L’objectiu principal del doble taller era poder treballar i discutir sobre els efectes i oportunitats de la transformació en els límits de dues ciutats europees tan diferents com Barcelona i Volterra, una antiga ciutat etrusca situada al centre de la Toscana. Es buscava profunditzar, a través de l’anàlisi i la comparació, en el caràcter ambigu i ple de contrastos dels territoris de vora, sovint resultants de múltiples realitats confrontades. Són llocs intermedis, amb possibilitats, que ocupen els marges de les ciutats en contacte amb la natura i en defineixen la fisonomia.
Era important que en ambdós tallers s’abordessin elements urbans amb implicacions d’escala territorial, però sense perdre de vista la definició d’arquitectures i estratègies d’escala més petita que aportessin solucions d’abast global. És a dir, vam propiciar que els estudiants no pensessin en temes particulars per actuar globalment, sinó que pensessin globalment per actuar localment. D’aquesta manera, es van dividir les àrees de treball en quatre zones, cada una examinada per un grup de cinc estudiants internacionals.
Aquesta subdivisió ens va permetre més rapidesa en l’anàlisi i comprensió de l’àrea i, per tal de mantenir la necessària visió de conjunt, les investigacions de cada grup es van comentar i contrastar amb la resta d’estudiants de manera periòdica.
Per al taller de Barcelona vam decidir estudiar l’àrea al llarg del riu Besòs, un dels límits naturals de la ciutat juntament amb el riu Llobregat a l’oest, la mar Mediterrània al sud i la muntanya de Collserola al nord. El buit urbà causat pel riu actua com a llindar entre els municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs i Barcelona, i produeix una separació tant a nivell polític com social i geogràfic. El pas del Besòs per la gran i industrialitzada zona metropolitana de Barcelona el va convertir durant els anys 1970 i 1980 en el riu més contaminat d’Europa; raó per la qual la forma de la ciutat i les diferents activitats urbanes van donar l’esquena al front fluvial durant molts anys.
A finals de la dècada dels 90 es van iniciar la recuperació mediambiental i la neteja de la zona, i en el 2004 es van inaugurar al públic els 5 km de parc fluvial, transformació que ha propiciat un gran canvi d’imatge del riu com a lloc de lleure i que ha generat multitud de noves oportunitats urbanes. La definició d’una secció tipus constant al llarg del parc lineal, juntament amb algunes actuacions urbanístiques que han anat formalitzant trams de nova façana al riu, han ajudat a organitzar una base geomètrica i topogràfica sobre la qual s’estableix un nou contacte entre la ciutat i el riu.
Tot i així, l’heterogeneïtat del teixit urbà al llarg del recorregut fluvial i la desequilibrada organització d’usos que ocorren en ambdós riberes dificulten una comprensió unitària del Besòs. El gran impacte de les infraestructures i de les estructures urbanes que hi conflueixen van ser resultat del creixement dels nuclis urbans de la zona i no pas una resposta intencionada al límit de la ciutat amb el riu. Per tant, no existeix cap front fluvial continu, només la juxtaposició de fragments deslligats entre si, sovint en contradicció amb el creixement de l’activitat urbana i l’especificitat de la zona fluvial del Besòs.
El primer dia els estudiants van haver d’analitzar les seves respectives àrees a través d’un únic mapa i cinc conceptes: buits i plens, façanes, infraestructura, espai públic i llindars. La superposició d’aquestes lògiques va permetre tenir un primer contacte formal amb la zona. Posteriorment, es va fer la visita de camp, en què cada grup va haver d’inspeccionar cada àrea mitjançant cinc modes d’enregistrament: so, vistes llunyanes, vistes de proximitat, activitats i fluxos. Així, es va voler que els estudiants creessin un mapa del lloc a través d’una concepció basada en les qualitats informals que determinen la nostra comprensió de la vida urbana; i que prestessin atenció a les característiques fenomenològiques del nostre entorn: fluïdesa espacial, qualitats de la llum, colors, sons, olors, etc.
Totes les propostes van saber entendre la seva posició i funcionalitat dins de la totalitat de l’àmbit. Des de la Ciutat Meridiana fins a la desembocadura al mar, cada grup va interpretar el caràcter preferent dels diferents emplaçaments i va identificar quines eren les seves potencialitats. A partir d’aquí, la prioritat va ser detectar segments o espais on es pogués actuar per tal d’enfortir la identitat i presència del riu. Es van proposar actuacions concretes a totes les àrees que, més enllà de definir amb precisió la seva materialització, establien i delimitaven nous espais de relació entre el riu i la ciutat. Un laboratori d’experimentació d’arquitectures de límit (en aquest cas un front d’aigua) que, enteses en conjunt, establien un nou ordre superposat a l’existent, i eren la base de la transformació a gran escala del riu Besòs. La secció transversal del riu va ser clau a l’hora de definir les propostes, i en sentit longitudinal, la seqüència d’intervencions ens van fer descobrir nous episodis espacials que unien els fragments urbans fins ara existents. El resultat, la ciutat vista a través del buit fluvial i el riu vist des del teixit urbà.
