Ruptura

Se van rompiendo cosas
en la casa
como empujadas por un invisible
quebrador voluntario […]

Oda a las cosas rotas. Pablo Neruda


Res trencat pot tornar a ser exactament el mateix. La ruptura física pot ser prevista o accidental, però sempre provoca una redefinició. Aquesta pot ser principalment de dos tipus: la redefinició de l’objecte en un altre objecte o en material.

Pel que fa al tipus d’objectes, tindrem en compte la classificació que cita Abraham Moles, que distingeix “els objectes consumibles, és a dir, concebuts per a ser consumits (per exemple, els diaris i les llaunes de conserva), dels objectes duradors no consumibles en essència, però sotmesos al desgast i a l’accident (per exemple, l’encenedor o el plat); en l’experiència immediata, aquests últims pretenen durar sempre, tot i que no duren res més que un cert temps”[1].

Considerem la ruptura que transforma un objecte en material com aquella en què l’objecte, un cop trencat —voluntàriament o no—, va a parar al rebuig. En aquest sentit, és important que l’objecte, ja sigui durador o consumible, hagi estat dissenyat per tal de minimitzar el seu impacte mediambiental un cop l’usuari el rebutji. Els components i materials emprats poden fer el camí invers i tornar a esdevenir objectes.



Una de les tipologies més interessants entre els objectes consumibles són els envasos i embalatges: dissenyats per evitar la ruptura —pròpia i del contingut—, no compleixen del tot la seva funció fins que són trencats i descobreixen el seu interior. Aquesta paradoxa l’utilitza, a la seva manera, en Claret Serrahima, en el seu projecte El retrat de Cla-Se, un llibre que fa servir com a embolcall la novel·la d’Oscar Wilde referenciada en el títol. És només un cop esquinçats els seus plecs que es desvela l’obra gràfica del dissenyador.

Certs objectes consumibles —la rajola de xocolata, el paper higiènic o els envasos i embalatges— han tingut la facilitat de ruptura com a una funció a dissenyar. Pel que fa als duradors, un cas concret i excepcional és el fruiter ceràmic Una seconda vita de Paolo Ulian, que té marcades unes línies de fractura que el redefiniran, un cop trencat, en sis plats. Altres objectes, com els trencadissos de Gaudí o el llum Porca miseria d’Ingo Maurer, han utilitzat la ruptura com a expressió formal intrínseca del propi disseny.

El gerro Do break de Peter van der Jagt i Frank Tjepkema per Droog conté ambdós conceptes —la previsió de ruptura i l’expressió formal— com a essència: “Ni la pitjor de les discussions pot malmetre la bellesa d’aquest gerro. Tant se val la força amb què es llenci que, malgrat que  l’exterior mostri els vestigis de l’agressió, el gerro es mantindrà intacte gràcies al recobriment interior de silicona”[2]. Tot i mantenir el volum, l’objecte ja no és el mateix, ja que les esquerdes el redefineixen: és l’objecte trencat.

Trencats o esquinçats, malmesos o deformats, els objectes també es poden arreglar, però passen també a ser redefinits en un altre objecte: l’objecte trencat i arreglat. Tot i que la reparació no entra dins el concepte del projecte Do break, aquest té certa reminiscència de la tradició japonesa del kintsugi[3], una tècnica que consisteix a unir amb or les parts ceràmiques resultants de la ruptura d’una peça, normalment de ceràmica. D’aquesta manera es dóna valor al nou objecte, que no amaga la seva història, sinó que la revela i l’enalteix.


[1] Moles, A. Teoría de los objetos. Barcelona: Gustavo Gili, 1975, p. 30. D’aquesta classificació en destaca que “la societat estimula explícitament el pas sistemàtic de la categoria dels béns duradors a la dels peribles i consumibles”.

[2] De Lucci, Michele. The International Design Yearbook 2001. London: Lawrence King, 2001, p. 85.

[3]金継ぎ. Kin (or) – tsugi (continuar, succeir).

Guim Espelt Estopà és dissenyador industrial, amb estudis a l’Escola Elisava i la UPC. Ha col·laborat amb TACP Architects, Studio Suppanen, Apparatu o el Centre de Documentació del DHUB a més de realitzar varis projectes per compte propi. És també autor del blog "Told by Design" i vocal de la junta de l'ADI-FAD.

2 Comments

  1. Quantes coses trencades plenes de bellesa i utilitat i que no sabem veure…
    Molt bo l’article!

  2. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *