Arxiu: En record de…

Peri Upsous

El passat mes de maig ens va deixar el nostre amic i professor Xumeu Mestre. Trobarem a faltar la seva intel·ligència i els articles que escrivia, tan lúcids, tan crítics, plens de notes cultes i amb tocs d’un humor mordaç. A títol pòstum, aquí teniu l’últim text que ens va enviar,un exemple de l’habilitat d’en Xumeu per mirar de condensar en un article una explicació del món. Semblava que per al Xumeu tot estava encadenat, i convertia fets aparentment distants i deslligats en una explicació lògica de la qual es desprenien aprenentatges sobre arquitectura. Xumeu, allà on siguis, una abraçada ben forta i gràcies per tot. Segueix llegint

En record d’ALBERT ILLESCAS (1940-2011)


Extracte de les notes d’Albert Illescas per la conferència

“RECOMANACIONS ALS FUTURS ARQUITECTES”

(Novembre 2006 – Agost 2007)

Tinc la impressió, després de tota una vida de treball i amor per la carrera, que sóc arquitectònicament invisible. En conseqüència, puc mostrar-vos com he assolit aquest estat melancòlic d’invisibilitat. Fet això, caldrà que us esforceu/esforçar-vos a fer tot el contrari, a veure si així recolliu èxit i reconeixement.

De petit volia ser mariner, fita que vaig aconseguir vint anys després quan em van forçar a fer el servei militar a la Marina. Dissortadament, aleshores, el que volia ser era trompetista de jazz Segueix llegint

So long, Frank Lloyd Wright

Avui, 8 de Juny, es compleix el 144è aniversari del naixement de Frank Lloyd Wright.
Ho recordem amb un tema de Simon & Garfunkel, “So long, Frank Lloyd Wright”.
Es diu que Art Garfunkel va estudiar arquitectura, i Paul Simon va composar aquesta cançó com a senyal de ruptura del famós duo.


Segueix llegint

El mundo según Josep Pla

Serveixi aquesta entrevista per recordar a Josep Pla quan fa trenta anys de la seva mort:

Segueix llegint

En record de José Saramago (1922-2010)

Tota l’arquitectura pressuposa una determinada relació entre l’opacitat natural de la majoria dels materials utilitzats i la llum exterior. Els gruixuts murs romànics s’obrien difícilment perquè la claror del dia mogués, en un espai que semblava rebutjar-les, les ombres que precisament li donarien sentit. L’ombra és el que permet fer la lectura de la llum. El Gòtic s’esquinçava verticalment en vitralls que, donant pas a la claror, alhora la matisaven per salvar, en l’últim instant, l’efecte misteriós de la penombra. Així mateix, en els temps moderns, quan la paret és, en gran part, substituïda per obertures que gairebé l’anul·len, que la fan desaparèixer en absurds revestiments de vidre que dilueixen els seus
propis volums en un procés de caleidoscòpiques reflexions i projeccions, la  necessitat de recolzament de la qual l’ull humà no en pot prescindir busca  ansiosament un punt sòlid on poder descansar i contemplar. Segueix llegint

En record d’ERIC ROHMER

Ahora bien, sucedió la cosa más imprevisible. Mi suerte inesperada fue seguiida de un infortunio no menos extraordinario. Pasaron tres, ocho días, sin cruzarme con ella. Schmidt se había ido con su familia para preparar mejor su tesina. Por muy enamorado que estaba, ni siquiera se me ocurría la ide de distraer la menor parcela de mis horas de estudio en busca de Sylvie. Mi único momento libre eran las horas de comer. Por consiguiente, prescindí de la cena. Segueix llegint

En record de Claude Lévi-Strauss (1908-2009)

Aquesta sensació d’enormitat és pròpia d’Amèrica; se sent pertot, a les ciutats el mateix que al camp; jo l’he sentida davant la costa i als altiplans del Brasil central, als Andes bolivians i a les Rocoses del Colorado, als ravals de Rio, als suburbis de Xicago i als carrers de Nova York. Segueix llegint