El segon taller va tenir lloc a Volterra, ciutat situada al cim d’un mont que domina el paisatge toscà des d’una posició privilegiada. Emmurallada pels etruscs primer i pels romans després, va ser una de les principals ciutats de l’època fins que, durant l’edat mitjana, va perdre pes a causa de les disputes amb les poblacions veïnes de Pisa, Siena i, sobretot, Florència. Durant la segona meitat del s. XX la seva població es va veure reduïda a uns 11.000 habitants, i avui en dia combat amb si mateixa per tornar a ser un focus d’interès i, a la vegada, per adequar-se a les necessitats d’una població contemporània. La gran quantitat de monuments i arquitectures històriques que es troben dins dels seus recintes planteja la qüestió de com poder revitalitzar la ciutat sense dependre ni sotmetre-la al desgast turístic que, per exemple, estan patint altres poblacions similars.
El Laboratorio Volterrano, institució que vetlla per la preservació de la cultura i la història de la ciutat, ens va proposar de treballar sobre la relació entre el nucli emmurallat medieval de la població i altres àrees perifèriques amb evidents potencialitats per tal de generar nous pols d’atracció i/o vida per a la ciutat. Quatre grups van estudiar aquestes àrees extramurs: Badia Camaldonese, San Giusto, San Girolamo i Poggio alle Croci. El cinquè i últim grup va desenvolupar la tasca de cosir totes aquestes zones i les seves propostes a través d’un dispositiu concret que el mateix Laboratorio va plantejar: el traçat d’un tren lleuger local.
La metodologia de treball va ser semblant a l’anterior taller i les propostes dels estudiants es van concentrar, de nou, sobre la qüestió del límit de la ciutat: ara, en les antigues muralles i la topografia del paisatge toscà. Si a Barcelona dominaven els murs de contenció del parc fluvial, aquí partíem de traces de murs etruscs, romans i medievals. On a Barcelona teníem corrent d’aigua o mar, aquí teníem topografia abrupta i paisatge rural o forestal. La secció esdevé mecanisme clau per treballar la condició de límit entre urbà i natural.
De la mateixa manera, es va buscar enfortir l’essència de cada emplaçament, bé fos morfològica, funcional o històrica i, així, proposar-ne una millora i ús en funció de les seves relacions amb el centre urbà. La identificació dels llocs claus que poguessin engegar un procés de regeneració a curt i a llarg termini, així com el treball sobre els límits urbans de la població amb les traces històriques, l’accessibilitat i els canvis topogràfics van aportar propostes molt interessants. A més, en aquest cas, el grup encarregat de proposar el pas i les estacions del tren llançadora (a mode del people mover de Walt Disney per transportar la gent a través de la “ciutat del futur”) va ser l’encarregat de dialogar amb la resta d’equips per tal d’acabar conformant una seqüència de propostes viables a escala global del municipi. El traçat del people mover va ser concebut com una nova muralla del s. XXI, sense necessitat de generar un nou recinte tancat, sinó tot el contrari, que connectaria fragments dispersos dels límits de Volterra amb una nova infraestructura de flux continu, ràpid i ecològic.
Ambdós tallers van apostar per una aproximació a l’urbanisme que equilibrés l’anàlisi objectiu i morfològic del lloc amb l’experiència més subjectiva de la ciutat. Vam emfatitzar estratègies que impulsessin maneres d’entendre l’experiència de la vida urbana, eines que descobrissin nous coneixements de la fragmentació existent en ambdues situacions. Sense intentar entendre la totalitat del lloc des d’un sol punt de vista, es van tantejar diferents experiències i mecanismes perceptius, com la superposició de perspectives, seqüències de vistes parcials, canvis d’il·luminació, sorolls, etc. En contraposició a la imatge unificadora i estàtica d’un territori, es va apostar per visions dinàmiques —variables segons la posició, velocitat i canvis d’angle—. No es va aspirar a dibuixar un pla urbanístic, sinó a pensar en un sistema connectat per fragments. Així, les propostes del doble taller van pretendre enriquir l’experiència i la vida de llurs localitats: construir episodis que pertanyessin al caràcter continu i singular del límit d’una ciutat.
Organitzadors: Jordi Safont-Tria i Ariadna Perich
Barcelona: 27/01/2010 – 05/02/2010
Volterra: 13/07/2010 – 23/07/2010
Escoles participants: Università di Pisa, Università degli Studi di Pavia, University A. Xhuvani of Elbasan, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona