Tota l’arquitectura pressuposa una determinada relació entre l’opacitat natural de la majoria dels materials utilitzats i la llum exterior. Els gruixuts murs romànics s’obrien difícilment perquè la claror del dia mogués, en un espai que semblava rebutjar-les, les ombres que precisament li donarien sentit. L’ombra és el que permet fer la lectura de la llum. El Gòtic s’esquinçava verticalment en vitralls que, donant pas a la claror, alhora la matisaven per salvar, en l’últim instant, l’efecte misteriós de la penombra. Així mateix, en els temps moderns, quan la paret és, en gran part, substituïda per obertures que gairebé l’anul·len, que la fan desaparèixer en absurds revestiments de vidre que dilueixen els seus
propis volums en un procés de caleidoscòpiques reflexions i projeccions, la necessitat de recolzament de la qual l’ull humà no en pot prescindir busca ansiosament un punt sòlid on poder descansar i contemplar. Read More