Escenaris imaginats, realitats possibles

Portada diagonal.36 - Assaig de l'obra de teatre 'Alícia, un viatge al país de les meravelles', de Carlota Subirós. © Ros Ribas, Teatre Lliure, 2009.


El teatre escull situacions reals o imaginàries per escenificar-les davant d’un públic que contempla l’actuació de forma conscient. El teatre parla dels drames i dels dilemes de les vides humanes. Parla de nosaltres, ens hi reconeixem, però l’observem com si fóssim uns altres. S’hi representin problemàtiques socials, injustícies o temàtiques universals, el teatre té la virtut de presentar una reflexió sobre la societat, davant la societat mateixa.

Marco Revelli no ho podria haver dit millor: el teatre és el “lloc on la Polis s’enfronta, en públic, amb ella mateixa”. I és precisament per aquest fet que adquireix de nou una de les seves funcions originals “d’àgora arquetípica”. El teatre és “l’últim reducte d’espai públic on la democràcia (el discurs públic en públic) parla un llenguatge que no està extenuat. I la vida —gràcies a la màscara— revela la seva pròpia (autèntica) cara oculta”.1

En un moment en què el conjunt d’administracions i institucions del país trontollen, les arts, i les arts escèniques en particular, ens ofereixen un espai de reflexió imprescindible, ja que tenen la capacitat de plantejar realitats d’allò que tan sols ha estat imaginat, anhelat o desitjat.

Plantejat en aquests termes, ens podem adonar de com de greu és que, amb la pujada de l’IVA cultural, el cinema i els espectacles escènics hagin passat a ser considerats “entreteniment”, i no cultura. Segurament, és per això que les institucions existents són tan adverses a les arts escèniques i a la resta de la dimensió cultural del país, perquè són un vehicle de pensament crític que presenta com a real, allò que podria ser possible.


Escenarios imaginados, realidades posibles

El teatro escoge situaciones reales o imaginarias para escenificarlas ante un público que contempla la actuación de forma consciente. El teatro habla de los dramas y los dilemas de las vidas humanas. Habla de nosotros, nos reconocemos en él, pero lo observamos como si fuéramos otro. Se representen problemáticas sociales, injusticias o temáticas universales, el teatro tiene la virtud de presentar una reflexión sobre la sociedad, ante la sociedad misma.

Marco Revelli no lo podría haber dicho mejor: el teatro es el “lugar donde la Polis se enfronta, en público, consigo misma. Y es precisamente por eso, por lo que adquiere de nuevo una de sus funciones originales de “ágora arquetípica”. El teatro es el “último reducto de espacio público donde la democracia (el discurso público en público) habla un lenguaje que no está extenuado. Y la vida —gracias a la máscara— revela su propio (auténtico) rostro oculto”.1

En un momento en el que el conjunto de administraciones e instituciones del país se tambalean, las artes, y las artes escénicas en particular, nos brindan un espacio de reflexión imprescindible, ya que tienen la capacidad de plantear realidades de lo que tan solo ha sido imaginado, anhelado o deseado.

Planteado en estos términos, nos podemos dar cuenta de cómo de grave es que, con la subida del IVA cultural, el cine y los espectáculos escénicos hayan pasado a ser considerados “entretenimiento”, y no cultura . Seguramente, por eso las instituciones existentes son tan adversas a las artes escénicas y al resto de la dimensión cultural del país, porque son un vehículo de pensamiento crítico que presenta como real, aquello que podría ser posible.


1 Epíleg de Marco Revelli per al llibre de Beppe Rosso i Filippo Taricco La ciudad frágil. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2010.

Leave a Reply

Your email address will not be published.