Impeclable l’article que avui ha escrit Juan José Millás en la seva habitual columna dels divendres a la contraportada de “El País“.

Lo lógico es que el cojo sea partidario de las muletas, el miope de las gafas y el dispéptico del Almax. ¿Quién no intenta mitigar sus carencias? Solo el ignorante contumaz se revuelca feliz en su pocilga. Si no logra disfrutar de Shakespeare, lo borra de la historia de la literatura. Si no ha podido con el Quijote, lo califica de coñazo insufrible. Si no comprende la filosofía, la tacha de entretenimiento inútil para vagos. Millán Astray, uno de los burros más notables y peligrosos de la historia de España, sacaba la pistola cuando escuchaba la palabra cultura. Nos recuerda un poco a Procusto, el célebre personaje de la mitología griega que cortaba o estiraba las piernas de los huéspedes que no se adaptaban a la longitud de su cama. El uno estaba convencido de que la medida canónica de todos los cuerpos era la de su lecho; el otro no soportaba que hubiera alguien con más conocimientos de los que poseía él. Viene esto a cuento de la carta que Esperanza Aguirre ha dirigido a los profesores de la enseñanza pública de la Comunidad de Madrid. Plagada de faltas de ortografía, les anuncia en ella los recortes que ha decidido aplicar a la educación. La cama de Procusto. Si yo no sé colocar los acentos, que nadie de mi entorno sepa hacerlo. Es probable que Aguirre no haya escrito esa carta, quizá ni siquiera la leyó antes de darle curso (así están las cosas), pero seguro que fue revisada por la Consejería responsable de enseñar a escribir a los madrileños. No pasa nada, tenemos también un responsable de transportes que desconocía la existencia del Metrobús. Cuando saltó el escándalo, Aguirre resistió la tentación de eliminar ese billete a fin de adaptar la realidad al tamaño de su consejero, pero en lo de la ignorancia contumaz parece dispuesta a sacar la pistola. Dice que hacen falta más policías que profesores.

Avui ha mort l’historiador Josep Termes, un dels estudiosos catalans més importants pel que fa a l’estudi del moviment obrer català. Us recomanem l’entrevista que la revista L’Avenç va publicar en el número de Juny de 2011. Aquí trobareu el principi de la l’entrevista. 

Em penso que els seus orígens familiars tenen a veure molt amb el que vostè ha estat i ha fet com a historiador.
Hi tenen a veure completament: en el fons, jo he fet història per nostàlgia ambiental. Nostàlgia de l’ambient on vaig néixer: barri obrer, juliol del 36, gent extremament polititzada. Això vol dir que, per a mi, conversar de política i, per tant, d’història era com parlar ara del Barça. Allò era exactament per a mi, durant anys i anys, la vida quotidiana: el tema del catalanisme, la República, en Macià, en Companys, la CNT, la FAI… I diré una altra cosa: era també la crítica a tot això, perquè, contra el que pugui semblar, en aquell ambient –en el qual tothom si no havia tingut el carnet de la CNT, l’havia tingut de la FAI– hi havia moltíssima gent que era molt crítica amb la guerra, començant pel meu pare, que era un polititzat sense carnet. Tothom es pregunta-va: «Què vam fer? Però, què vam fer?» i aquell «què vam fer» és la violència. Per tant, des del primer moment, i ara no voldria dir una cursileria, per a mi història i vida han anat molt juntes.

Vostè descriu l’ambient on va néixer com a molt pobre.
El lloc on neixo era una taverna pobríssima, miserable. Abans de la guerra, el meu pare repartia vi i oli pels barris, amb un petit carro tirat per un mul. Acabada la guerra, va continuar com una taverna, però pobríssima, un nivell, sent sincer, més pobre que la resta de treballadors del barri. Els treballadors ja eren pobres, però els meus pares eren encara més humils, més tronats i amb menys diners que els treballadors de barri. 

Pobre i polititzat, també.
El meu pare era molt polititzat, però era per la misèria tan brutal que havia viscut. Ell m’explicava que havia nascut a la Segarra, en una família sense terra, i que als 12 o 13 anys, als estius, ja anava a segar a jornal. Treballava tant, que jo que l’he conegut tota la vida fins que es va morir, el vaig veure sempre treballant a la taverna,  365 dies a l’any: és a dir, no hi havia ni vacances, ni dissabtes ni diumenges. Es llevava a punta de dia, a les cinc o quarts de sis del matí, per servir les barreges als obrers que anaven a la fàbrica, i treballava fins que jo el vaig poder ajudar ja als 18 anys, fins a les dotze o la una de la nit, cada dia. Només després de dinar se n’anava dues hores al terrat, s’estirava damunt d’un sac, sota d’una mena de teuladeta, i feia la migdiada. En tota la vida jo potser l’he vist fent tres o quatres petites excursions amb la gent de la taverna: es recollien diners durant uns mesos i, quan n’havia recollit prou, se n’anaven amb autocar a prop de Barcelona, a llocs com Vallirana, i feien carn a la brasa.Segueix llegint l’entrevista a la pàgina web de la revista L’Avenç.

