Recomanem

Barcelona expulsa les classes populars del centre a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a  dir, més justa i sensata.

Ara que Barcelona inicia una nova etapa política, no podem deixar de preguntar-nos quin projecte urbanístic li cal. A hores d’ara, la “ciutat dels prodigis” urbans hauria d’haver après que urbanisme i política són indeslligables. Les etimologies de l’un i l’altre, ben arrelades al paviment urbà, indiquen que, lluny de ser una mera qüestió estètica, l’arquitectura i l’urbanisme tenen una dimensió ètica. Massa sovint, valorar la Torre Agbar o l’hotel Vela ha consistit a respondre a la pregunta “t’agrada?”. Però la lectura política de l’urbanisme és tan necessària com el balanç urbanístic de la política. Transformar la ciutat pot ser tan aviat un instrument de democratització com una arma per a l’abús de poder. I, durant dècades de llums i ombres, Barcelona ha estat modèlica en ambdós sentits. Hem comprovat que les reformes urbanes poden estar al servei de la corrupció, l’especulació, la privatització, la segregació o el malbaratament; alhora, són ineludibles per afrontar els reptes ecològics i econòmics que ens planteja el futur immediat.  Seguiu llegint…

El prestigioso Premio Turner de arte contemporáneo acaba de recaer en el colectivo Assemble, un grupo de jóvenes diseñadores, artistas y arquitectos de Londres que ha sido reconocido por una obra de regeneración urbana en un barrio degradado de Liverpool. La intervención consistía en devolver el valor a unas viviendas abandonadas de una zona popular de la ciudad, tras un proceso de trabajo conjunto con los vecinos que también recuperaba la memoria del lugar. El galardón ha sido criticado por los que consideran que este tipo de proyecto no es artístico, pero la polémica parece importar poco a sus autores, más preocupados por la capacidad de transformar la realidad que por el adjetivo que se asigne a su obra. Segueix llegint

Más del 80% de los profesionales jóvenes que viven en Nueva York trabajan habitualmente desde la cama. El dato lo dio en 2012 The Wall Street Journal. Millones de camas sustituyendo a las oficinas. El rascacielos vencido por el dormitorio.

Hugh Hefner ya encarnó esta filosofía. Como es sabido, el magnate prácticamente no ha abandonado su cama redonda desde 1960, cuando se instaló en la Mansión Playboy de Chicago y la convirtió en epicentro de un imperio mundial, que dirigía en pijama y bata de seda. “¡No salgo nunca de casa! Soy un recluso contemporáneo”, declaró a Tom Wolfe, tras calcular que la última vez que lo había hecho era tres meses y medio antes, y que en los dos años previos no había pisado la calle más que en nueve ocasiones. Fascinado, Wolfe lo describió como “un corazón verde y tierno de alcachofa”.

El magnate de Playboy hizo de la cama un despacho equipado con todo tipo de aparatos de entretenimiento y comunicación, una especie de sala de control. El lecho en sí era una casa. Seguiu llegint l’article a El País

Gran Teatre de les Glòries. Fotografia: Guim Espelt Estopà

Aprofitant les obres d’enderroc de l’anella de la plaça de les Glòries us recomanem l’editorial que vam publicar al número 27.

“Viaje a Icária” és un projecte fotogràfic de Martí Llorens sobre la transformació del barri d’Icària en la Vila Olímpica.

Artículo de Manuel Delgado publicado en El Periódico de Catalunya, el 10 de octubre de 2001.

Nada hay de intrascendente en las fiestas populares. Tras lo que puede parecer un atavismo más o menos simpático se ocultan poderosas formas de acción social. Los ciudadanos reclaman y obtienen en las fiestas la hegemonía sobre el espacio público, demostrándole a los políticos, los arquitectos y los diseñadores urbanos lo iluso del control que creen ejercer sobre él. Eso sin contar con que son mecanismos que le permiten a una comunidad humana establecer una continuidad entre pasado y presente –tener memoria, en definitiva– y generar un sentimiento de identidad compartida del que dependerán múltiples formas de cooperación y civilidad.
En ese sentido, la más emblemática de nuestras fiestas populares es, sin duda, la de la víspera de Sant Joan, ocasión que nadie puede abstenerse de celebrar, obligación de convivir compartiendo y hacerlo, no como en Navidad, en la intimidad de la vida familiar, sino en ese espacio que es de todos y de nadie en particular: la calle.

