ANTONI DE MORAGAS GALLISSÀ.Hem de parlar

En motiu del centenari del naixement de l’arquitecte Antoni de Moragas i Gallissà, reproduïm a continuació l’entrevista que Josep Muntañola li va fer l’any 1983. La conversa va tenir lloc a la finca on l’arquitecte Moragas va néixer, tenia l’oficina i residia. En l’entrevista, Josep Muntañola va tractar d’esbrinar el significat de la seva obra, molt diversa i dilatada.


Antoni de Moragas a la casa d'estiueig d'Argentona. Fotografia: Antoni de Moragas i Spà.

Antoni de Moragas a la casa d'estiueig d'Argentona. Fotografia: Antoni de Moragas i Spà.


Tinc certa aversió a les converses que comencen pel naixement i volen arribar al present. Crec que seria millor que comencéssim per la situació actual de l’arquitectura, i després anéssim cap al passat, i cap al futur. Jo recordo una festa gaudinista a casa de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol en què vostè va fer una consideració sobre la situació actual de l’arquitectura, i sobre la seva com a dissenyador: en el moment actual és difícil saber com s’ha de dissenyar i en quines condicions culturals es troba avui l’arquitecte a l’hora de començar a dissenyar.

Bé, jo potser trobo que, després de la meva dilatada vida, he pogut passar per diferents etapes, que reduiria a tres. En la primera, que fou quan vaig acabar la carrera l’any 1941, em vaig formar, i vaig començar a treballar en ple franquisme. Aleshores, hi havia hagut una ruptura total amb l’immediat passat, amb el GATCPAC, ja que aquest havia quedat molt vinculat amb la història de la República, i era una cosa prohibida. Vaig passar uns quants anys de l’exercici de la meva professió força desorientat perquè em faltava aquest nexe cultural amb la immediata etapa anterior. Llavors em vaig refugiar, com molts altres, en un retorn al neoclassicisme, influenciat per l’arquitectura feixista, buscant-t’hi una manera d’expressar un llenguatge de “bon gust”. Amb altres companys estudiàvem el delicat motlluratge de la Barcelona isabelina, que va influir molt en aquell moment. No estàvem influenciats per l’arquitectura de Duran i Reynals, que estava més vinculat i tenia la mirada dirigida al Renaixement italià. Nosaltres intentàvem, en certa manera, reviure la nostra arquitectura, però arquitectura neoclàssica.

Després d’aquesta primera etapa, que va durar uns deu anys, em va començar a néixer la inquietud de l’avantguarda. Això va ser per a mi una vertadera conversió, com aquell que trenca amb el passat i inicia una etapa. Aquesta etapa dura ben bé uns vint anys i és apassionada. La passió del convers, de l’iconoclasta; llavors renunciàvem, repudiàvem, tot allò que havíem fet fins aleshores i les fonts de les quals ho havíem tret. Aquell va ser un moment de seguretat, la seguretat de l’enamorat, podríem dir, d’aquell que no mira ni els inconvenients ni els defectes que pot tenir  allò que estima.

Això dura, però també s’acaba, i comença una nova etapa, perquè aquells que eren uns estudiants, uns nens, ja són arquitectes, i també hi volen dir la seva. Fan una arquitectura que es deslliga, se separa ―podríem trobar-hi les implicacions en l’evolució de l’avantguarda, que jo crec que estava patint una forta crisi― i aleshores l’arquitectura es refugia en unes zones d’un àmbit més petit, podríem dir, en el que es permet expressar un nou llenguatge, que ha vingut més de fora, d’una manera més ambigua, i potser és un moment en què ja no existeix aquell enamorament del qual parlava anteriorment.

Continuar per aquell mateix camí que havíem pres em resultava difícil. Sempre he tingut una gran repugnància al fet de copiar-se, d’anar-se repetint. Considero que quan una persona ja ha dit tot allò que havia de dir, el millor és que calli i visqui del record, no pas que intenti repetir-se, reproduir-se i, en certa manera, amanerar-se. Potser per això, en aquella conversa que citaves a l’inici, jo em vaig expressar en aquests termes, i vaig dir que, a partir d’aquell moment, m’era difícil continuar fent arquitectura.

Anem cap aquesta etapa d’enamorament, que crec que és essencial en l’arquitectura catalana, i que encara no hem analitzat prou ―la del Grup R, etc.―. Aquesta sensació de trencar amb el passat i de voler fer una arquitectura catalana moderna estava en relació amb els moviments internacionals?

Sempre m’ha costat molt empassar-me aquesta roda de molí, per molt patriota i nacionalista que sigui ―que ho sóc molt―, que aquí nosaltres hem sigut l’avantguarda. Mai hem sigut l’avantguarda en res. En el transcurs de la història, inclús en el Gòtic, costaria molt trobar quelcom que fos autènticament català, i això que tenim una arquitectura gòtica meravellosa. Potser l’única aportació vertaderament catalana a la història de l’arquitectura ha estat la gran nau gòtica sense pilars ―concretament, per exemple, la de la catedral de Girona―, però això és un episodi petit al costat d’un estil tan important i complex com és el Gòtic. En aquests darrers dies, he estat dedicant-me, per hobby, al prerafaelitisme. He llegit un volum d’una tesi doctoral i m’ha entrat la il·lusió, ja que hi he vist tots els antecedents de tot el nostre moviment modernista. Per tant, sempre hem anat a remolc del que es feia a la resta d’Europa. Això no vol dir que una vegada ho hàgim assimilat, no li hàgim donat un caràcter molt propi i personal que mereixi el seu estudi, la seva contemplació, i inclús que n’estiguem orgullosos. El modernisme, com dic, deriva del prerafaelitisme anglès lligat amb el nazarisme alemany.

El moment racionalista està lligat amb la Bauhauss, Le Corbusier, Gropius… I aquest moment que tu assenyales de tornar a fer una arquitectura pròpia està plenament lligat amb el moviment postracionalista, que se’n va dir organicista. Entenc que la vinguda d’Alvar Aalto, comentada aquests últims dies en motiu de l’exposició homenatge que se li ha fet a la Fundació Miró, va tenir una influència extraordinària i, en el meu cas particular, decisiva. Jo em vaig convertir en un enamorat de la seva obra, que després vaig tenir ocasió de visitar a Finlàndia.

En l’organicisme, la ruptura i el respecte a la vegada amb i envers el passat, amb i envers el capítol anterior, és important, i nosaltres el vam estudiar molt a fons. Recordo que amb el Grup R, amb Sostres com a director del grup, vam resseguir tots i cadascun dels edificis del GATCPAC: els vam analitzar, criticar, els vam intentar entendre, vam dibuixar i copiar el seu abecedari i vocabulari lingüístic, però sense utilitzar-lo, perquè crèiem que allò era una cosa que pertanyia al passat. Crèiem que calia introduir a l’arquitectura un nou sentit basat en la incorporació de la psicologia, de l’aspecte lúdic, de tota aquesta cosa més humana.

En certa ocasió em va explicar una anècdota de la visita d’Alvar Aalto sobre la diferència entre organicisme i racionalisme que potser podríem recuperar aquí.

Va venir convidat pel Col·legi d’Arquitectes i li vam preguntar quina diferència hi havia entre organicisme i racionalisme. Ens va posar un exemple molt divertit: la diferència que hi ha entre un arquitecte racionalista i un d’organicista és que si li encarreguessin un hospital al primer, col·locaria el dormitori del metge de guàrdia al costat mateix de la sala de malalts perquè amb un instant pogués acudir i salvar la vida d’un pacient; en canvi, el segon, enlloc de fer això, col·locaria el dormitori del metge a uns cinquanta o cent metres de la sala de malalts a fi i efecte que en el camí per anar del dormitori al lloc on es trobava la persona en estat greu es pogués deixondir, airejar-se i centrar-se, i pogués actuar serenament, sense la improvisació d’una persona que acaba de despertar-se.

Em resulta curiós que tots aquests aspectes de revisió del racionalisme ―d’introduir aspectes de la psicologia, del lloc, de les característiques tècniques de l’arquitectura catalana, etc.― siguin aspectes que avui són importants en l’arquitectura que anomenem postmoderna. Evidentment la situació actual és molt diferent, però tothom està analitzant el que va passar als anys 1950 i 1960 per entendre què passa actualment. El grup R sembla postmodern en moltes de les seves actituds. Als anys 1980 tornem a tenir en compte el valor figuratiu de l’arquitectura, el valor simbòlic… Recordo l’article “Arquitectura 63” en què vostè fa un diagnòstic de l’arquitectura catalana d’avui, en què comença dient que l’any 1962 és un moment de crisi, fins i tot pel mateix grup R, i defineix la situació com a eclèctica.

