En un article recent[1], Philippe Starck considera que avui en dia el disseny està enfocat moltes vegades a “crear productes inútils, que no han sigut desenvolupats per ajudar la gent sinó per enriquir empreses traient diners de les butxaques d’un ‘públic objectiu’. És una manera molt cínica de treballar, i es fa amb avarícia i sense respecte. Hem de dissenyar coses més ecològiques, més socials.” Tot seguit afegeix: “I sí, hem de produïr menys”. Aquest concepte ja l’havia expressat altres vegades[2] en forma d’eslògan: “Tomorrow will be less”.
Starck es pregunta, doncs, si cal dissenyar menys, però ho descarta automàticament posant en relleu una dada: unes 300.000 persones —des de fàbriques a hotels— poden arribar a dependre directament o indirecta de la seva feina. En crear nous productes es manté l’activitat i, per tant, els llocs de treball. El model econòmic actual de les societats privilegiades és el que dóna sentit a la postura d’Starck. Seria, doncs, contraproduent deixar de dissenyar, però ho hem de fer d’una manera diferent, amb més honestedat i consciència.
Segons Otl Aicher[3], “el disseny és, sobretot, allò que elabora el producte d’ús limitat, que és la condició prèvia de l’economia d’avui”. És a dir: el disseny és una eina que pot ajudar a la perversió del mercat. Un exemple el trobem en el que es coneix com a “obsolescència programada”, o com aconseguir que un objecte ja no sigui actual poc temps després de la seva sortida al mercat. Se’n pot minvar la qualitat, limitant el seu temps funcional, o bé utilitzar la publicitat[4] per persuadir l’usuari que necessita un canvi.
Com bé comenta Vilém Flusser[5], el fonament de tota cultura és “enganyar la naturalesa, precisament, per mitjà de la cultura; superar allò natural mitjançant l’artificial, i construir màquines, de les quals surt un déu que som nosaltres mateixos”. Ho exemplifica amb les estilogràfiques de plàstic: “El material (…) de què estan fetes no té pràcticament valor, i el treball (que, segons Marx, és la font de tots els valors) és realitzat, gràcies a tecnologies sofisticadíssimes, per màquines totalment automatitzades. L’únic que confereix valor a aquestes estilogràfiques és el seu disseny, ja que és a ell a qui deuen el fet que escriuen. Aquest disseny és una fecunda coincidència entre idees genials provinents de la ciència, l’art i l’economia”.
Un altre enfocament a l’hora d’analitzar l’eslògan d’Starck és la tendència a la immaterialitat dels objectes. Els avenços tecnològics han provocat que moltes funcions per a les quals eren necessaris sistemes mecànics, ara estiguin controlades per aplicacions informàtiques. Per al seu desenvolupament, aquestes depenen majoritàriament d’uns coneixements tècnics més que culturals. Una característica indispensable per aconseguir productes equilibrats ha de ser la posada en comú de tots els vessants del disseny: informàtic, industrial, gràfic… A l’hora de dissenyar, doncs, s’ha d’unir la immaterialitat —com a sinònim de progrés— amb la consciència del bon ús i el servei d’allò material, que al cap i a la fi és el que ens recorda la nostra condició terrenal.
D’aquesta manera, si parem atenció al raonament de Flusser, i considerem el fet d’aplicar la filosofia del disseny a camps on fins ara potser no s’ha tingut prou en compte, podem arribar a reformular l’eslògan d’Starck de la següent manera: “Tomorrow will be design”.
[1] Starck, Philipe. “Create Fewer Useless Products”. Wired [online], 2011.
[2] Per exemple a Starck explications (1993) i al recomanable reality de la BBC Design for life (2009)
[3] “Diseño y filosofía” a Analógico y digital (1991).
[4] Veure el capítol “Valor publicitario y autopublicitario del objeto industrial” a El diseño industrial y su estética, de Gillo Dorfles.
[5] Flusser, Vilém. Filosofía del diseño (1999).
Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà