Articles de revista diagonal.

Diagonal43 - Coberta: Port d’Anvers - Port of Antwerp Cortesia de Benjamin Grant / Satelliteimagery © DigitalGlobe. La fotografia forma part de l’exposició “Després de la fi del món” que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 29 d’abril de 2018.

Coberta: Port d’Anvers – Port of Antwerp Cortesia de Benjamin Grant / Satelliteimagery © DigitalGlobe. La fotografia forma part de l’exposició “Després de la fi del món” que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 29 d’abril de 2018.

hivern 2017

Hàbits de consum, logística i model urbà

Diagonal43 - Coberta: Port d’Anvers - Port of Antwerp Cortesia de Benjamin Grant / Satelliteimagery © DigitalGlobe. La fotografia forma part de l’exposició “Després de la fi del món” que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 29 d’abril de 2018.

Diagonal43 – Coberta: Port d’Anvers – Port of Antwerp Cortesia de Benjamin Grant / Satelliteimagery © DigitalGlobe. La fotografia forma part de l’exposició “Després de la fi del món” que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 29 d’abril de 2018.

Els ports de la majoria de ciutats d’arreu del món creixen sense parar. En el cas de Barcelona, la necessitat d’expansió del port va modificar, fa pocs anys, la traça natural del riu Llobregat per arribar a duplicar la seva superfície. Al mateix temps hem vist com als polígons industrials la construcció i transformació de naus existents en espais per a la logística no para créixer. Ambdós fenòmens són el ressò del moviment incessant i a gran escala de mercaderies. Read More

diagonal.42 - Relleu d’Arquer Persa (detall). Susa, actual Iran. Època aquemènida, regnat de Darios I, 522-486 aC. Musée du Louvre, Département des Antiquités Orientales, París, Foto: Musée du Louvre, Dist. RMN-Grand Palais / Raphaël Chipault

Coberta: Relleu d’Arquer Persa (detall). Susa, actual Iran. Època aquemènida, regnat de Darios I, 522-486 aC. Musée du Louvre, Département des Antiquités Orientales, París, Foto: Musée du Louvre, Dist. RMN-Grand Palais / Raphaël Chipault

hivern 2016-2017

L’excés d’elements urbans a l’espai urbà

diagonal.42 - Relleu d’Arquer Persa (detall). Susa, actual Iran. Època aquemènida, regnat de Darios I, 522-486 aC. Musée du Louvre, Département des Antiquités Orientales, París, Foto: Musée du Louvre, Dist. RMN-Grand Palais / Raphaël Chipault

diagonal.42 - Relleu d’Arquer Persa (detall). Susa, actual Iran. Època aquemènida, regnat de Darios I, 522-486 aC. Musée du Louvre, Département des Antiquités Orientales, París, Foto: Musée du Louvre, Dist. RMN-Grand Palais / Raphaël Chipault


Un dels principals atributs de la transformació dels espais urbans de la Barcelona dels anys 1980 era la seva essencialitat. Hi havia un esforç en el disseny que aconseguia depurar al màxim la utilització d’elements urbans. Es configuraven espais públics introduint-hi només aquells elements imprescindibles que es disposaven de manera que acomplissindiverses funcions alhora.

Durant els darrers anys, carrers i places han vist créixer en nombre i diversitat tots aquests elements, amb la sensació que aquest augment s’ha fet d’una forma descoordinada, sense caps pensants al darrera que posessin ordre i encert en la seva disposició. El resultat es pot palpar en qualsevol indret de la ciutat: espais públics farcits d’artefactes en discòrdia. No dubtem que es col·loquen seguint lògiques internes, però de la suma i superposició de tot plegat, n’acaba sorgint un espai urbà ple d’absurds, amb elements que dupliquen funcions, per exemple.

Hi ha casos que han contribuït especialment a sumar elements en discòrdia a l’espai públic. Un dels més clars ha estat la forma en què s’han incorporat els carrils bici per tota la ciutat. És evident que la seguretat és fonamental en aquests casos, que cal segregar d’alguna manera les bicicletes dels automòbils i dels vianants, però hauria estat més convenient i segur, tot i que més costós, canviar seccions de carrers enlloc de desplegar i segregar desenes de quilòmetres de carrils a força d’elements de separació low-cost i balises fràgils i solitàries.

Aquesta proliferació és simptomàticad’un altre problema latent a la ciutat: tant les transformacions per incorporar la bicicleta a la ciutat, com la manera d’implantar les superilles, s’estan tractant com a problemes de mobilitat, i no com a propostes de transformació radical de l’espai públic.


Uno de los principales atributos de la transformación de los espacios urbanos de la Barcelona de los años 1980 era su esencialidad. Había un esfuerzo en el diseño que conseguía depurar al máximo la utilización de elementos urbanos. Se configuraban espacios públicos introduciendo sólo aquellos elementos imprescindibles que se disponían de forma que cumplieran varias funciones al mismo tiempo.

Durante los últimos años, calles y plazas han visto crecer en número y diversidad todos estos elementos, con la sensación de que este aumento se ha hecho de una forma descoordinada, sin cabezas pensantes detrás que pusieran orden y acierto en su disposición. El resultado se puede palpar en cualquier lugar de la ciudad: espacios públicos llenos de artefactos en discordia. No dudamos que se sitúan siguiendo lógicas internas, pero de la suma y superposición de todos ellos acaba surgiendo un espacio urbano lleno de absurdos, con elementos que duplican funciones, por ejemplo.

Hay casos que han contribuido especialmente a sumar elementos en discordia en el espacio público. Uno de los más claros ha sido la forma en la que se han incorporado los carriles bici por toda la ciudad. Es evidente que la seguridad es fundamental en estos casos, que hay que segregar de algún modo las bicicletas de los automóviles y los peatones, pero hubiese sido más conveniente y seguro, aunque más costoso, cambiar secciones de calles en lugar de desplegar y segregar decenas de kilómetros de carriles a base de elementos de separación low-cost y balizas frágiles y solitarias.