[Seguir leyendo…]

Acte de lliurament: 29 de juny de 2012 al CCCB

18.30 h

Benvinguda institucional del Sr. Marçal Sintes, director del CCCB, i parlaments de l’Excm. Sr. Salvador Esteve i Figueras, president del Consorci del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i de la Diputació de Barcelona, i de l’Il·lm. Sr. Antoni Vives i Tomàs, Tercer Tinent d’Alcalde d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona.

Lectura de l’acta del jurat a càrrec de David Bravo, secretari del Jurat del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2012

Premis ex aequo:

Reordenació de les ribes del riu Ljubljanica a Ljubljana, Eslovènia

Janez Koželj, Tinent d’Alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament de Ljubljana, promotor

Rok Žnidaršič, estudi Medprostor, un dels vuit estudis autors de l’obra col·lectiva

Restauració dels cims del Turó de la Rovira a Barcelona

Francina Vila i Valls, Regidora del Districte d’Horta-Guinardó i Vicepresidenta de l’Agència de promoció del Carmel i entorns, promotor

Imma Jansana, estudi Jansana, de la Villa, de Paauw, Arquitectes, i Jordi Romero, estudi AAUP, Jordi Romero i associats, autors

Mencions especials:

Exhibition Road a Londres, Regne Unit

Mahmood Siddiqi, director de Serveis de Mobilitat dels districtes de Kensington i Chelsea de Londres

Memorial de l’abolició de l’esclavatge a Nantes, França

Julian Bonder, estudi Wodiczko+Bonder, Architecture, Art & Design, autor

Annorstädes/Elswhere/Ailleurs a Mälmo, Suècia

Tania Ruiz, autora

Categoria especial:

Acampada en la Puerta del Sol a Madrid

20 h

Intervenció a càrrec de Josep Llinàs, president del Jurat del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2012

Cloenda a càrrec de l’Excm. Sr. Salvador Esteve i Figueras

Entrada lliure / Aforament limitat / Hi haurà servei de traducció simultània al catala

Article d’André Corboz publicat al catàleg de l’exposició Ciutats: del globus al satèl·lit, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1994. Disponible a la Biblioteca Urbana del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà (CCCB). Disponible en català, castellà i anglès.

La ciutat desbordada, André Corboz (1994)

En menys de dos segles la ciutat occidental i les metròpolis del Tercer Món han canviat radicalment de natura, però tot i això la seva representació mental no ha variat gaire. En efecte, per a gairebé el conjunt dels seus habitants la ciutat és sobretot un centre, és a dir, un complex individualitzat nítidament, amb una gran cohesió arquitectònica, que s’oposa al camp i que exerceix funcions territorials. Per tant, una veritable ciutat posseeix consistència històrica i es defineix per una gran densitat, per uns edificis disposats d’una manera diguem-ne contigua i per una alçada uniforme, de què només alguns edificis públics són excepció. És una concepció fonamentada en una estètica de l’harmonia: aquella que, filtrada pel Renaixement, prové de l’antigor clàssica (origen dels grans eixos i de les simetries triomfals nascuts d’un ideal d’ordre); o bé aquella que, filtrada pel Romanticisme, prové de l’edat mitjana (origen, per contra, de la corba, de la irregularitat, de la diversitat d’efectes de sorpresa). (segueix llegint)

La revista Visions (núm. 5, 2006) va publicar l’article d’André Corboz “Suissa com a hiperciutat“. El podeu llegir al portal UPCommons.

El pasado 4 de junio murió el historiador de arte, arquitectura y urbanismo André Corboz a los 84 años. Aunque se formó en el campo del Derecho, se sintió atraído por la arquitectura y el espacio de forma fortuita al leer un libro que un amigo se había olvidado en su casa: Saber ver la arquitectura de Bruno Zevi.