És veritat que vaig escriure això, però quan un escriu sempre està ple de dubtes i no té una seguretat absoluta. Això no vol dir que, amb el transcurs dels anys, les coses es vegin més clares. Diria que, tot i el que vaig escriure llavors, aquella era una etapa molt més creativa culturalment que l’actual. Gràcies a aquells dubtes i preocupacions per superar el racionalisme, es va crear una arquitectura amb molta personalitat i d’un esperit creatiu absolut. Vull remarcar que allò anava acompanyat d’un redescobriment del modernisme, que s’intentava incorporar en l’arquitectura que fèiem en aquell moment. En canvi, ara, penso que el que fan els joves arquitectes està molt bé; no obstant això, trobo que els manca seguretat en l’esperit creatiu. Estan plens de revivals, introdueixen elements sencers de coses del passat. No les redissenyen i les recreen, sinó que les incorporen. Barregen estils de tota mena i estan influenciats per l’arquitectura nord-americana del pop ―que ha tingut una forta influència―. Estic molt content de no haver coincidit amb l’època del pop. Va ser una sort que rebéssim la influència d’una arquitectura tan digne i important com l’arquitectura nòrdica ―Finlàndia, Suècia― i també l’anglesa.

En quant a les característiques de la seva obra arquitectònica, hi veig un constant interès per introduir elements de decoració dins de l’arquitectura.

És difícil de tractar. Entenc perfectament el que em planteges i em preocupa. He viscut tota la meva etapa en què he fet d’arquitecte d’una manera intensa, amb la preocupació que al mateix temps ja existia una arquitectura tecnològica. De vegades, he arribat a creure que això que estàvem fent era una mena de cant del cigne, que era el final d’una etapa important de la història de l’arquitectura, i que en el futur l’arquitectura seria tecnològica, i per aquest motiu molt complexa, molt difícil, menys expressiva, amb un llenguatge molt diferent de l’actual. Mentre feia aquesta arquitectura en què introduïa molts elements decoratius, en certs moments de sinceritat tenia la impressió que estava amagant la part més profunda del problema, en la solució del qual em sentia impotent perquè no tenia la preparació tècnica que es requeria i que es requereix avui per fer aquesta arquitectura tecnològica; i per tant, em refugiava en aquest joc, en aquest ludisme, d’evitar el fons de la qüestió. Això no vol dir que no hagi estat una cosa històricament vàlida i respectable com ho són totes les manifestacions fetes amb sinceritat i responent a una necessitat del moment. És evident que jo no podia fer arquitectura d’alta tecnologia ―ni estava preparat per fer-la, ni tenia els medis, ni m’ho demanaven els clients―, això no vol dir que no pensés que al final d’aquesta etapa seria una arquitectura molt “enginyeril”. Em sabria greu que es confirmés, però em temo que serà una realitat.

En aquest sentit, és curiosa la doble faceta present en tota la seva activitat i la seva obra: per una banda, president de l’ADI-FAD durant tants anys, defensor i introductor del disseny industrial i del disseny d’objectes; i, per l’altra, defensor de l’arquitectura orgànica i d’aquesta actitud lúdica ―exemplificada tan bé pel cine Fèmina―.

Sempre he pensat que l’home és contradictori, i inclús que la contradicció pot arribar a ser, no una cosa condemnable, sinó una qualitat. Jo sóc molt lliberal i molt poc amant dels dogmatismes, i quan t’entestes a veure les coses des d’una sola cara, segur que t’equivoques: n’has de veure una, dues i tres a la vegada. No vol dir que puguis actuar en totes alhora, però almenys cal ser conscient que existeixen les altres. Al mateix temps que jo feia una arquitectura orgànica i lúdica, estava convençut que vivíem en un món eminentment industrial i tecnològic, i que l’artesania havia mort i havia de ser substituïda. L’altre dia llegia en alguna banda que, abans, els objectes es podien fer a través d’una constant modificació de l’objecte: si feies un objecte de fang i et sortia malament, l’esguerraves i el trencaves i en feies un altre. Avui en dia, la creació d’un objecte requereix un monitoratge  formidable de motlles i maquinària en què no hi càpiga l’error. El que acut al disseny ha de ser una persona molt preparada, que no dubti, que se les sàpiga totes, algú que no tingui temps de rectificar. Això requereix una concepció completament diferent a la del món artesanal, del qual jo en sóc un enamorat, però que pertany al passat i no al present.