Esta proliferación es sintomática de otro problema latente en la ciudad: tanto las transformaciones para incorporar la bicicleta en la ciudad, como la manera de implantar las supermanzanas, se están tratando como problemas de movilidad, y no como propuestas de transformación radical del espacio público.<

revista diagonal 41 - París, Barrio latino; Noche de las barricadas. Modelo del espacio afectivo-disidente del Mayo del 68 parisino. Natalia Matesanz Ventura, @cumuloLimbo_

Coberta: París, Barrio latino; Noche de las barricadas. Modelo del espacio afectivo-disidente del Mayo del 68 parisino. Natalia Matesanz Ventura, @cumuloLimbo_

primavera-estiu 2016

L’arca russa i la Barcelona metropolitana

revista diagonal 41 - París, Barrio latino; Noche de las barricadas. Modelo del espacio afectivo-disidente del Mayo del 68 parisino. Natalia Matesanz Ventura, @cumuloLimbo_

revista diagonal 41 - París, Barrio latino; Noche de las barricadas. Modelo del espacio afectivo-disidente del Mayo del 68 parisino. Natalia Matesanz Ventura, @cumuloLimbo_

Després de molts giravolts, durant les darreres setmanes s’ha confirmat que Barcelona acollirà una seu del museu Hermitage a la Nova Bocana del port, al costat de “l’hotel vela”.
No volem tractar aquí una de les problemàtiques de fons, la de si una ciutat com Barcelona necessita de l’obertura de franquícies museístiques internacionals de renom, o de si mereix institucions culturals originals i pròpies.
Ens interessa focalitzar el debat sobre l’emplaçament del museu. Un dels deures de qualsevol administració és vetllar perquè certes iniciatives privades contribueixin a millorar les nostres ciutats. És necessari fomentar, des dels estaments polítics, que qualsevol iniciativa privada a la ciutat generi valors de dimensió pública per tal d’accentuar-ne l’oportunitat i l’encert.
En aquest sentit, la ubicació proposada per al nou Hermitage entra en conflicte d’una manera evident amb l’interès públic, precisament per l’espai que vol ocupar. És evident que certs indrets de la ciutat tenen un problema per assimilar els fluxos turístics que ens visiten cada any, i un museu d’aquestes característiques, pensat perquè quedi ben a prop dels creueristes que baixen del vaixell per passar unes hores a la ciutat, només pot agreujar les condicions de col·lapse que pateixen la Barceloneta, el port i La Rambla. És essencial situar en aquesta part de la ciutat activitats que no fomentin un monocultiu d’activitats turístiques.
Ara bé, com podria un projecte museístic ambiciós com el que s’ha planificat revertir positivament en la ciutadania? Una de les possibilitats seria que contribuís a la construcció metropolitana de la ciutat, tot trobant un emplaçament adient lluny de la ciutat central, fora dels límits municipals de Barcelona. No podrien indrets propers al Besòs o alguna població del vessant nord de Collserola beneficiar-se de la instal·lació d’un centre cultural amb projecció internacional?


Después de muchos rodeos, durante las últimas semanas se ha confirmado que Barcelona acogerá una sede del museo Hermitage en la Nova Bocana del puerto, junto al “hotel vela”.
No queremos tratar aquí una de las problemáticas de fondo, la de si una ciudad como Barcelona necesita de la apertura de franquicias museísticas internacionales de renombre, o de si merece instituciones culturales originales y propias.
Nos interesa focalizar el debate sobre el emplazamiento del museo. Uno de los deberes de cualquier administración es velar porque ciertas iniciativas privadas contribuyan a mejorar nuestras ciudades. Es necesario fomentar, desde los estamentos políticos, que cualquier iniciativa privada en la ciudad genere valores de dimensión pública para acentuar su oportunidad y acierto.
En este sentido, la ubicación propuesta para el nuevo Hermitage entra en conflicto de una manera evidente con el interés público, precisamente por el espacio que quiere ocupar. Es evidente que ciertos lugares de la ciudad tienen un problema para asimilar los flujos turísticos que nos visitan cada año, y un museo de estas características, pensado para que quede muy cerca de los cruceristas que bajan del barco para pasar unas horas en la ciudad, sólo puede agravar las condiciones de colapso que sufren la Barceloneta, el puerto y La Rambla. Es esencial situar en esta parte de la ciudad actividades que no fomenten un monocultivo de actividades turísticas.
Ahora bien, cómo podría un proyecto museístico ambicioso como el planificado revertir positivamente en la ciudadanía? Una de las posibilidades sería que contribuyera a la construcción metropolitana de la ciudad, encontrando un emplazamiento adecuado lejos de la ciudad central, fuera de los límites municipales de Barcelona. No podrían lugares cercanos al Besòs o alguna población de la vertiente norte de Collserola beneficiarse de la instalación de un centro cultural de proyección internacional?

Mapa dels paisatges de Catalunya

L’elaboració dels set catàlegs de paisatge ha permès obtenir, finalment, el primer mapa dels paisatges de Catalunya. Amb 135 paisatges, el mapa palesa la gran diversitat i riquesa de paisatges de Catalunya, de les més elevades del continent europeu. Cada paisatge (anomenat tècnicament ‘unitat de paisatge’) és diferent dels altres, però no necessàriament millor o pitjor. Els 135 paisatges identificats s’han obtingut a través de l’anàlisi de molts factors i de la seva interacció. Seguiu llegint…

Cicle “Converses d’Arquitectura”

Cicle que se celebra al Trespa Design Centre de Barcelona, organitzat per l’associació Arquitectes per l’Arquitectura i Trespa, i comissariat per Enric Llorach.

“BALEAR”, amb Tomeu Ramis (Flexo Arquitectura), Juan Miguel Tizón (Ripoll Tizón) i Elías Torres (Martínez Lapeña-Torres Arquitectes). Moderat per Andreu Manresa, corresponsal del diari El País a les Illes Balears.

“OBJECTE”, amb Martín Azúa, Gonzalo Milà i Key Kawamura (Studio Banana). Moderat per Alexandre Casanovas, arquitecte i cocomissari de la propera Triennal d’Arquitectura d’Oslo 2016.

