Arxiu: Literària

Notes a “Esclat”

Sempre he embadalit en contemplar els testimonis de l’arquitectura de “pedra seca” que s’aixequen  al territori de la Mediterrània: la presència de cabanes per a l’aixopluc de la pagesia, les balmes murades per al resguard de pastors o els marges atalussant pendents de feixes i conreus que són aixecats, amb un treball curós, sense utilitzar cap mena d’argamassa o de lligam que no sigui una arcaica intuïció, feta sapiència, d’estriar el costat més escaient de tots els possibles que ofereix una pedra, per emplaçar-la, si escau, amb un cop de mall o apuntalant juntes amb les restes de les pedres esberlades com articulacions en un bell diàleg, pedra a pedra, fins a aconseguir una perfecta immobilitat petrificada. Tot plegat, un prodigiós exemple del domini del paisatge, sense ferir-lo, i on l’arquitectura sorgeix de la mateixa natura. Segueix llegint

La escritura de la casa Malaparte

La casa Malaparte se encuentra en Punta Massullo, al este de la isla de Capri. Fue construida entre marzo de 1938 y noviembre de 1942. Los primeros diseños de la casa son obra del arquitecto Adalberto Libera, uno de los máximos exponentes del Racionalismo italiano.  Su propietario, Curzio Malaparte, fue uno de los escritores más polémicos y aclamados del siglo pasado. La casa, para no faltar a los deseos de su dueño (voglio una casa come me[1]) es también una de las obras arquitectónicas más controvertidas del siglo XX. Su autoría ha sido el principal tema de discusión durante décadas. Libera, después de realizar dos propuestas y una visita de obra en 1938, se desentiende del proyecto, que terminará Malaparte con la inestimable ayuda de un constructor local, Adolfo Amitrano. Segueix llegint

Movimiento, lugar, encuentro. Buscando el espacio en los versos de la Ilíada

En los versos de la Ilíada el espacio no se describe de modo directo y objetivo. Emerge, cada vez, a partir de la acción relatada; acción que, ésta sí, se describe minuciosamente, atendiendo a gestos, palabras, discursos, diálogos, movimientos, objetos y silencios, generando dinámicas espaciales íntimamente ligadas al cuerpo. Segueix llegint

Himmel

Der himmel über Berlin, Wim Wenders, 1987 / Staatsbibliothek zu Berlin, Hans Scharoun, 1978


Hi ha buits coberts que són ben plens. Tan, tan plens, que no es poden copsar amb una sola mirada. Ni en un sol instant. Buits ben plens que necessiten d’una mirada complexa i mesurada en el temps. Plens que viuen de l’autoreferència per ser mesurats, de pedestals per ser observats.

On cal distanciar-se per autoreferenciar-se. Plens als que els hi neixen i creixen balcons, miradors que no tenen consciència de ser-ho, però buits molt plens que saben de la necessitat de ser vistos.

Un cel tapat que s’envolta i es trepitja, que es mira i es contrau, vergonyós. Que no es caça i se sap viu. Se sap.

Balcons que miren i es miren sense egocentrisme. Opcions de veure i seguir. De pujar més amunt i utilitzar. De ser-hi i mirar.

El bon inventor

Ya sé que no es arquitectura, pero hay que decirlo. No están los tiempos para sutilezas y melindres. Hemos asistido en pocos meses a unas más que dudosas revueltas populares en el norte de áfrica que han dado a who may be concerned el dominio de la costa austral del Mediterráneo. A continuación asistiremos a la conquista de la costa boreal. Segueix llegint

Inicis

Ens donem cops de cap contra parets blanques, impol·lutes i de decidits i perfectes angles rectes. Perquè no es veuen, perquè ens enganyen i quan ens hi apropem les passes que fem per arribar-hi són menys de les que pensàvem que havíem de fer.

Segueix llegint

Ritme

Cada marge i moviment té una melodia que l’acompanya, una cançó i un ritme visual que embadaleix
fins al punt de fer-nos perdre en les siluetes que s’immaterialitzen amb la velocitat. Moure’ns i mirar
per la finestra té un estret lligam amb tot un seguit de músiques que ens acompanyen igual que ens
acompanya el paisatge quan anem avançant. Segueix llegint

Lisboa

La llum a Lisboa
és un bany de sabó blanc.
Olora i clareja.

Blau clar el cel es fa gran,
lluminós i net, Segueix llegint

Gomets

setembre

Si fóssim un tràiler de cine, d’aquells que comencen suaument, explicant mínimament l’argument, i que de cop i volta apugen la música i apareixen constantment tot de flaixos visuals d’escenes importants de la pel·lícula i que quan has cregut enganxar-t’hi, es calma, i, sobre fons negre, apareix el títol de la pel·lícula, en quasi silenci; Segueix llegint

La història de la finestra de la història

Viatge reflexiu
Segueix llegint

Gomets

xlvii

i corro entre la gent fent un punxament tangencial a la seva òrbita, adonant-me’n de l’extrem ridícul que hem fet convertint la costa en un seguit de circuits tancats per on caminar i dir-li’n passejar.

Segueix llegint

Viaje a Estocolmo en una fracción de segundo

(texto a partir de la fotografía “Stockholm Library, Gunnar Asplund” de Andreas Gurski) Segueix llegint