetat. De ben segur que els primers que van seure a la seva cadira cantilever s’ho van haver de pensar dues vegades abans de posar-hi el cul: a la cadira li faltaven dues potes. Marcel Breuer qui, paral·lelament, també va treballar en aquesta tipologia de cadira —i va aconseguir l’eterna Cesca— veia molt clar que el disseny de seients “cada any es perfecciona més. Al final acabarem seient en una columna elàstica d’aire”[1].

Sembla una descripció feta a mida per a un disseny que vindria gairebé cinquanta anys després: la butaca Blow, dissenyada per De Pas, D’Urbino, Lomazzi i Scolari, i que l’any 1967 es va convertir en el primer moble inflable produït en sèrie. Potser quan es compleixi el centenari de la cantilever estarem comentant la incursió de l’aerogel en el món del mobiliari, que probablement farà reviure les sensacions que van provocar Stam, Breuer —i també van der Rohe— al seu dia.

Per la seva banda, si bé les cadires cantilever tenen només dues potes, el tamboret Sella, de Pier Giacomo i Achille Castiglioni, en fa servir només una. Una base semiesfèrica de ferro colat és la que li dóna estabilitat fent servir el mateix principi que el saltamartí: situar el centre de gravetat de la peça al més a prop del terra possible, de tal manera que es genera un contrapès constant que manté l’objecte sempre en equilibri.

El pes de la base és determinant en l’equilibri de certs objectes, i si és suficient permet que altres parts de l’objecte puguin desviar-se de les posicions lògiques d’equilibri. Recordem que un cos està en equilibri si la vertical que passa pel seu centre de gravetat cau dins de la base sobre la que se sustenta el cos. És el cas de la majoria de llums de peu o sobretaula orientables. Un exemple, en certa manera especial, dins aquesta tipologia d’objectes és un dels llums d’Antoni de Moragas, en què una simple esfera (geometria inestable per excel·lència) dipositada sobre una base cilíndrica buida contraresta el pes de la resta del llum i manté estable el tronc en qualsevol orientació —i, així i tot, la pantalla sempre horitzontal.

El cas extrem, però, és el llum Arco, també dels germans Castiglioni, en què la distància horitzontal entre la base i la pantalla arriba als dos metres. Els cinquanta quilos de marbre que permeten aquesta singularitat alberguen un forat que travessa la base passant pel baricentre de l’objecte. Això facilita, mitjançant una barra, el transport del llum.

Els objectes dels Castiglioni són clars exemples de com, tot i ser conceptualment complexos, en estar depurats al màxim resulten fantàstics. Partint d’un concepte esbossat per Pio Manzù, Achille Castiglioni dissenya el llum Parentesis, on utilitza “una corda metàl·lica que, desviada [mitjançant un tub metàl·lic plegat], fa fricció i permet al llum restar quiet sense necessitat de cap cargol”[2]. Un exemple de com desafiar la gravetat amb elegància, i que evidencia el mecanisme que ho fa possible.

Altres dissenyadors opten per amagar la solució creant un aura de misteri envers el funcionament de l’objecte, com és el cas de Hoshino Tadao a la calaixera Aphrodite. Els seus calaixos entren i surten independentment del prisma principal, i creen una sensació d’equilibri impossible que es mofa de la força gravitatòria.

La gravetat ens fa volar la imaginació per tal de desafiar-la, però és alhora ella mateixa qui ens obliga a mantenir els peus a terra.




[1] BREUER, Marcel. “ein Bauhaus-film”. Bauhaus 1, 1926.

[2] Castiglioni citat a: Polano, Sergio. Achille Castiglioni. 1918-2002. Milano: Electa, 2001. Entre claudàtors, comentari de l’autor.

Una resposta a Gravetat

  1. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>