El diseño de la ciudad, de Judit Carrera

El prestigioso Premio Turner de arte contemporáneo acaba de recaer en el colectivo Assemble, un grupo de jóvenes diseñadores, artistas y arquitectos de Londres que ha sido reconocido por una obra de regeneración urbana en un barrio degradado de Liverpool. La intervención consistía en devolver el valor a unas viviendas abandonadas de una zona popular de la ciudad, tras un proceso de trabajo conjunto con los vecinos que también recuperaba la memoria del lugar. El galardón ha sido criticado por los que consideran que este tipo de proyecto no es artístico, pero la polémica parece importar poco a sus autores, más preocupados por la capacidad de transformar la realidad que por el adjetivo que se asigne a su obra. Segueix llegint

La participació ciutadana segons Natalia Matesanz Ventura @cumuloLimbo_

Coberta: La participació ciutadana segons Natalia Matesanz Ventura @cumuloLimbo_

hivern 2015-2016

Implicació ciutadana en la construcció de la ciutat

La participació ciutadana segons Natalia Matesanz Ventura @cumuloLimbo_

La participació ciutadana segons Natalia Matesanz Ventura @cumuloLimbo_

Implicació ciutadana en la construcció de la ciutat
Sempre existeix una espècie de tensió entre com imaginem que es desenvoluparà la vida als espais que pensem i projectem i com, realment, el transcurs de la vida omple, transforma i, de vegades, desborda les previsions que havíem fet.
Per aconseguir disminuir aquesta distància, és important realitzar un exercici intens d’empatia: entendre les necessitats i les formes de viure, i albirar els canvis en què una societat està immersa, per aconseguir projectar millor tots aquells edificis i espais urbans que són necessaris per a un desenvolupament ple de la vida en comunitat.
Traçar els projectes de ciutat amb la ciutadania com a guia i com a còmplice permet que qualsevol iniciativa parteixi d’un ideari consensuat i que es generi un argumentari col·lectiu en favor de les propostes empreses.
La implicació directa de la ciutadania en els processos de construcció de la ciutat i del territori genera una major consciència en la població sobre els assumptes col·lectius i augmenta el sentit de pertinença i de responsabilitat envers els projectes i espais comuns que es decideixen construir.
Com en els diàlegs interminables que hem d’exercir en voler entendre un client que decideix fer-se una petita casa, els processos d’implicació ciutadana ens han de servir per conèixer millorla societat i els actorsque trepitjaran els escenaris dibuixats, per transcriure els seus anhels i convertir-los en realitats materials.


Implicación ciudadana en la construcción de la ciudad
Siempre existe una especie de tensión entre cómo imaginamos que se desarrollará la vida en los espacios que pensamos y proyectamos y cómo, realmente, el transcurso de la vida llena, transforma y, en ocasiones, desborda las previsiones que habíamos hecho.
Para lograr disminuir esa distancia, es importante realizar un ejercicio intenso de empatía: entender las necesidades y las formas de vivir, y vislumbrar los cambios en los que una sociedad está inmersa, para conseguir proyectar mejor todos aquellos edificios y espacios urbanos que son necesarios para un desarrollo pleno de la vida en comunidad.
Trazar los proyectos de ciudad con la ciudadanía como guía y como cómplice permite que cualquier iniciativa parta de un ideario consensuado y que se genere un argumentario colectivo en favor de las propuestas emprendidas.
La implicación directa de la ciudadanía en los procesos de construcción de la ciudad y del territorio genera una conciencia mayor en la población sobre los asuntos colectivos y aumenta el sentido de pertenencia y responsabilidad para con los proyectos y espacios comunes que se deciden construir.
Como en los diálogos interminables que debemos ejercer al querer entender a un cliente que decide hacerse una pequeña casa, los procesos de implicación ciudadana nos deben servir para conocer mejor la sociedad y los actores que pisarán los escenarios dibujados, para transcribir sus anhelos y convertirlos en realidades materiales.

Detall de l'enderroc de la Sala Compressors de la fàbrica Catalana de Gas de la Barceloneta construïda el 1908 segons el projecte de l'arquitecte Josep Domènech Estapà. En la fotografia sencera, a la pàgina següent, es pot observar la Torre d'Aigües actualment restaurada. Fotografia de Martí Llorens realitzada l'any 1991 en el marc del projecte Viatge a Icària, Barcelona 1987-1992. El projecte es pot consultar a: bcn87-92.tempusfugitvisual.com

Coberta: Detall de l’enderroc de la Sala Compressors de la fàbrica Catalana de Gas de la Barceloneta construïda el 1908 segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech Estapà. En la fotografia sencera, a la pàgina següent, es pot observar la Torre d’Aigües actualment restaurada. Fotografia de Martí Llorens realitzada l’any 1991 en el marc del projecte Viatge a Icària, Barcelona 1987-1992. El projecte es pot consultar a: bcn87-92.tempusfugitvisual.com

tardor 2015

Història, ciutat i espai públic

Detall de l'enderroc de la Sala Compressors de la fàbrica Catalana de Gas de la Barceloneta construïda el 1908 segons el projecte de l'arquitecte Josep Domènech Estapà. En la fotografia sencera, a la pàgina següent, es pot observar la Torre d'Aigües actualment restaurada. Fotografia de Martí Llorens realitzada l'any 1991 en el marc del projecte Viatge a Icària, Barcelona 1987-1992. El projecte es pot consultar a: bcn87-92.tempusfugitvisual.com

Detall de l'enderroc de la Sala Compressors de la fàbrica Catalana de Gas de la Barceloneta construïda el 1908 segons el projecte de l'arquitecte Josep Domènech Estapà. En la fotografia sencera, a la pàgina següent, es pot observar la Torre d'Aigües actualment restaurada. Fotografia de Martí Llorens realitzada l'any 1991 en el marc del projecte Viatge a Icària, Barcelona 1987-1992. El projecte es pot consultar a: bcn87-92.tempusfugitvisual.com


