Vist i no vist

La universalitat i l’atemporalitat que fan convertir un disseny en un clàssic deriven, en part, de la síntesi a la qual ha estat sotmès l’objecte en qüestió. En alguns casos, aquest procés es basa en dissenys ja existents.
Podríem pensar que la cadira BKF (1938; fig. 2), de Bonet, Kurchan i Hardoy (Grupo Austral) és una síntesi de l’anomenada Tripolina (1855; fig 1), dissenyada per Joseph Beverly Fenby. Els dissenyadors, però, van negar la coneixença d’aquesta última cadira quan George Nelson les relacionava en un article de l’any 1954[1].
La BKF, dissenyada a l’Argentina, a diferència de l’anglesa, no és plegable i, tot i que utilitza materials diferents, el recorregut i els creuaments de les potes i la forma del seient (de tela o cuir) generen un objecte espacialment força similar.

Trobem una altra similitud formal entre un disseny argentí i un d’europeu en les cadires Pampanini (1953-55; fig. 3) de Gerardo Clusellas i la PK22 (1957; fig. 4) del danès Poul Kjærholm. La relativa proximitat temporal i la llunyania geogràfica ens porta a pensar que no ens trobem davant d’una influència conscient, sinó d’un mateix llenguatge formal, una manera d’entendre el disseny, que deriva en resultats similars.

Una adaptació conscient de Kjærholm envers un disseny anterior la trobem en el seu tamboret plegable PK91 (1961; fig. 6), que revisa la proposta que Kaare Klint feia amb el tamboret Propeller (1930; fig. 5), en què crea dues potes mitjançant un tall helicoïdal en un pal de fusta. Kjærholm n’agafa l’essència i converteix les superfícies resultants d’aquest tall en dues peces metàl·liques, crea una sensació completament diferent. Més que una còpia, el PK91 es podria considerar una evolució del Propeller, ja que posa al dia un gest essencial mitjançant una variació de materials. La consciència d’evolució és el que diferencia aquest cas del de la BKF i la Tripolina.



Els treballs de Kjærholm parteixen molts cops d’una experimentació formal que es basa en els materials utilitzats. Aquest afany d’experimentació el va portar a intentar recuperar el concepte que la cadira Zig-Zag de Rietveld ja esbossava l’any 1933 i que les mancances tècniques de l’època van desvirtuar: una cadira d’una sola peça i material. En la seva proposta, l’any 1953 (fig. 7), Kjærholm planteja una forma força més orgànica que resol la geometria lògicament, d’una manera funcional i estètica. Devia ser una forma adequada per a una cadira d’una sola peça, ja que no va ser l’únic dissenyador danès que va arribar a la mateixa conclusió.

Gunnar Aagaard Andersen va proposar una forma gairebé igual (fig. 8) el mateix any. Ambdós models, però, es van quedar en fase de prototip mentre que Verner Panton va aconseguir industrialitzar el disseny en qüestió, la primera cadira fabricada en una peça de material sintètic, que va presentar en societat l’agost de 1967 al número 145 de la revista Mobilia.

El següent número de Mobilia conté reflexions interessants de crítics i dissenyadors sobre la similitud entre els tres models. Aagaard Andersen descriu la seva indignació d’una manera molt gràfica: “Un amic va seure en el model a escala natural que vaig fer amb malla de galliner i paper de diari. Es va aixafar. Més tard, m’he sentit igual d’aixafat en veure que altres han intentat apropiar-se del disseny”[2].

Axel Thygesen, crític de disseny, carrega sobre Svend Erik Møller, que va fer la ressenya de la Panton Chair: “Quan una marca internacional llança els productes d’un dissenyador reconegut  i els anuncia als quatre vents acompanyat dels aplaudiments de la crítica, el públic reconeix la certesa que és una peça de treball independent”[3].

Møller, tot i haver matisat que coneixia les “prematures” —diu— propostes de Kjærholm[4] i Andersen, no creia convenient incloure-les a la ressenya, i reflexiona més sobre el projecte que sobre el disseny en si. Considera que el projecte de Panton era un “treball de desenvolupament industrial en què la feina del dissenyador era només un dels enllaços d’una inversió cara i arriscada”. El projecte, efectivament, va resultar molt llarg. Els primers esbossos per a una cadira d’una peça daten de 1949 i el procés inclou una revisió de la Zig-Zag de Rietveld. La proposta definitiva de Panton data de 1960 (fig. 9), set anys abans de la primera comercialització. La seva solució òptima quant a costos i materials no va arribar, però, fins l’any 1990.


Panton chair. Mobilia 145.


No entrarem en si Panton va copiar el disseny, si va depurar la seva versió en veure les altres, o si simplement no era conscient de la seva existència, però és innegable la seva persistència en el projecte i la qualitat en l’execució[5]. Segons Møller, “el resultat final compta més que el somni sense realitzar i no es pot aturar l’evolució en el nom del dret sagrat de l’inventor que després de quinze anys desempolsa objectes de filferro i paper de diari”.

Kjærholm, per la seva banda, expressa amb un article de poques paraules el malestar amb Panton i la premsa: “Penso que seria valuós per als lectors que la premsa professional reproduís els croquis i plànols dels arquitectes, per donar-los una idea de les noves tendències i avenços. D’aquesta manera, la premsa professional guanyaria en importància educativa. Però s’ha de donar per fet que els arquitectes tenen moralitat artística.”[6].


Agraïments especials:

Martha Levisman, arquitecta argentina.

Troels Degn Johansson, professor de la Danmarks Designskole / Centre for Design Research.


[1] Font: “Historia”. www.bkforiginal.com.ar

[2] Andersen, Aagaard. “Flat, curved, flat”. Mobilia 146, setembre 1967.

[3] Thygesen, Axel. “Reviews and morals and other things”. Mobilia 146, setembre 1967.

[4] Imatges del model es van publicar diverses vegades a partir de 1959.

[5] Oscar Tusquets: “la calidad en un plagio, como todo, depende del talento del ejecutor”.

[6] Kjærholm, Poul. “For the trade’s sake”. Mobilia 146, setembre 1967.

3 Respostes a Vist i no vist

  1. El Design Museum de Londres té disponible online un interessant “Resource Pack” sobre Verner Panton, que forma part dels seus materials educatius:
    http://designmuseum.org/media/item/609/0/Panton_ResourcePack.pdf

  2. Clicant aquí disfrutareu d’una imatge de Henry Ford, Thomas Edison, Warren G. Harding i Harvey Firestone, l’any 1921 a Maryland, asseguts en cadires Tripolines.

  3. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>