Articles de l'autor:


Costa. Editorial diagonal.31

Orgue marí al nou passeig marítim de la península de Zadar, Croàcia. Projecte de Nikola Bašić. Obra guanyadora del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2006. Fotògraf: Stipe Surac


Costa

Evolucionem. Ens omplim la boca de parlar sobre nosaltres. Sobre tot el que hem aconseguit, sobre tot el que hem inventat i utilitzat. Sobre com hem pogut arribar fins aquí com a poble, com a civilització conseqüent amb els nostres principis, les nostres cultures, les nostres religions. Evolucionem i ens veiem tan, tan amunt que les nostres victòries ens enlluernen.

Evolucionem amb els ulls clucs i no ens adonem de la necessitat de recular. De demolir. De fer una passa enrere i recuperar antics engranatges que funcionen i que ens hem oblidat de defensar. Engranatges invisibles que ens mantenen al lloc on pertanyem i que hem omplert d’edificacions buides a primera i segona línia de mar.

Buidor interessada que no és més que el reflex d’un somni fals que ni tan sols és nostre. Un somni d’un turisme i uns interessos comercials que ens ha fet oblidar totes les bases. Que ens ha portat a no ser autosuficients com a poble. Que ens ha engolit i que és a punt de tornar-nos a enganyar i inflar amb una nova i permissiva llei de costes.

Evolucionem. I des de fa massa temps que ho fem per convertir-nos en el crònic, arquetípic, innocu i anacrònic parc d’atraccions i segona residència de l’Europa poderosa.

O reculem i demolim tot allò que ens han preestablert o ja no en quedarà res, del que érem i evolucionàvem.


Costa Brava, 1929. Josep Gaspar i Serra. © Institut Cartogràfic de Catalunya


Costa

Evolucionamos. Nos hartamos de hablar de nosotros. Sobre todo lo que hemos conseguido, sobre todo lo que hemos inventado y utilizado. Sobre cómo hemos podido llegar hasta aquí como pueblo, como civilización consecuente con nuestros principios, nuestras culturas, nuestras religiones. Evolucionamos y nos vemos tan, tan arriba que nuestras victorias nos deslumbran.

Evolucionamos con los ojos cerrados y no nos damos cuenta de la necesidad de retroceder. De demoler. De dar un paso atrás y recuperar antiguos engranajes que funcionan y que nos hemos olvidado de defender. Engranajes invisibles que nos mantienen en el lugar donde pertenecemos y que hemos llenado de edificaciones vacías a primera y segunda línea de mar.

Vacío interesado que no es más que el reflejo de un sueño falso que ni siquiera es nuestro. Un sueño de un turismo y de unos intereses comerciales que nos ha hecho olvidar todas las bases. Que nos ha llevado a no ser autosuficientes como pueblo. Que nos ha engullido y que está a punto de volvernos a engañar e hinchar con una nueva y permisiva ley de costas.

Evolucionamos. Y desde hace demasiado tiempo, lo hacemos para convertirnos en el crónico, arquetípico, inocuo y anacrónico parque de atracciones y segunda residencia de la Europa poderosa.

O retrocedemos y derribamos todo aquello que nos han preestablecido o ya no quedará nada de lo que éramos y evolucionábamos.

Himmel

Der himmel über Berlin, Wim Wenders, 1987 / Staatsbibliothek zu Berlin, Hans Scharoun, 1978


Hi ha buits coberts que són ben plens. Tan, tan plens, que no es poden copsar amb una sola mirada. Ni en un sol instant. Buits ben plens que necessiten d’una mirada complexa i mesurada en el temps. Plens que viuen de l’autoreferència per ser mesurats, de pedestals per ser observats.

On cal distanciar-se per autoreferenciar-se. Plens als que els hi neixen i creixen balcons, miradors que no tenen consciència de ser-ho, però buits molt plens que saben de la necessitat de ser vistos.

Un cel tapat que s’envolta i es trepitja, que es mira i es contrau, vergonyós. Que no es caça i se sap viu. Se sap.

Balcons que miren i es miren sense egocentrisme. Opcions de veure i seguir. De pujar més amunt i utilitzar. De ser-hi i mirar.

Inicis

Ens donem cops de cap contra parets blanques, impol·lutes i de decidits i perfectes angles rectes. Perquè no es veuen, perquè ens enganyen i quan ens hi apropem les passes que fem per arribar-hi són menys de les que pensàvem que havíem de fer.

Segueix llegint

Ritme

Cada marge i moviment té una melodia que l’acompanya, una cançó i un ritme visual que embadaleix
fins al punt de fer-nos perdre en les siluetes que s’immaterialitzen amb la velocitat. Moure’ns i mirar
per la finestra té un estret lligam amb tot un seguit de músiques que ens acompanyen igual que ens
acompanya el paisatge quan anem avançant. Segueix llegint

Gomets

setembre

Si fóssim un tràiler de cine, d’aquells que comencen suaument, explicant mínimament l’argument, i que de cop i volta apugen la música i apareixen constantment tot de flaixos visuals d’escenes importants de la pel·lícula i que quan has cregut enganxar-t’hi, es calma, i, sobre fons negre, apareix el títol de la pel·lícula, en quasi silenci; Segueix llegint

Gomets

xlvii

i corro entre la gent fent un punxament tangencial a la seva òrbita, adonant-me’n de l’extrem ridícul que hem fet convertint la costa en un seguit de circuits tancats per on caminar i dir-li’n passejar.

Segueix llegint