Història, ciutat i espai públic
Les ciutats estan en transformació constant i en una ciutat viva i oberta hi conviu el present amb històries superposades. Les ciutats són drames en el temps que han deixat inscripcions en l’espai, i és per això que es poden convertir en llenços on es manifesta i es pot llegir la història.
L’arquitectura i l’urbanisme són disciplines estretament vinculades amb la gestió que una societat fa del seu passat ja que les polítiques urbanes i patrimonials respecte de la ciutat heretada tenen la capacitat de fixar la memòria o de facilitar l’oblit.
La ciutat del present afecta les lectures que fem del nostre propi passat com a col·lectivitat i és capaç de legitimar posicions polítiques i culturals. Cal ser conscients del fet que el que avui veiem és una selecció d’elements fruit de consensos del passat i, de vegades, una construcció contemporània d’un passat idealitzat que mai va existir.
Conèixer en tot moment les ciutats que han existit permetria una millor comprensió del present i convertiria les ciutats en un veritable espai públic transtemporal, un lloc en què cada ciutadà pogués fer la seva pròpia lectura, un espai de confluència de totes les mirades i realitats possibles de la ciutat.


Historia, ciudad y espacio público
Las ciudades están en transformación constante y en una ciudad viva y abierta convive el presente con historias superpuestas. Las ciudades son dramas en el tiempo que han dejado inscripciones en el espacio y, por eso, se pueden convertir en lienzos donde se manifiesta y se puede leer la historia.
La arquitectura y el urbanismo son disciplinas estrechamente vinculadas con la gestión que una sociedad hace de su pasado ya que las políticas urbanas y patrimoniales respecto a la ciudad heredada tienen la capacidad de fijar la memoria o de facilitar el olvido.
La ciudad del presente afecta a las lecturas que hacemos de nuestro propio pasado como colectividad y es capaz de legitimar posiciones políticas y culturales. Hay que ser conscientes de que lo que hoy vemos es una selección de elementos fruto de consensos del pasado y, a veces, una construcción contemporánea de un pasado idealizado que nunca existió.
Conocer en todo momento las ciudades que han existido permitiría una mejor comprensión del presente y convertiría las ciudades en un verdadero espacio público transtemporal, un lugar en el que cada ciudadano pudiera hacer su propia lectura, un espacio de confluencia de todas las miradas y realidades posibles de la ciudad.

El ‘reality’ de la ‘starchitecture’

Compartim l’article que Vanessa Graell de El Mundo ha dedicat a la publicació de la sèrie “Gran Arquitecto“, d’Alberto Hernández.
Les tires còmiques, que habitualment culminen els números de la revista diagonal, ara agafen nova vida de mà de Libros de Autoengaño. Al seu web podeu comprar la publicació.

El Mundo Tendències "El Reality de la Starchitecture"- Gran Arquitecto - Alberto Hernandez - Revista diagonal

Carlos Martí Arís. Magister Honoris Causa

Vídeo de l’acte d’investidura de l’arquitecte Carlos Martí Arís com a Doctor Honoris Causa. Universitat Politècnica de Catalunya.

Més vídeos d’actes acadèmics a la pàgina la videoteca de la UPC.

Exposició al CCCB: Big Bang Data

L’exposició Big Bang Data explora l’emergència de la base de dades com a marc de pensament cultural i polític i els efectes de la dadificació del món. Fins al 26 d’octubre al CCCB!

Més informació a: http://bigbangdata.cccb.org/

Prisioneros voluntarios de la cama, de Beatriz Colomina

Más del 80% de los profesionales jóvenes que viven en Nueva York trabajan habitualmente desde la cama. El dato lo dio en 2012 The Wall Street Journal. Millones de camas sustituyendo a las oficinas. El rascacielos vencido por el dormitorio.

Hugh Hefner ya encarnó esta filosofía. Como es sabido, el magnate prácticamente no ha abandonado su cama redonda desde 1960, cuando se instaló en la Mansión Playboy de Chicago y la convirtió en epicentro de un imperio mundial, que dirigía en pijama y bata de seda. “¡No salgo nunca de casa! Soy un recluso contemporáneo”, declaró a Tom Wolfe, tras calcular que la última vez que lo había hecho era tres meses y medio antes, y que en los dos años previos no había pisado la calle más que en nueve ocasiones. Fascinado, Wolfe lo describió como “un corazón verde y tierno de alcachofa”.

El magnate de Playboy hizo de la cama un despacho equipado con todo tipo de aparatos de entretenimiento y comunicación, una especie de sala de control. El lecho en sí era una casa. Seguiu llegint l’article a El País

Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.

Coberta: Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4′ (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.

Estiu 2014

L’urbanisme dels espais oberts: Paisatge, lleure i producció

Com sabeu, en aquests moment s’està redactant el Pla director urbanístic metropolità (PDU) de l’Àrea metropolitana de Barcelona que substituirà el PGM actual, vigent des de 1976.

Paral·lelament a la redacció del pla, l’AMB està organitzant diversos workshops que pretenen oferir visions diverses sobre temes cabdals per al futur de l’àrea urbana de Barcelona.

El segon workshop es va titular “L’urbanisme dels espais oberts: Paisatge, lleure i producció”. A continuació podeu trobar algunes de les ponències que es van presentar:

La matriu ecològica metropolitana i les diverses escales de les infraestructures verdes, Enric Batlle.

Urban Ecology: El marc teòric del Land Mosaics, Richard Forman.

El rol dels espais oberts dins del mosaic territorial de l’AMB. Friccions i pertorbacions, Xavier Mayor.

Podeu veure totes les ponències al web de l’AMB.

Exposició Oskar Hansen al MACBA.

Des del 10 de juliol i fins el 6 de gener de 2015 podeu visitar al MACBA l’exposició sobre Oskar Hansen, arquitecte vinculat al Team X i que va desenvolupar una teoria sobre la forma oberta (Open Form).

