Der himmel über Berlin, Wim Wenders, 1987 / Staatsbibliothek zu Berlin, Hans Scharoun, 1978
Hi ha buits coberts que són ben plens. Tan, tan plens, que no es poden copsar amb una sola mirada. Ni en un sol instant. Buits ben plens que necessiten d’una mirada complexa i mesurada en el temps. Plens que viuen de l’autoreferència per ser mesurats, de pedestals per ser observats.
On cal distanciar-se per autoreferenciar-se. Plens als que els hi neixen i creixen balcons, miradors que no tenen consciència de ser-ho, però buits molt plens que saben de la necessitat de ser vistos.
Un cel tapat que s’envolta i es trepitja, que es mira i es contrau, vergonyós. Que no es caça i se sap viu. Se sap.
Balcons que miren i es miren sense egocentrisme. Opcions de veure i seguir. De pujar més amunt i utilitzar. De ser-hi i mirar.
Ya sé que no es arquitectura, pero hay que decirlo. No están los tiempos para sutilezas y melindres. Hemos asistido en pocos meses a unas más que dudosas revueltas populares en el norte de áfrica que han dado a who may be concerned el dominio de la costa austral del Mediterráneo. A continuación asistiremos a la conquista de la costa boreal. Segueix llegint →
Ens donem cops de cap contra parets blanques, impol·lutes i de decidits i perfectes angles rectes. Perquè no es veuen, perquè ens enganyen i quan ens hi apropem les passes que fem per arribar-hi són menys de les que pensàvem que havíem de fer.
Segueix llegint →
Cada marge i moviment té una melodia que l’acompanya, una cançó i un ritme visual que embadaleix
fins al punt de fer-nos perdre en les siluetes que s’immaterialitzen amb la velocitat. Moure’ns i mirar
per la finestra té un estret lligam amb tot un seguit de músiques que ens acompanyen igual que ens
acompanya el paisatge quan anem avançant. Segueix llegint →
La llum a Lisboa
és un bany de sabó blanc.
Olora i clareja.
Blau clar el cel es fa gran,
lluminós i net, Segueix llegint →
setembre
Si fóssim un tràiler de cine, d’aquells que comencen suaument, explicant mínimament l’argument, i que de cop i volta apugen la música i apareixen constantment tot de flaixos visuals d’escenes importants de la pel·lícula i que quan has cregut enganxar-t’hi, es calma, i, sobre fons negre, apareix el títol de la pel·lícula, en quasi silenci; Segueix llegint →
xlvii
i corro entre la gent fent un punxament tangencial a la seva òrbita, adonant-me’n de l’extrem ridícul que hem fet convertint la costa en un seguit de circuits tancats per on caminar i dir-li’n passejar.
Segueix llegint →
(texto a partir de la fotografía “Stockholm Library, Gunnar Asplund” de Andreas Gurski) Segueix llegint →
