Sempre he embadalit en contemplar els testimonis de l’arquitectura de “pedra seca” que s’aixequen  al territori de la Mediterrània: la presència de cabanes per a l’aixopluc de la pagesia, les balmes murades per al resguard de pastors o els marges atalussant pendents de feixes i conreus que són aixecats, amb un treball curós, sense utilitzar cap mena d’argamassa o de lligam que no sigui una arcaica intuïció, feta sapiència, d’estriar el costat més escaient de tots els possibles que ofereix una pedra, per emplaçar-la, si escau, amb un cop de mall o apuntalant juntes amb les restes de les pedres esberlades com articulacions en un bell diàleg, pedra a pedra, fins a aconseguir una perfecta immobilitat petrificada. Tot plegat, un prodigiós exemple del domini del paisatge, sense ferir-lo, i on l’arquitectura sorgeix de la mateixa natura. Read More