Dins de l’interès del MACBA per entendre el paper de l’arquitectura en l’expressió de modernitats externes a l’ortodòxia, l’exposició dedicada al treball de l’arquitecte polonès Oskar Hansen (1922-2005) se centrarà en l’evolució de la seva teoria de la forma oberta (Open Form). Des dels seus orígens, aquesta “actitud” (més que no pas teoria) va ser concebuda com a eina per al disseny de projectes arquitectònics. La seva evolució i aplicació en els àmbits de la pedagogia de l’art, l’edició de pel·lícules, els jocs visuals i la pràctica performativa, va donar lloc a un amplíssim conjunt d’experiments que situen la interacció amb l’altre, l’intercanvi i la socialització de l’objecte artístic en el centre d’atenció del creador.

Hansen va idear i desenvolupar un sistema pedagògic revolucionari de gran potencial per al desenvolupament de les facultats creatives i relacionals de l’individu i del grup. Dins el seu sistema es considera que tota acció individual ha d’anar encaminada a permetre la resposta, la implicació de l’altre o del grup. Aquesta exposició insisteix en la importància de les pedagogies radicals en un moment de crisi dels sistemes educatius oficials i en el paper de l’art com a proveïdor d’experiència i ensenyament fora de les aules.

Natura, cultura i ciutats

Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.

Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.


La ciutat és un dels productes artificials més complexos que produeix una cultura. S’hi emmirallen el sistema de pensament i el tipus d’organització social del grup humà que la forma i l’habita. El tipus de relació que els éssers humans teixeixen amb la natura també és un factor determinant en la configuració d’un espai habitat i dóna lloc a diferents tipus de transformacions del territori, conforma paisatges diversos.

La varietat de maneres d’ordenar l’experiència i d’operar amb la natura fa que no totes les cultures s’hi relacionin de la mateixa manera. En la nostra ontologia, la cultura està per sobre de la natura i la instrumentalitza, però això no sempre ha estat així. A occident, la modernitat va suposar un trencament del vincle que els homes —la cultura— mantenien amb la natura. En el precís moment d’aquesta dissociació naixia també la necessitat i la voluntat de tornar a aproximar aquestes dues dimensions. Els parcs urbans van ser un primer element que reintroduïa la natura a la ciutat, i l’evolució del tipus de patró amb què es dissenyaven variava segons les concepcions que, en cada època, es tenien sobre com havia de ser aquesta natura domesticada.

Durant anys, l’objecte preferent de projecte i d’estudi d’arquitectes i urbanistes ha estat l’espai construït. Els espais que quedaven “entremig” de les aglomeracions urbanes, sovint espais geogràfics d’aparença no antropitzada, no mereixien cap tipus d’atenció. Des de fa un temps, però, aquells espais oberts que abans ni vèiem han passat a ser els principals llocs d’oportunitat per donar un nou ordre (i valor) a les metròpolis. No s’hauria produït aquest canvi si no fos per la penetració en la societat d’una consciència mediambiental. Tot i així, subsisteix en el fons la subordinació de la natura a la cultura. Assolir una nova relació que no sigui de dominació podria enriquir la manera de pensar aquests espais naturals i la ciutat.


La ciudad es uno de los productos artificiales más complejos que produce una cultura. En ella se reflejan el sistema de pensamiento y el tipo de organización social del grupo humano que la forma y la habita. El tipo de relación que los seres humanos tejen con la naturaleza también es un factor determinante en la configuración de un espacio habitado y da lugar a diferentes tipos de transformaciones del territorio, conforma paisajes diversos.

La variedad de modos de ordenar la experiencia y de operar con la naturaleza hace que no todas las culturas se relacionen de la misma manera con ella. En nuestra ontología, la cultura está por encima de la naturaleza y la instrumentaliza, pero eso no siempre ha sido así. En occidente, la modernidad supuso una ruptura del vínculo que los hombres —la cultura— mantenían con la naturaleza. En el preciso momento de esta disociación nacía también la necesidad y la voluntad de volver a aproximar estas dos dimensiones. Los parques urbanos fueron un primer elemento que reintroducía la naturaleza en la ciudad, y la evolución del tipo de patrón con el que se diseñaban variaba según las concepciones que, en cada época, se tenían sobre cómo debía ser esta naturaleza domesticada.

Durante años, el objeto preferente de proyecto y de estudio de arquitectos y urbanistas ha sido el espacio construido. Los espacios que quedaban “en medio” de las aglomeraciones urbanas, a menudo espacios geográficos de apariencia no antropizada, no merecían ningún tipo de atención. Pero desde hace un tiempo aquellos espacios abiertos que antes ni veíamos han pasado a ser los principales lugares de oportunidad para dar un nuevo orden (y valor) a las metrópolis. No se habría producido este cambio si no fuera por la penetración en la sociedad de una conciencia medioambiental. Aun así, en el fondo subsiste la subordinación de la naturaleza a la cultura. Alcanzar una nueva relación que no sea de dominación podría enriquecer la manera de pensar estos espacios naturales y la ciudad.

Turisme i espai públic sense sentir la “marca Barcelona” a la pell

Quins desafiaments planteja avui l’experiència del turisme de masses? Com abordar la relació entre turisme i espai públic sense sentir la “marca Barcelona” a la pell? Lluny de caure en el esnobisme i l’elitisme de la crítica fàcil al turista, la filòsofa Marina Garcés es proposa vincular l’anàlisi del turisme al paradigma econòmic del extractivisme, el model de creixement capitalista que consisteix en l’explotació dels recursos comuns d’un lloc fins a esgotar-los. Normalment, s’aplica al context dels actuals països emergents i a la seva explotació dels recursos energètics i naturals, però i si el nostre extractivisme és el turisme? Tres serien els camins possibles: la fuita desbocada cap endavant, el desenvolupament sostenible o el decreixement. Segons Marina Garcés, Barcelona està encara atrapada en la primera via. El repte és avui desmarcar la ciutat: que Barcelona es desmarqui del capitalisme desbocat i que els barcelonins ens arranquem la marca que portem tatuada a la pell.

Aquesta conferència de l’Institut d’Humanitats de Barcelona clausura el curs 2013-2014 del màster en Turisme i Humanitats, impartit per l’Escola de Turisme i Direcció Hotelera i la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, i dirigit per BCF Consultors. S’emmarca també en l’exposició “Ciutats compartides. Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2014”, que es podrà visitar al CCCB fins al 4 de juny.