El Ayuntamiento de Barcelona ha abierto un expediente informativo a la librería La Central por la venta en una de sus sucursales, La Central del Museo de Historia de Barcelona (Muhba), de una serie de seis pines que muestran, respectivamente, las siluetas de un ladrón, un mantero, una prostituta, un vendedor de rosas y uno de latas de bebidas y a los mossos junto a un manifestante tendido en el suelo, todas con la única inscripción “Barcelona”. El expediente es por “la venta en el equipamiento de pines que promueven actividades incívicas”. La Central ha retirado las chapitas tanto de la tienda del Muhba, un centro que depende del Ayuntamiento, como del Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (Macba), en cuya librería -La Central del Macba-, también se vendían.

Fuentes de La Central juzgan la actitud municipal de “desproporcionada” y “digna del Tea Party”. Temen que sea el preludio a represalias y que signifiquen que se les retire la concesión de la librería del Muhba al acabar el contrato dentro de unos meses. La acción contra la prestigiosa librería barcelonesa, un icono cultural de la ciudad con dos establecimientos que son lugares de referencia para todos los amantes de los libros, La Central de la calle de Mallorca y La Central del Raval, ha creado alarma, por lo que tiene de indicativo de un nuevo estilo de gobierno municipal de mano dura y poco amante de sutilezas. Seguir leyendo…

Imaginarios e intolerancia en torno a las obras de infraestructura vial
de Vladimir E. Pereda Feliú y Leonardo Cortés Estay

El artículo está publicado en la revista “DU&P REVISTA DE DISEÑO URBANO Y PAISAJE” que publica la Facultad de Arquitectura, urbanismo y paisaje de la Universidad de Chile. 

Este artículo se plantea desde el contexto de la construcción de obras de infraestructura vial en la ciudad de Santiago, Chile. A través de una revisión de prensa y opiniones expuestas en documentos de internet se explora al ámbito de la creación de discursos de oposición contra las autopistas urbanas. Se distinguen los argumentos considerados como responsabilidades propias del diseño de autopistas, así como aquellos que aluden a elementos culturales y estéticos. Es en este último aspecto donde se examinan los discursos de resistencia a las obras de infraestructura vial.

Se examinan casos presentados a la comunidad por diferentes medios informativos. Además se revisa el proyecto de conservación del High Line de Nueva York, pista de trenes elevada que incita la inusitada defensa por parte de la comunidad. Finalmente, se plantea la pregunta respecto a los aspectos requeridos para un diálogo con la comunidad, al momento de diseñar una obra capaz de modificar el paisaje urbano y las formas de vida tradicional asociadas a los barrios. Sigue leyendo…

Article de Xavier Monteys a El País del dijous 21 de juliol de 2011:

A l’Autoritat”. Amb aquesta dedicatòria Le Corbusier començava les pàgines de la Ville Radieuse el 1933. A la nova autoritat urbanística de Barcelona de CiU voldria dirigir aquestes línies a l’inici del mandat i demanar tres coses per a la ciutat. Segueix llegint.

Article crític d’en Xavier Monteys sobre la transformació del paratge del Cap de Creus on es situava el singular Club Mediterranée, recentment enderrocat.

L’autor fa una crítica a l’operació en concret i, en general, a la política de recuperació i restauració d’espais naturals al nostre país, amb l’eloqüent títol Ignorància o banalitat.

Publicat al Quadern Catalunya d’El País el 16 de juny de 2011.

Podeu llegir l’article aquí.

Us recomanem llegir el manifest de la Plataforma Unitària en defensa de la Universitat Pública.

Interessat article de Xavier Monteys a “El País” el 12 de maig de 2011. Llegiu-lo aquí

Entrevista que se li va realitzar a l’urbanista Manuel de Solà-Morales el 2008, en motiu de la consessió del premi Jaume I d’Urbanisme. Llegiu-la aquí.

Article crític sobre la renovació de la urbanització del passeig de Sant Joan de Barcelona, que Xavier Monteys va esriure a “El Pais” el 31 de març de 2011.

El dijous 31 de Març “El Periodico” va publicar una entrevista a l’arquitecte i urbanista Joan Busquets que recentment ha estat guardonat amb el premi Erasmus 2011 i Premi Nacional d’Arquitectura. La podeu llegir aquí.

En relació i com a complement de l’article sobre els voladís a l’arquitectura  publicat al núm.27, us recomanem llegir l’article l’arquitecte Manel Ribas Piera publicat a El País el 18/10/2007, on fa una crítica dels voladissos i d’altres dèries de l’arquitectura recent. El podeu llegir aquí.

Aquí teniu la carta que Rafa Cáceres li escriu al Mercat del Born, l’edifici amb el que durant dotze anys ha compartit restauració. En aquesta carta l’arquitecte li explica al Mercat les raons que l’han portat a renunciar a la tasca de reformar-lo. És del mes de febrer i va ser publicada a “El País”. Val la pena llegir-la.

Xavier Monteys va expressar idees que estan presents a de l’editorial del número 27 en el seu article a “El Pais” del dijous 17 de Març. El podeu llegir aquí.

Avui a El País, en Josep Maria Montaner publica una interassintíssima radiografia de la situació institucional en el món de la arquitectura a Catalunya. Molt recomanable. El podeu llegir aquí.