Hi ha un aspecte de tot el debat sobre l’arquitectura i que ha estat un dels punts bàsics de tota la crítica al racionalisme des dels anys 1960: el fet de fer els edificis sense tenir en compte el context. Crec que seria interessant saber l’opinió d’algú que ha fet tants edificis a Barcelona, per la seva dimensió d’arquitecte i també com a empresari.

No n’estic descontent del tot, i no ho interpretis com a una immodèstia. Cal explicar per què vaig dedicar-me durant tant temps a fer aquesta mena d’edificis. Sóc d’un caràcter alhora tímid i independent i em costava molt adaptar-me a les exigències del client, amb qui moltes vegades és difícil d’avenir-se, sobretot en aquella època en què jo intentava fer arquitectura d’avantguarda i la gent volia arquitectura tradicional. Vaig patir molt amb això, vaig tenir molts problemes, i vaig haver de recórrer a martingales complexes, inclús ―cosa que em repugnava de fer― vaig haver d’enganyar el client dient-li que faria un edifici neoclàssic que acabava sent modern. Em perdonaven la pilleria, però jo patia molt. Llavors se’m va ocórrer fer tota l’operació pel meu compte: des de la tria del solar fins a la realització i venda de l’edifici. Això em va donar una gran independència d’actuació i em va fer entendre ―i això va ser molt positiu per a mi― que l’arquitectura no consisteix merament en el projecte. El projecte és com la solfa d’una simfonia, on tot està contingut, però que pot ser interpretat de tantes maneres diferents que a un li pot quedar sentimental, a un altre excessiu… Per mi tenien una extraordinària importància la realització i l’execució de l’obra. L’aspecte econòmic és decisiu en aquests casos: l’obra havia de ser econòmica perquè havia de ser rendible, era una operació industrial ―una indústria no productiva, però una indústria de consum important―. Aleshores, el client era jo mateix, i les exigències del client me les havia de fer jo, i les podia plantejar d’una manera més racional, i compensar-les amb aquestes petites alegries amb què podia ornar les obres que anava fent. Al mateix temps, donava molta importància als aspectes constructius, que eren senzills i no massa tecnificats, i en canvi podia introduir-hi aquests elements decoratius de fer jocs amb els totxos, de fer jocs amb les rajoles, de combinar colors. Les reminiscències i la influència del modernisme han estat decisives per a mi, només cal veure el lloc en què desenvolupo la meva vida: la casa del meu oncle, l’arquitecte Gallissà ―al qual jo no vaig conèixer perquè va morir molt abans que jo nasqués―, que ha tingut una influència decisiva en tota la meva vida professional, sobretot en aquest saber utilitzar els petits detalls, els colors, les formes i la utilització d’elements artesans.

Vostè és un dels pocs arquitectes catalans que ha tingut una presència dins del món de l’art i que ha col·laborat moltes vegades amb escultors, pintors… Aquest és un altre tema molt debatut actualment i que en el transcurs de l’arquitectura moderna ha admès diverses tendències. Des dels anys 1970, es considera que l’arquitectura és un fet autònom únic, i que és un pecat que es parli de pintura o d’escultura en relació amb l’arquitectura. Quina experiència ha tret d’aquesta col·laboració perllongada durant anys i quin és el seu criteri respecte a aquest tipus de col·laboració, tant des del punt de vista pràctic i des del cultural?

Des del punt de vista cultural no me n’avergonyeixo, ja que en aquell moment es promocionava la integració de les arts a l’arquitectura. La meva actuació en aquest terreny ha estat molt modesta, no vull dir desafortunada, perquè vaig encertar en l’elecció dels artistes que hi van participar. Vaig fer un bloc de cases a l’avinguda Meridiana que tenia quatre entrades i en cadascuna hi vaig penjar un quadre. Vaig donar a quatre artistes ―Ràfols Casamada, Curós, Santiago Pericot i el malaguanyat Llucià― una placa de fibrociment marcada d’una manera especial perquè hi intervinguessin. Ja veus que això no és una integració de les arts en l’arquitectura, es tracta de continuar penjant quadres a les parets com s’havia fet en tantes altres ocasions.