DEBAT// Conferència de Marina Garcés (VO Es) from CCCB on Vimeo.

Entrevista a Oriol Bohigas

Us recomanem l’entrevista a Oriol Bohigas realitzada per Flávio Coddou, Albert Brito y Nuno Correia. Publicada a Vitruvius l’octubre de 2011.

La fundación del grupo R (1951) junto a importantes arquitectos de la escena arquitectónica catalana, es uno de los primeros hechos que nos muestran la voluntad de Oriol Bohigas de trascender y cambiar el curso de la historia más allá de lo meramente propio a la arquitectónico. La figura de este arquitecto catalán es fundamental para entender no sólo la arquitectura española y catalana en la segunda mitad del siglo XX, sinó también del impulso que adquirieron diferentes disciplinas artísticas en la transición cultural acontecida en España entre los postreros años de régimen franquista y los nuevos tiempos democráticos en una España necesitada de cambios.

Nacido en 1925 en Barcelona, desde muy joven mostró su interés por las artes y la arquitectura. Fue impulsor activo de la cultura más allá de las fronteras de su país y de su disciplina y prueba de ello son sus actividades paralelas a su labor como arquitecto.

Durante toda su trayectoria ha cultivado labores como articulista, editor, crítico, urbanista y otras tantas relacionadas con la difusión de la cultura. Ejemplos claros de ello son la fundación de la editorial Edicions 62 (1962); su participación en la organización de los pequeños congresos (1959-69); la fundación de la revista Arquitecturas Bis (1974); su presidencia de la fundación Joan Miró (1981-88); la de la importante institución cultural Ateneu Barcelonès (2007); la dirección de la Escuela de Arquitectura de Barcelona (1977-1980); y su designación como consejero de urbanismo de Barcelona (1980), en el que ejerció un papel imprescindible en el cambio obrado en Barcelona con motivo de los Juegos Olímpicos.

Los numerosos premios que le han sido otorgados por su obra arquitectónica nos hablan de un humanista en toda regla. Su influencia es innegable para toda una generación y precisamente por ello nos hemos reunido con él en su tranquilo estudio de la Plaça Reial, en pleno barrio gótico de la ciudad de Barcelona, para hablar de los años en los que él también forjaba su incipiente carrera y de las influencias hacia las que dirigió su mirada.

Llegiu l’entrevista a Vitruvius

El Grup R al MACBA

Fernando Marzá, comissari de la mostra, presenta l’exposició sobre el Grup R que podeu visitar al MACBA fins el dia 24 de juny.

L’exposició Motor de modernitat. Grup R. Arquitectura, art i disseny analitza la repercussió i la sacsejada que va significar la presència del Grup R a Barcelona, com a catalitzador de la recuperació d’una modernitat perduda després de la Guerra Civil en l’arquitectura i la cultura estètica catalanes. Aquest grup va saber imposar-se a l’oficialitat amb altres recursos i es va acostar a les tendències arquitectòniques europees, teixint el seu radi d’influència amb astúcia. Però quan ho va aconseguir, la unitat d’acció que significava el CIAM (Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna) dirigit per Le Corbusier havia perdut el seu lideratge a favor dels joves arquitectes del Team X, que van centrar l’atenció del Grup R. L’individualisme s’havia imposat a Europa, i com a conseqüència, l’any 1961 el grup es va dissoldre.

Arquitectes, organitzadors d’exposicions i cicles de conferències, els membres del Grup R van materialitzar la síntesi entre arquitectura, art i disseny durant les dècades fosques de la postguerra espanyola, en ple franquisme. El grup va ser un dels principals instigadors perquè les idees de la modernitat es dotessin d’un programa sensible, coherent i continuat al nostre país.

Portada diagonal 37: Elisa Valero: Viviendas de alquiler en Gojar

Coberta: Elisa Valero: Viviendas de alquiler en Gojar

Primavera 2014

Aparcaments públics

Portada diagonal 37: Elisa Valero: Viviendas de alquiler en Gojar

Portada diagonal 37: Elisa Valero: Viviendas de alquiler en Gojar


Fa força temps l’alcalde de Barcelona va manifestar les seves reserves pel fet que un ajuntament dediqués part dels diners de les arques públiques a construir aparcaments. Tot aprofitant l’anunci definitiu de la privatització de gran part dels aparcaments que gestiona la societat pública B:SM ens sembla pertinent plantejar si els aparcaments són, o no, un equipament públic essencial per a la ciutat.

Alguns respondran que, atès que el cotxe no és un bé de primera necessitat, construir aparcaments no és una tasca que hagi d’atendre una administració pública. És veritat que, en molts casos, aquesta funció urbana pot ser assumida (i, de fet, ha estat assumida) pel sector privat. Però, el cas de Barcelona demostra que haver apostat per construir una xarxa d’aparcaments per iniciativa de l’administració, ha estat clau i ha permès capgirar la situació de l’espai públic de la ciutat.
Aquesta política urbana no estava tan encarada a construir aparcaments com a guanyar espais cívics i col·lectius per a la ciutadania. La construcció d’aparcaments era només una solució per aconseguir-los. Hauria estat possible que Barcelona hagués convertit en passejos i places espais que abans estaven ocupats completament per cotxes estacionats? Hauria estat possible reduir dràsticament el trànsit i canviar el model de mobilitat dels carrers de Ciutat Vella i d’altres cascs antics?
Podríem afirmar, per tant, que la velocitat en què va canviar el paisatge urbà de la ciutat no hauria estat la mateixa si l’administració no hagués assumit la important inversió requerida. Aquesta política podria servir d’exemple per donar la volta a l’espai públic urbà de moltes ciutats d’arreu del món.
________________________________________________________________________

Hace algún tiempo el alcalde de Barcelona manifestó sus reservas hacia el hecho que un ayuntamiento dedicara parte del dinero de las arcas públicas a construir aparcamientos. Aprovechando el anuncio definitivo de la privatización de gran parte de los aparcamientos que gestiona la sociedad pública B:SM nos parece pertinente plantear si los aparcamientos son, o no, un equipamiento público esencial para la ciudad.

