Hi ha buits coberts que són ben plens. Tan, tan plens, que no es poden copsar amb una sola mirada. Ni en un sol instant. Buits ben plens que necessiten d’una mirada complexa i mesurada en el temps. Plens que viuen de l’autoreferència per ser mesurats, de pedestals per ser observats.
On cal distanciar-se per autoreferenciar-se. Plens als que els hi neixen i creixen balcons, miradors que no tenen consciència de ser-ho, però buits molt plens que saben de la necessitat de ser vistos.
Un cel tapat que s’envolta i es trepitja, que es mira i es contrau, vergonyós. Que no es caça i se sap viu. Se sap.
Balcons que miren i es miren sense egocentrisme. Opcions de veure i seguir. De pujar més amunt i utilitzar. De ser-hi i mirar.