Una de les cases que vaig fer a la Gran Via, davant de la plaça Monumental, està dedicada als toros. Jo he estat molt aficionat als toros, una altra contradicció de les que comentàvem abans. Són aquelles famoses cases ―en aquella època van ser molt comentades― en què a cadascun dels balcons hi ha una fotografia d’en Català-Roca. A l’entrada hi vam col·locar una escultura d’en Subirachs sobre la mateixa temàtica. Tot plegat tenia certa unitat.

Darrerament, en una conferència a l’Escola d’Arquitectura de Sabadell, Rafael Moneo ha dit que calia acceptar les actuals corrents de l’arquitectura que incorporen l’estudi dels estils històrics com una part important, perquè la societat actual ho exigeix i rebutja corrents més antics, com el racionalisme estricte.

Això té avantatges i inconvenients. Els arquitectes no sempre han estat persones cultes en el transcurs de la història. Jo sempre he estat partidari de l’arquitecte erudit, de l’arquitecte culte, ja que d’aquesta manera es podrà expressar més bé. Ara, que això es digui en aquest moment és una manera d’autoenganyar-nos. Estem vivint un moment de manca d’esperit creatiu, no hi ha artistes que et sorprenguin. Els pintors més moderns fan unes coses “increïbles” ―no sé si jo m’he fet vell i potser no tinc prou poder de recepció, però crec que no m’equivoco―, fan coses horribles. Com no hi ha esperit creatiu es retorna al passat, això ho estic vivint en mi mateix. A les acaballes de la meva vida professional he descobert una afició que havia estat somorta en aquesta època iconoclasta en què no podia posar un objecte antic perquè tot havia de ser modern. He passat a ser un afeccionat a les antiguitats (ara dedico moltes hores a la meva col·lecció de rajoles), però com un refugi davant la manca d’esperit creatiu, que no només estic vivint jo, sinó tota la generació actual d’arquitectes. Els arquitectes que tenen la meva edat tenim cert avantatge, ja que ens podem excusar dient que com ja som grans, no cal que diem res més. Però els que en tenen deu o dotze anys menys, pobrets!, em fan pena, estan en plena activitat i no poden anar amb excuses. Cal fer una arquitectura d’avui i jo només us desitjaria que la poguéssiu fer amb l’entusiasme i la passió amb què fèiem l’arquitectura en l’època en què jo vaig estar en plena activitat.

No voldria que una persona que, com jo, hagi estat entusiasta ―ho he sigut i encara ho sóc―, creés un estat pessimista. La crítica ha de ser dura i real. Però la vida no mor mai. Es pot passar una època eclèctica, de decadència… però d’aquí en sortirà alguna cosa que potser meravellarà a la humanitat. En aquest moment em costaria destacar un arquitecte i aconsellar que se’l segueixi ―potser perquè estic menys en contacte amb aquest món que abans―, però ja sortirà. Observo en els joves una gran qualitat: fan els projectes molt més ben fets que en la meva època, amb molt rigor. Els resultats són eclèctics, perquè hi veus diverses influències d’aquí i d’allà, però això ho veu l’especialitzat, el meticulós, el maniàtic. Però l’home del carrer veu unes instal·lacions que estan força bé, potser no tenen un interès cultural, però estan molt ben realitzades. Crec que a les escoles d’arquitectura, avui s’ensenya amb un rigor i una exigència que són positives. Potser s’abusa d’allò que se’n diu arquitectura de paper. Però això no es culpa dels qui ensenyeu arquitectura o dels qui l’aprenen, és que no hi ha prou mitjans per construir. Però l’arquitectura de paper no és arquitectura, l’arquitectura és posar un totxo damunt d’un altre sense que caigui. Tot això que desordenadament he explicat, abundant en el que deies que va dir en Moneo, recomanaria molt que ho féssiu reviure als estudiants: hi va haver una etapa en què uns senyors buscaven amb vertader anhel la forma d’expressar-se ―més bé o malament, patint, lluitant, discutint―. El Grup R va ser per a mi una escola d’aprenentatge formidable, i només consistia en unes reunions d’una desena d’amics que ens trobàvem en cafès, bars i tallers. En fi, en podríem parlar molt de tot això…

Antoni de Moragas, amb Albert Ràfols Casamada i Miguel Milá. Fotografía: David de Moragas Maragall.

Antoni de Moragas, amb Albert Ràfols Casamada i Miguel Milá. Fotografía: David de Moragas Maragall.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>