En su extensa obra destacan los libros L’invention de Carouge, 1772-1792 (1968), Haut Moyene Age (1970), Canaletto. Una Venezia immaginaria (1985), Deux capitales françaises: Saint-Pétersbourg et Washington (2003), y la compilación de artículos Le Territoire comme palimpseste et autres essais (2001).

Article de Xavier Monteys a El País el 23 de maig de 2012:

Fa poc es va presentar el Disseny HUB, el nou equipament de la plaça de les Glòries de Barcelona, i es va poder veure l’interior ja molt avançat. En destaca el vestíbul central, un espai de tres plantes d’alçada que corregeix la impostura de taponar el carrer d’Àvila, prenent l’aspecte d’una moderna estació de metro. Les escales mecàniques del vestíbul ressonen en les de l’espai lateral a tota altura i connecten el nivell del carrer d’Àvila amb el foyer de la sala d’actes de la darrera planta, i ajuda que tot plegat sembli un gran intercanviador, tota una metàfora del DHUB.

Veient l’exterior de l’edifici, i l’envergadura de la part soter-rada, de fet la més important, ens adonem que la proporció entre aquestes dues parts sembla seguir un cert efecte iceberg, cosa que inevitablement fa pensar en un altre edifici barceloní recent, la nova Filmoteca. Dos edificis amb diferències notables, estructura d’acer en un i de formigó en l’altre, vestíbuls i espais comuns generosos en un i ajustats en l’altre; però similars en altres coses. Tenen una factura externa que manifesta les molèsties que tots dos es prenen per aconseguir un embolcall singular, i que tenen en el format allargat dels cossos emergents, en la proporció entre aquests i la part soterrada i, especialment, en l’aspecte de cap de martell, una genètica compartida.

Tots dos expressen molt bé la fi d’una època i sens dubte pertanyen, afegint la inèrcia del temps, al segle passat, la dels edificis d’aparença contundent, singulars, aïllats i amb una utilitat única. El tret identitari arquitectònicament parlant és el voladís, que passarà a ser el de la Barcelona postolímpica. Edificis d’habitatges, casernes de bombers, edificis corporatius, comissaries i museus han adoptat el voladís sense adonar-se que potser l’únic tret característic ha estat la poca originalitat i la unanimitat en aquesta adopció. És cert que les estàtues eqüestres històricament han lliurat una batalla per l’equilibri entre el voladís del cap i la cua, expressada pel número de potes amb les que el cavall es recolzava a terra, però l’abstracció sobre aquest problema escultòric ens ha dut a edificis que són com a cavalls sense genet i potser, qui sap, sense rumb.

Tots dos són equipaments especials i tots dos han sorgit com a resultat de traslladar i unificar-hi funcions fins ara disperses. Edificis paraigua en l’època que aquesta coartada argumental ja no resulta tan convincent. Preferim entendre les coses per separat i donar-los-hi un sentit reomplint amb l’experiència pròpia les escletxes, que trobar el concepte que ho explica tot, la paraula clau, que només serveix per tranquil·litzar les nostres consciències. Preferim el debat i admetem certes contradiccions i defugim de la coherència cada cop més sospitosa de fer costat a allò oficial. És la mateixa diferència entre comprar en un centre comercial, on ho trobarem tot agrupat, que anar a comprar en botigues pel carrer; similar a caminar per la ciutat com un turista sota la batuta del guia, que deixar-se emportar per la vella deriva situacionista. Quins avantatges té que tot sigui al mateix lloc? Evidentment des del punt de vista de la vitalitat de la ciutat, cap ni una. Doncs bé, en això els dos edificis també són semblants. El cert és que podríem haver seguit tenint quatre museus dispersos enlloc d’un de centralitzat i diferents sales de cinema enlloc d’un multicinema. La idea del Grec, disposar d’una programació escampada per la ciutat, només serveix per l’estiu?

Aquestes coincidències no signifiquen plagi, signifiquen que les idees, com les formes, són comunes i recurrents en èpoques determinades. Interessen com a manifestació d’una cultura i permeten pensar en quina patologia les provoca. A què deu obeir la forma martell?