Algunos responderán que, dado que el coche no es un bien de primera necesidad, construir aparcamientos no es una tarea que tenga que atender una administración pública . Es verdad que, en muchos casos , esta función urbana puede ser asumida (y, de hecho, ha sido asumida) por el sector privado. Pero el caso de Barcelona demuestra que haber apostado por construir una red de aparcamientos por iniciativa de la administración, ha sido clave y ha permitido dar la vuelta a la situación del espacio público de la ciudad.

Esta política urbana no estaba tan dirigida a construir aparcamientos como a ganar espacios cívicos y colectivos para la ciudadanía. La construcción de aparcamientos era sólo una solución para conseguirlos. ¿Habría sido posible que Barcelona convirtiese en paseos y plazas espacios antes ocupados completamente por coches estacionados? Habría sido posible reducir drásticamente el tráfico y cambiar el modelo de movilidad de las calles de Ciutat Vella y otros cascos antiguos de la ciudad?

Podríamos afirmar, por lo tanto, que la velocidad en la que cambió el paisaje urbano de la ciudad no habría sido la misma si la administración no hubiera asumido la importante inversión requerida. Esta política podría servir de ejemplo para invertir la situación del espacio público urbano de muchas ciudades de todo el mundo.

diagonal.36 - Assaig de l'obra de teatre Alícia, un viatge al país de les meravelles, de Carlota Subirós. © Ros Ribas, Teatre Lliure, 2009.

Coberta: Assaig de l’obra de teatre Alícia, un viatge al país de les meravelles, de Carlota Subirós. © Ros Ribas, Teatre Lliure, 2009.

Hivern 2013-2014

Cicle Ciutat oberta al CCCB

El dia 27 de gener comença el cicle “Ciutat Oberta” al CCCB, basat en nou conferències de: Evgeny Morozov, Josep Maria Benet i Jornet, Marta Segarra, Manuel Forcano, Bruce Bégout, Rafael Chirbes, Erri de Luca, Richard Sennett i Kamila Shamsie.

Més informació a la pàgina del CCCB.

Escenaris imaginats, realitats possibles

Portada diagonal.36 - Assaig de l'obra de teatre 'Alícia, un viatge al país de les meravelles', de Carlota Subirós. © Ros Ribas, Teatre Lliure, 2009.


El teatre escull situacions reals o imaginàries per escenificar-les davant d’un públic que contempla l’actuació de forma conscient. El teatre parla dels drames i dels dilemes de les vides humanes. Parla de nosaltres, ens hi reconeixem, però l’observem com si fóssim uns altres. S’hi representin problemàtiques socials, injustícies o temàtiques universals, el teatre té la virtut de presentar una reflexió sobre la societat, davant la societat mateixa.

Marco Revelli no ho podria haver dit millor: el teatre és el “lloc on la Polis s’enfronta, en públic, amb ella mateixa”. I és precisament per aquest fet que adquireix de nou una de les seves funcions originals “d’àgora arquetípica”. El teatre és “l’últim reducte d’espai públic on la democràcia (el discurs públic en públic) parla un llenguatge que no està extenuat. I la vida —gràcies a la màscara— revela la seva pròpia (autèntica) cara oculta”.1

En un moment en què el conjunt d’administracions i institucions del país trontollen, les arts, i les arts escèniques en particular, ens ofereixen un espai de reflexió imprescindible, ja que tenen la capacitat de plantejar realitats d’allò que tan sols ha estat imaginat, anhelat o desitjat.

Plantejat en aquests termes, ens podem adonar de com de greu és que, amb la pujada de l’IVA cultural, el cinema i els espectacles escènics hagin passat a ser considerats “entreteniment”, i no cultura. Segurament, és per això que les institucions existents són tan adverses a les arts escèniques i a la resta de la dimensió cultural del país, perquè són un vehicle de pensament crític que presenta com a real, allò que podria ser possible.


Escenarios imaginados, realidades posibles

El teatro escoge situaciones reales o imaginarias para escenificarlas ante un público que contempla la actuación de forma consciente. El teatro habla de los dramas y los dilemas de las vidas humanas. Habla de nosotros, nos reconocemos en él, pero lo observamos como si fuéramos otro. Se representen problemáticas sociales, injusticias o temáticas universales, el teatro tiene la virtud de presentar una reflexión sobre la sociedad, ante la sociedad misma.

Marco Revelli no lo podría haber dicho mejor: el teatro es el “lugar donde la Polis se enfronta, en público, consigo misma. Y es precisamente por eso, por lo que adquiere de nuevo una de sus funciones originales de “ágora arquetípica”. El teatro es el “último reducto de espacio público donde la democracia (el discurso público en público) habla un lenguaje que no está extenuado. Y la vida —gracias a la máscara— revela su propio (auténtico) rostro oculto”.1

En un momento en el que el conjunto de administraciones e instituciones del país se tambalean, las artes, y las artes escénicas en particular, nos brindan un espacio de reflexión imprescindible, ya que tienen la capacidad de plantear realidades de lo que tan solo ha sido imaginado, anhelado o deseado.

Planteado en estos términos, nos podemos dar cuenta de cómo de grave es que, con la subida del IVA cultural, el cine y los espectáculos escénicos hayan pasado a ser considerados “entretenimiento”, y no cultura . Seguramente, por eso las instituciones existentes son tan adversas a las artes escénicas y al resto de la dimensión cultural del país, porque son un vehículo de pensamiento crítico que presenta como real, aquello que podría ser posible.


1 Epíleg de Marco Revelli per al llibre de Beppe Rosso i Filippo Taricco La ciudad frágil. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2010.

J.L. Sert, un somni nòmada

Documental que narra la vida de l’arquitecte català Josep Lluís Sert, des de la seva primera joventut a Barcelona fins a la seva arribada a la Universitat Harvard, passant pel seu exili a París i Nova York. Veieu-lo a la pàgina de Televisió de Catalunya.

