Mezzanine

Never Leave Well Enough Alone[1] és l’autobiografia de Raymond Loewy, a qui molts consideren un dels pares del disseny industrial.

En un dels capítols explica com un periodista li proposa de col·laborar: “Això és el que vull fer: vull descriure un dia típic d’una persona corrent des del moment en què es desperta fins que se’n va a dormir. A mesura que anem avançant, esmentarem tots els productes, coses o serveis que utilitza […]. No ens en deixarem ni un. Els anomenarem tots. No creus que serà l’hòstia?”. Loewy li respon: “Bé, probablement serà confús, i el tempo serà lent; de totes maneres, pots provar-ho” [2]. Quan la descripció arriba tot just a l’esmorzar, el periodista desisteix.

Una descripció com aquesta pot arribar a ser infinita i tediosa (tot i que, teòricament,  molt interessant). Amb un canvi de plantejament, però, pot esdevenir una gran obra literària, com és el cas de La entreplanta[3], en què l’autor no pretén descriure els objectes per avançar en el temps, sinó que ens proposa perdre’ns en el temps per trobar els objectes.

Un fet tan simple com el trencament d’un cordó de la sabata d’un oficinista desencadena una meticulosa crítica analítica de la quotidianitat a partir d’enllaçar l’acció del present amb el record de l’experiència. Palletes de beguda, grapadores, poms de porta, lavabos públics (parant especial atenció als assecadors de mans), escales mecàniques… són objecte dels comentaris de Nicholson Baker que, amb un estil entre la ficció i l’assaig (amb notes a peu de pàgina quilomètriques), ens descobreix una altra manera de mirar els accessoris de la vida moderna.

Baker deixa veure que el principal nexe entre les professions d’escriptor i la de dissenyador no és altre que l’observació. Mentre el primer es serveix d’aquesta per construir textos, el segon ho fa per trobar solucions, tant siguin per al procés projectual com per a necessitats no resoltes.

Perquè el disseny no es basa en la imaginació, sinó en l’observació. Mentre la imaginació provoca una invasió de nous productes, molts d’ells de dubtosa rendibilitat (funcional, econòmica…) a llarg termini, l’observació parteix de l’anàlisi de la quotidianitat, de les accions diàries de cadascú, dels objectes que ja tenim, que podem tocar, fer funcionar (o no), reflexionar sobre el seu cost, sobre el seu impacte en la societat… sobre aquests és on ha de participar el disseny. Abans d’intentar construir un futur, ens hauríem de dedicar a millorar el present.

Són moltes les fonts que ens inciten a l’observació i aquesta no ha de servir, però, de mer passatemps. S’ha de plasmar d’alguna manera. Nicholson Baker ho va fer en una novel·la. I els dissenyadors?



[1] The Johns Hopkins University Press; London, 2002. Publicat a Espanya com a Lo feo no vende, però actualment descatalogat.

[2] Invito al lector que ho provi!

[3] Baker, Nicholson. La entreplanta. Alfaguara: Madrid, 1990. (Títol original: The Mezzanine)

Una resposta a Mezzanine

  1. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>