Sandàlies i mitjons

Quan torna el bon temps es recuperen certs fenòmens de dubtosa coherència estètica, dels quals, probablement, el més interessant és la combinació de sandàlies i mitjons. Dos elements que, en principi, són contradictoris pel que fa a la seva funció respecte el peu: si bé les sandàlies estan dissenyades per airejar-lo en època de calor, la funció principal dels mitjons és tapar-lo.

La combinació d’aquests dos elements, però, ve de lluny. Avui dia encara es conserven parells de mitjons de l’Antic Egipte, amb la zona dels dits dividida. Si tenim en compte que en aquella època el tipus de calçat més comú eren les sandàlies, podem suposar que ambdós elements ja s’utilitzaven conjuntament. Aquest tàndem és —si es deixa de banda la percepció estètica, que és subjectiva i alhora subjecta a la moda—, purament funcional: protegeix alhora el peu de la fricció amb el calçat, i la sabata del fregament directe i la suor del peu.

Podríem dir que la sandàlia és la mínima expressió del calçat: té una sola resistent per protegir-nos del terra i les extensions essencials per mantenir-la lligada al peu. La flexibilitat d’aquestes fa que el peu s’hi acomodi amb més facilitat, alhora que redueix el volum de l’objecte quan no està en ús. Per contra, les sabates cobertes de pell o d’altres materials tenen una forma predeterminada, i és l’usuari qui s’ha d’adaptar a la oferta de calçat existent, limitat per la forma del seu peu. Els mitjons, per la seva banda, en ser un teixit, adopten la forma del peu de la persona que els porta, i l’avenç en el desenvolupament de nous materials tèxtils permet la creació de teles transpirables alhora que resistents i fins i tot impermeables.

Aquests paràmetres han servit probablement de punt de partida a dues de les principals marques esportives —avesades a treballar en pro de la comoditat—, que recentment han presentat models híbrids de bota de futbol i mitjó. No és, però, un concepte nou: per la seva col·lecció de tardor-hivern 2000-2001, Christian Louboutin va dissenyar la Sock Boot, una sabata híbrida, en aquest cas amb taló. Ambdós calçats parteixen del mitjó i hi afegeixen una sola per a major protecció del peu a l’hora de caminar.

Els mitjons, quan s’utilitzen amb sandàlies, obren un ventall gràfic per al peu i guanyen també protagonisme visual—passa el mateix quan es combinen amb uns pantalons massa curts, complint l’estereotip de pallasso. El sistema de la moda té la particularitat de no entendre d’estereotips a l’hora de limitar la seva creativitat, i ho demostra la campanya de primavera-estiu 2012 d’una marca tan elitista com Chanel, que va optar per calçar les seves models amb aquesta curiosa amalgama d’accessoris per al peu.

Estem davant un conjunt d’indumentària popular de llarga duració, associat normalment als “guiris”, però recentment aprovada pels cercles de l’alta costura i adoptada pels amants de les tendències extravagants. Però tot plegat pot ser tan extravagant com el fet d’afegir coixins a una cadira de Rietveld —o fins i tot entapissar-la, com va fer Garry Knox Bennett amb la variació Great Granny Reitveld de la cadira Zig Zag—. Ho faríem per comoditat? Per tacte envers el material? Per estètica? Sempre hi haurà a qui li pot semblar aberrant, però al cap i a la fi, és l’usuari qui s’ha de sentir còmode utilitzant els seus objectes i accessoris, i el que ha de combinar-los com li sembli millor. Si bé és cert que s’ha de tenir personalitat —o inconsciència— per combinar, usar o modificar certs elements, tenir la convicció suficient en la millora que pugui generar aquesta acció, i dur-la a terme per molt que escapi dels cànons establerts, no és més que dissenyar.