Expo Xangai 2010 o benvinguts al món de l’espectacle

Anàlisi d’un joc d’ombres

L’1 de maig de 2010, a la Xina no se celebrava el Dia Internacional dels Treballadors, sinó que tot el país, la fàbrica del món, mirava amb ressaca cap a Xangai, que obria les portes de “l’esdeveniment de l’any”. La nit del 31 de maig s’inaugurava l’Exposició Universal més gran de la història tant en número de participants com en extensió, la més llarga, la més cara, la més per definició. La CCTV, la cadena de televisió governamental i majoritària, preparava un especial d’hores i hores que es retransmetria també a les altres dues cadenes principals xineses. La televisió del continent esdevenia aquella nit un monogràfic ridícul i endolcit de la grandiloqüent festa d’inauguració. Una celebració de classe, en el país comunista més gran i poderós del món, on només uns quants privilegiats podien assistir, mentre la resta del país s’ho mirava embadalit des del sofà de casa. L’espectacle de colors; la crema infinita de pirotècnia; els milers d’actors, ballarins, cantants, equilibristes; i les llumetes diminutes de la pantalla de leds més gran del món van enamorar els ciutadans xinesos que, per una nit, se sentien realment els amos del món. No eren, però, els ciutadans de carrer, sinó les seves elits i el govern que finalment es demostraven més llestos que ningú davant els  ulls de tota la comunitat internacional, que aplaudia hipnotitzada després d’haver pagat caríssima la seva participació a la fira.

“L’imperi mostra la seva grandesa en un ball de disfresses on ningú no ha volgut faltar”

L’Expo s’estén a l’estil pròpiament xinès, l’imperi mostra la seva grandesa en un ball de disfresses on ningú no ha volgut faltar. Tampoc el Camerun, Grècia o Cuba, entre tantes d’altres economies ferides o mortes,  no han pogut permetre’s no ser-hi. Els 192 països, organitzacions i multinacionals com la Coca Cola –que té pavelló propi– han invertit diners –els tinguin o no– per aconseguir el favor de la reina, el favor de “l’economia emergent més gran del món”, una de les frases més repetides en les nombroses rodes de premsa del dia 1 de maig. La Xina és, de fet, ja a l’agost de 2010, la segona economia del món després de superar el Japó. A la fira, tots hi tenen la seva caixa de cartró pedra, un pavelló més o menys encertat, que diuen que els representa. L’Expo, com una gran llotja de peix, hauria de retornar a cada país la desmesurada inversió en forma de contractes entre empreses nacionals i xineses. Però, com en tot mercat, no tothom hi guanya i si una cosa saben fer els empresaris xinesos és negoci. Per tant, l’Expo de Xangai es mostra als visitants com un gran parc temàtic més aviat avorrit, i on toca fer hores i hores de cua mentre a les primeres plantes dels pavellons, a les sales VIP, l’efervescència de trobades entre polítics, agents econòmics i l’empresariat xinès, busca justificar el penós espectacle. Una cursa a l’aire lliure en què, primer, es tracta de veure qui té el pavelló més bonic, el més gran, el més car, el que agrada més, el més per definició; per després, quasi a la desesperada, intentar justificar tal malbaratament caduc amb reunions, trobades, converses, fer negocis. Només l’agost, un mes que paralitza per vacances el món occidental, ha aconseguit frenar la bogeria d’actes i còctels –sobretot tancats al gran públic– de pavellons com el de la UE, dels Estats Units, Alemanya o França.

I per a què tant d’enrenou? Cal recordar qui és la Xina. Si la UE en el segon trimestre pot entreveure un mínim creixement en la seva zona, és  gràcies al creixement del 2,2% d’Alemanya. Un creixement a causa de l’exportació i, segons admet al Financial Times el Director del col·legi de fabricants de maquinària d’Alemanya, Hannes Hesse, bàsicament a la demanada xinesa.

La paradoxa de tot plegat és que l’Expo és, a la pràctica, una gran cimera econòmica internacional d’agents públics i privats que principalment afavoreix la Xina, però que ha estat pagada per tota la comunitat internacional –en plena crisi econòmica–. I encara que, per descomptat, la Xina és qui ha fet la inversió més forta (3.155 milions d’euros per part del govern i 44.000 milions per part de la ciutat), també és veritat que l’amfitriona és el centre de totes les mirades. A l’Expo el món es disputa els diners o iuans xinesos. El Perú i Colòmbia, per citar dos països participants a l’atzar, han fet un esforç gegant per participar-hi (Colòmbia en principi no hi havia de ser per falta de fons i el Perú té el pavelló més econòmic de la fira, de 2 milions de dòlars), i no han fet tal esforç per trobar-se de costat i de front amb el pavelló dels EUA i reunir-s’hi; sinó que l’objectiu és competir-hi pel preciós empresariat xinès. El que sembla passar és que, lògicament, les grans potències, els països més rics amb els pavellons més grans –com si es tractés d’una competició d’ostentació– tenen més possibilitats de firmar contractes favorables pels seus països, que no pas Colòmbia o el Perú. Colòmbia ha venut una concessió de 50 anys sobre les autopistes i els trens del país a una empresa xinesa que les construirà. El Perú està tot just estrenant un tractat de lliure comerç amb la Xina, que el pot beneficiar o el pot enfonsar en la misèria. Els números finals, els farà cadascú a casa seva quan a mitjans d’octubre tanquin les portes els sis mesos de festa, alegria i celebració. Les dades oficials xineses seran previsiblement magnífiques i els països que quedin en números vermells dubtosament sortiran a explicar-ho. Hi haurà, potser aleshores, assumptes més importants a què atendre i una crisi econòmica ja vella, però no menys present.

