DAVID BESTUÉ. Hem de parlar

David Bestué per Maria Picassó

David Bestué per Maria Picassó

David Bestué (Barcelona, 1980) és un referent de l’escena artística des de 2002, amb una producció que compta amb gran varietat de formats i col·laboracions. Actualment viu a Madrid, però aprofitem que està de visita a Barcelona per trobar-nos en un bar del Poble Sec. Reflexiu i curós amb les seves respostes tant com ho és amb la seva obra, es concentra en les paraules i, amb la humilitat que el caracteritza, ens explica la seva mirada externa —apassionada i crítica per igual— cap als sectors de l’arquitectura i l’enginyeria.


Com sorgeix el teu interès en l’arquitectura?

Sempre n’he tingut; però no separo el meu interès per l’escultura, l’art, el disseny o l’arquitectura, perquè hi ha influències mútues: investigació formal, espacial, social… Aquestes separacions entre disciplines s’haurien d’anar diluint, perquè treballem amb uns materials, uns objectius i uns formats molt similars.
En certa manera, em posa cachondo estar en un lloc que aparentment no em pertoca, però on al mateix temps m’hi sento molt còmode. Com algú que va a una festa on no hi estava convidat: què fa algú que no és arquitecte ni ha estudiat història de l’arquitectura parlant d’arquitectura? És un repte, però m’agrada.
Hi ha artistes que m’interessen que han parlat d’arquitectura, o han fet investigacions amb les quals jo em sento molt proper. Dan Graham va estar molt influenciat per l’arquitectura corporativa americana —té uns pavellons amb vidres reflectants que venen directament dels gratacels dels 1970-80 a Nova York—, el land art de Robert Smithson, escultors influenciats per Memphis, o els textos sobre arquitectura de Juan Muñoz.
I al mateix temps també hi ha molts arquitectes que han escrit sobre coses que no són únicament arquitectòniques sinó també artístiques o sobre la realitat mateixa, com Espacio basura de Rem Koolhaas.

Les publicacions són un dels formats projectuals que has escollit per parlar sobre arquitectura. Quins reptes et plantegen?

Tot i que sempre m’ha interessat la idea d’escriure sobre arquitectura, em sembla molt difícil i complicat intentar resumir textualment un espai tridimensional, una forma, un recorregut, un temps; però també el context, la ubicació, la relació amb altres edificis, o les coses que hi passen. Capturar un edifici bidimensionalment és un repte que encara no he aconseguit, però.
Les publicacions, de fet, són les obres o projectes més llargs i personals, i m’acompanyen durant anys sencers. Puc fer exposicions puntuals —elaborades en 3 o 4 mesos— però per sota sempre hi ha un treball que té a veure amb investigacions que acaben en llibres. Les necessito, i per a mi són molt importants. D’una manera molt humil, perquè són tirades curtes, m’agradaria que arribessin a gent que no només fos de l’àmbit de l’arquitectura.

El primer llibre va ser Enric Miralles a izquierda y derecha (también sin gafas). Quin va ser el punt de partida?

Suposo que soc d’una generació de barcelonins que amb els Jocs Olímpics vam veure aparèixer de sobte molts edificis —en alguns casos fins i tot eren portada de diaris—, sentíem parlar molt sobre arquitectes —crec que tothom a Barcelona coneixia Norman Foster, Richard Meier, Oriol Bohigas o Santiago Calatrava—, i tinc records de veure molts edificis en obres. Quan la ciutat va canviar jo tenia uns deu anys, i Miralles-Pinós sonaven com un estudi d’arquitectura jove però potent. La seva mort l’any 2000 em va saber molt greu, i cap al 2002 vaig començar a anar a veure els seus edificis i a interessar-m’hi d’una manera quasi obsessiva, cosa que em portà a Amsterdam, Hamburg, o a un poble perdut del Japó. També vaig investigar els seus escrits en revistes, publicacions, o la seva tesi. En aquests textos parlava d’altres coses, com per exemple novel·les, i també les vaig llegir. Vaig entrevistar la Carme Pinós, la Benedetta Tagliabue, antics col·laboradors… I el que en un principi havia de ser una exposició l’any 2005, va acabar sent també un llibre que es va publicar el 2010. Però sobretot va ser un procés de formació molt presencial. Veure com ell havia treballat formalment l’arquitectura, quines raons havia seguit, també em va servir per formar-me com a escultor i com a influència metodològica per al meu treball artístic.


David Bestué - Enric Miralles - Caída por escaleras Nestlé

David Bestué – Enric Miralles – Caída por escaleras Nestlé


Després va venir Formalismo puro. Un repaso a la arquitectura moderna y contemporánea de España, i recentment Historia de la fuerza, en què reivindiques el paper dels enginyers.

