Editorial diagonal.28

"Màscara". Fotografia: Alvar Gagarin


A la foto de portada, una colossal estructura suporta una façana suspesa a l’Eixample de Barcelona. A l’edifici, com si d’una taronja es tractés, se li ha separat la pell de la polpa per, en aquest cas, aprofitar-ne la pell i llençar-ne la polpa. Darrerament és habitual veure aquest modus operandi a Barcelona en un procés de taxidèrmia urbana.

La façana separa i aproxima dos móns oposats: és carn tant del carrer com del mateix edifici. La dèbil façana és alhora un profund llindar entre l’interior i l’exterior, el que és públic i el que és domèstic. Si això és així, entenem que ha d’existir una coherència entre el és a dins, el que està fora i la membrana que separa aquests dos móns.

La ciutat es transforma constantment sobre ella mateixa. Es construeix damunt la seva pròpia destrucció. Aquesta, però, avui dia ha de ser discutida. Resulta paradoxal la disparitat de criteri que s’aplica per preservar o bé enderrocar façanes, tipologies o teixits urbans. Què hem de conservar i què no? La noció de patrimoni ha de ser revisada permanentment per tal de no caure en un pintoresquisme que, com diu Eduard Bru, ens faci “confondre el que és aparent amb el que és essencial”[1].

Finalment, aquesta façana també ens evoca el món on vivim i el medi en què treballem els arquitectes: en què l’epidermis importa més que la substància, en què molts despatxos prioritzen la contractació d’agències de publicitat i comunicació, i on importa més fer notes de premsa que practicar la crítica. Avui, la pràctica de la cortesia ens fa retrocedir com a cultura arquitectònica. Cal entendre que en qualsevol context cultural només es pot avançar a través de la pràctica de la dialèctica crítica. Ja que és en la construcció com a fruit d’un treball de reflexió crítica quan es produeix el coneixement col·lectiu que és l’arquitectura.


En la foto de portada, una colosal estructura soporta una fachada suspendida en el Eixample de Barcelona. Al edificio, como si de una naranja se tratara, se le ha separado la piel de la pulpa para, en este caso, aprovechar la piel y desechar la pulpa. Últimamente resulta habitual ver este modus operandi en Barcelona en un proceso de taxidermia urbana.

La fachada separa y aproxima dos mundos opuestos: es carne tanto de la calle como del propio edificio. La débil fachada es, a la vez, un profundo umbral entre el interior y el exterior, lo que es público y lo que es doméstico. Si eso es así, entendemos que debe existir una coherencia entre lo que está dentro, lo que está fuera y la membrana que separa estos dos mundos.

La ciudad se transforma constantemente sobre ella misma. Se construye sobre su propia destrucción. Esta, sin embargo, hoy debe ser discutida. Resulta paradójica la disparidad de criterio que se aplica para preservar o demoler fachadas, tipologías o tejidos urbanos. ¿Qué debemos conservar y qué no? La noción de patrimonio tiene que ser revisada permanentemente para no caer en un pintoresquismo que, como dice Eduard Bru, nos haga “confundir lo que es aparente de lo que es esencial”[1].

Finalmente, esta fachada nos evoca también el mundo en el que vivimos y el medio en el que trabajamos los arquitectos: donde la epidermis importa más que la sustancia, donde muchos despachos priorizan la contratación de agencias de publicidad y comunicación, y donde importa más hacer notas de prensa que practicar la crítica. Hoy, la práctica de la cortesía nos hace retroceder como cultura arquitectónica. Hay que entender que en cualquier contexto cultural solo se puede avanzar a través de la práctica de la dialéctica crítica. Ya que es en la construcción como fruto de un trabajo de reflexión crítica cuando se produce el conocimiento colectivo que es la arquitectura.


[1] Bru, E. Tres en un lugar. Barcelona: Actar, 1997. pp. 59-61

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>