D’altra banda, pel que fa als ciutadans xinesos, el públic a qui van dedicats els 5,28 –interminables– quilòmetres quadrats d’exposició, sembla que està content amb el regal que els ha fet el govern. Molts expliquen que és la seva única possibilitat de veure món, encara que el món se’ls representi en forma de souvenirs cars. Així que, tot i que no s’arribarà a la desmesurada xifra prevista de 70 milions de visitants durant els sis mesos de fira, sí que probablement s’arribi als 50 milions. Un número gens menyspreable però que no s’explica tant per l’interès dels xinesos a visitar el parc, com perquè el govern ha regalat una entrada a cada família. Ja que, de fet, les entrades no són precisament econòmiques per un ciutadà de classe mitjana xinesa.

L’entrada per un dia a l’Expo costa 20 euros aproximadament, diners amb què a Xangai es pot menjar en un restaurant mitjà uns quatre cops, i és força més del sou mensual dels treballadors de les fàbriques d’automoció del sud del país. Un cop a dins del recinte, on no es poden entrar begudes ni menjar, tot és més costós que a la ciutat. A més, a causa de les llargues cues, de mitjana el visitant veu entre 3 i 5 pavellons, per tant, per fer una visita completa es necessiten al menys 3 dies. I cal tenir en compte també que, malgrat les línies d’autobusos gratuïts dins del recinte, les distàncies són a la xinesa, inacabables. Per canviar d’àrea, per anar d’Europa a Àsia, que estan de costat, es triga aproximadament 20 minuts caminant; per creuar tot el parc de punta a punta es camina una hora. L’Expo més gran de la història creix sobre una planificació urbanística dilatada on els carrers o les avingudes són de sis carrils, amb grans voreres i grans espais públics previstos per acollir una mitjana de 400 mil espectadors al dia.

“Better city, better life”

Sota un eslògan verd i dibuixos de la mascota abraçant un arbre a les tanques de l’Expo, s’hi amaga una altra de les particularitats de l’esdeveniment, que són tant òbvies com inadvertides als ulls del món. El monstre de l’Expo produeix 190 tones d’escombraries cada dia i només el pavelló de Finlàndia és completament reciclable. A finals d’octubre, l’espectacle es desmuntarà com un castell de cartes tot deixant enrere un panorama desolador de runa i material constructiu que “podria ser perfectament reutilitzable”, segons explica un dels arquitectes tècnics del pavelló de Bèlgica i de la UE, “però que ningú comprarà, perquè resulta difícil adaptar ascensors, escales, sanitaris, portes, finestres i un llarg etcètera dels petits pavellons a un nou edifici divers. Al final és més barat posar-ho tot nou, per tant tot això no té mercat”.

Se salvaran només els 7 pavellons més visitats, que restaran immortalitzats, més l’imponent pavelló de la Xina i d’altres edificis multifuncionals, que es convertiran en equipaments. I entre els pavellons més preciosos, les grans avingudes i les places dures on ara bull l’Expo, s’hi construirà un nou barri de luxe –de pedigrí Expo– que se sumarà a la bombolla especulativa que ja somriu perillosament a la Xina i molt especialment a Xangai i a Pequín. La recol·locació dels qui vivien a l’ara anomenada zona Expo, classe baixa xinesa, i a la urbanització de la macroàrea, després de tirar  a terra les petites construccions tradicionals que poguessin haver-hi, és una altra part molt important del pastís xinès.

“L’Expo és una gran cimera econòmica que afavoreix a la Xina, però pagada per la comunitat internacional”

Amnistia Internacional va denunciar al mes d’abril que 18.000 famílies havien estat desallotjades de casa seva per construir el parc de l’Expo. Els desallotjaments van generalitzar-se a la zona a partir de l’any 2000 i des d’aleshores hi ha hagut nombroses detencions d’aquells que s’hi han oposat. Jin, una dona de 50 anys, s’ha fet famosa per encapçalar un grup de dones d’entre 50 i 60 anys que lluiten contra els desallotjaments. Han estat detingudes diverses vegades i assetjades psíquica i físicament per la policia i els cossos de seguretat privats contractats especialment per l’Expo. Segons explica AI, el somni de la Jin d’enviar el fill a la universitat es va desfer amb el desallotjament i l’enderrocament de la seva petita botiga d’electrodomèstics. Paguen el preu del miracle econòmic xinès, pretext pel qual ja ningú se’n recorda d’elles, encisats per l’Exposició Universal més gran de la història.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>