Viatje a Icària

Viaje a Icária” és un projecte fotogràfic de Martí Llorens sobre la transformació del barri d’Icària en la Vila Olímpica.

Navarro Baldeweg: ‘Variaciones sobre lo antecedente’

Lliçó inaugural de curs 2013-2014 organitzada per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, a càrrec de l’arquitecte Juan Navarro Baldeweg, titulada ‘Variaciones sobre lo antecedente’.

Barcelona Enllaços

El dijous 17 d’octubre a les 19.30 h es va dur a terme a la seu del COAC de la plaça Nova la taula rodona “Barcelona, enllà” amb la participació de Joan Busquets, Judit Carrera, Josep Llinàs, Miquel Roa i Maria Rubert, moderats per Josep Parcerisa, comissari amb Carles Crosas de l’exposició “BCN/Enllacos, en el marc de la qual es desenvoluparà l’acte. Va presentar l’acte Ramon Torra, gerent de l’AMB i el va cloure el degà del COAC, Lluís Comerón.

Per a més informació sobre l’exposició visiteu la pàgina del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona

revista diagonal.35 - Cinema Liceo. Barcelona, 1961. Fotografia: Francesc Català-Roca. Fons Fotogràfic F. Català-Roca - Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

Coberta: Cinema Liceo. Barcelona, 1961. Fotografia: Francesc Català-Roca. Fons Fotogràfic F. Català-Roca – Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Setembre 2013

De l’espai col·lectiu a l’espai corporatiu

Fa uns dies l’Ajuntament de Barcelona presentava el nou Pla de Patrocini corporatiu de la xarxa de Transports Metropolitans de Barcelona, que permet que les empreses associïn, pagant, el seu nom a línies d’autobús, parades de metro i punts singulars de la xarxa de transports de la capital catalana. Els responsables del pla en subratllen la sensibilitat, ja que s’ha optat per un sistema mixt que respecta el nom de les estacions actuals. L’Ajuntament justifica la necessitat de la iniciativa amb un argument ben grotesc: cal disminuir la dependència de subvencions de la xarxa de transport públic, i cal buscar noves formes “imaginatives” per finançar el transport.

El que suposa la proposta, en realitat, és un pas més en la privatització i la corporativització dels nostres serveis i espais públics. El canvi de model suposa, en el fons, que progressivament el transport públic deixi de ser una de les principals vies de redistribució de la riquesa, juntament amb la salut i l’educació.

A més, amb aquest pla, la privatització de l’espai públic ha assolit el seu grau més elevat: la privatització del seu nom. La toponímia dels espais col·lectius d’una ciutat ha estat sempre subjecte a canvis que depenen d’un moment històric, polític i social. Avui es demostra que també depèn d’un moment econòmic, amb una societat i una política incapaces de governar el neoliberalisme.

Assistim incrèduls a aquests fets, ja que semblen impropis d’una ciutat que ha estat cosmopolita i progressista. El pla ens deixa algunes qüestions: Què succeeix quan el nom de l’espai públic no és reconegut pels propis ciutadans? Proposarem que es canviïn els noms dels carrers, barris i equipaments públics? Com es dirà Barcelona en el futur?


revista diagonal 35 - Desviacions: Patrocini corporatiu metro Barcelona


Hace unos días el Ayuntamiento de Barcelona presentaba el nuevo Plan de Patrocinio corporativo de la red de Transportes Metropolitanos de Barcelona, que permite que las empresas asocien, pagando, su nombre a líneas de autobús, estaciones de metro y puntos singulares de la red de transportes de la capital catalana. Los responsables del plan subrayan la sensibilidad de éste, ya que se ha optado por un sistema mixto que respeta el nombre de las estaciones actuales. El Ayuntamiento justifica la necesidad de la iniciativa con un argumento bien grotesco: hay que disminuir la dependencia de subvenciones de la red de transporte público, y hay que buscar nuevas formas “imaginativas” para financiar el transporte.

Lo que supone la propuesta, en realidad, es un paso adelante en la privatización y la corporativización de nuestros servicios y espacios públicos. El cambio de modelo supone , en el fondo, que progresivamente el transporte público deje de ser una de las principales vías de redistribución de la riqueza, junto a la salud y a la educación.

Además, con este plan, la privatización del espacio público ha alcanzado su grado más elevado: la privatización de su nombre. La toponimia de los espacios colectivos de una ciudad siempre ha estado sujeta a cambios que dependen de un momento histórico, político y social. Hoy se demuestra que también depende de un momento económico, con una sociedad y una política incapaces de gobernar el neoliberalismo.

Asistimos incrédulos a estos hechos, ya que parecen impropios de una ciudad que ha sido cosmopolita y progresista. El plan nos deja algunas cuestiones: ¿Qué sucede cuando el nombre del espacio público no es reconocido por los propios ciudadanos? ¿Propondremos que se cambien los nombres de las calles, barrios y equipamientos públicos? Como se llamará Barcelona en el futuro?

Cicle ‘Lliçons sobre Barcelona’ a l’Ateneu Barcelonès

Us recomanem el cicle de conferències ‘Lliçons sobre Barcelona‘ organitzat per Lluís Domènech i Girbau (Arquitectes per l’Arquitectura) com a homenatge a Manuel de Solà-Morales. Les diferents conferències han tingut com a punt de partida el llibre “Deu lliçons sobre Barcelona”. Aquí teniu els vídeos de les diferents sessions:

“La modernitat de la ciutat antiga”
Amb Oriol Bohigas, Enric Serra, Josep Maria Carreras i Itzíar González.

“L’Eixample, gresol i centre de Barcelona”
Amb Miquel Corominas, Borja de Riquer,  Zaida Muxi i Joan Majó.

“Un pas més respecte de les dues orelles de Barcelona (Ciutadella – Montjuïc)”
Amb Maria Rubert de Ventós, Josep Parcerisa, Salvador Rueda i F. Magrinyà.

“Barcelona: metròpoli expansiva o indecisió metropolitana”
Amb Joan Busquets, Juli Esteban,  Joan Trullén,  Jordi Borja, Francesc Muñoz i Vicente Guallart.