En el primer cas m’hauria agradat fer menys i centrar-me en una època, però al final vaig començar al segle XIX. És com si no pogués acotar, com si necessités explicar l’origen de cada cosa: per parlar del present he de parlar dels 60, per parlar dels 60 he de parlar dels anys 20, i així successivament. Però no vull fer més aquest tipus de treball, perquè són molt fràgils, vull centrar-me en coses específiques i treure’n el suc.
Pel que fa a Historia de la fuerza, volia reivindicar els enginyers, ja que no se’ls ha acabat de tenir massa en compte. És una professió molt tècnica però també empresarial, i el que em va sobtar des del principi és que en una classe d’enginyers a Madrid, podia coincidir-hi un futur Ministre de foment, amb el futur director d’una constructora, amb un enginyer que fa ponts, és a dir, polítics, empresaris o gent més centrada en aspectes tècnics i estètics.
Després de treballar Miralles sabia que BOMA era al seu darrere, Javier Manterola darrere de Moneo, o Martínez Calzón darrere de Navarro-Baldeweg. Hi havia uns enginyers, calculistes d’estructures, que possibilitaven que aquests arquitectes poguessin fer el que feien, que marcaven els límits de la forma, d’allò possible. I, alhora, segons llegia en entrevistes, reivindicaven un contingut estètic en el seu treball. Als anys 2000, abans de la crisi, les ciutats van identificar aquestes estructures amb una certa idea de progrés o futur, eren monuments a la modernitat: benvinguts al segle XXI. Fins al 2008 a Espanya es construeixen moltes infraestructures, ponts, o dèries estructurals, cosa que als polítics els anava molt bé, ja que era com construir un museu, un símbol buit, sense necessitat d’omplir-lo ni de manteniment. I la gent estava contenta.
Abans l’enginyeria era arribar d’un punt a un altre de la forma més ràpida i econòmica, però en aquesta època hi va haver també una evolució tècnica que va permetre construir noves solucions. Sobretot amb la informàtica, però també amb l’aparició de materials més resistents, tot plegat va fer que l’enginyer —que abans era molt pràctic— també tingués un poder de decisió formal. Aquest fet va coincidir amb el treball de Santiago Calatrava, que reivindicava l’estètica de les seves obres, amb referències òssies o bulboses. Però sobretot, va coincidir amb una època amb molta pasta. Aquestes estructures sense funció, la majoria de vegades estaven dins de les ciutats, i es van començar a reivindicar com a símbols d’un moment. Els enginyers llavors van començar a fer obres cada cop més escultòriques, amb molts diners però amb una formació molt autodidacta. És una bogeria, i tot i que hi ha una crítica implícita, ho dic amb fascinació. Aquestes obres s’hauran convertit en el símbol d’aquesta època.



…que també ha deixat gran quantitat d’edificacions i barris inacabats.

De la mateixa manera que Dan Graham treu una teoria a partir dels edificis d’oficines a Nova York, o Venturi i Scott Brown amb Las Vegas, analitzar aquests barris, ponts, estructures, formes, és una manera de parlar de les aspiracions o les idees —o de la falta d’idees— d’una societat en una determinada època.
Quan vaig anar al barri de Las Tablas-Sanchinarro, al nord de Madrid, per fotografiar les passarel·les de Juan José Arenas que donen accés a El Corte Inglés, vaig veure que m’interessava la zona. Era un lloc que abans no havia sigut res, un nou barri de la ciutat, construït ‘a lo grande’ en 15 anys i pensat per als cotxes, un barri on es nota molt el poder. Edificis sense baixos comercials, amb vigilància i piscina privada; és com la utopia de la classe mitjana madrilenya o espanyola abans de la crisi; un lloc que sembla perfecte per viure-hi amb la família, però quan hi vas a viure t’avorreixes completament. I hi ha una estètica molt determinada, lligada a la informàtica: píxels, lames, facetats, vinils… Aquesta estètica sempre m’ha interessat, i la utilitzo en una de les sales de Rosi Amor.


David Bestué - Rosi Amor, exposició al Reina Sofia. Madrid, 2017. Fotografia. Joaquín Cortés/RomanLores

David Bestué – Rosi Amor, exposició al Reina Sofia. Madrid, 2017. Fotografia. Joaquín Cortés/RomanLores


És la teva primera exposició individual al Museu Reina Sofía, en la qual treballes sobre Madrid.

A més de Las Tablas, també vaig anar a l’Escorial i a Vallecas. Aquest últim barri, al sud, m’interessa més, ja que l’identifico més amb la part emocional de la ciutat. És la més popular, on hi ha el Mercadona, la deixalleria, les fàbriques de pladur i guix, el blat, el maó. I m’interessava l’aspecte matèric que transmet. Si el nord de Madrid és per a mi la forma informàtica abstracta, al sud hi ha la matèria, que és figurativa i totalment real. A la sala central de l’exposició hi ha objectes trets de Vallecas: cadires, taules, ampolles de cervesa, copes… En vaig fer motlles de silicona i els vaig reomplir amb altres materials. Amb un primer cop d’ull veus objectes i mobles, però quan investigues o llegeixes la cartel·la veus que està feta de materials de diferents llocs, orgànics o inorgànics. Alguns són gustatius, com la sal o el sucre; altres, com els ossos, la sang o la carn són literalment orgànics; i altres provenen de llocs específics, com els Monegros o d’esdeveniments —cendra de l’11-S, del mur de Berlín— de múltiples procedències. Però tots tenen aquesta aparença d’objectes molt pròxims.

Vas començar la carrera artística bastant jove i has explorat molts formats diferents.

Sí, vaig començar amb en Marc Vives a la facultat de Belles Arts, amb Accions a Mataró, que era un llibret. Després va venir el vídeo Accions a casa, …al cos, …a l’univers. Era un treball molt performàtic, amb un punt d’humor —no sempre— que només pot sorgir quan hi ha un treball de dues persones. Va ser un procés de formació per als dos. El 2012 vam fer una exposició al CaixaFòrum de Barcelona, i vam decidir que ja havíem fet un bon treball plegats i que n’estàvem contents. Les accions en certa manera eren com escultures precàries que duren un moment, però arribat a un punt em va interessar fer coses més estables. El fet d’haver treballat amb en Marc, ha fet que hagi sigut fàcil plantejar-me treballs amb altra gent, com La línea sin fin, un projecte ‘fanzinero’ sobre Catalunya amb l’Andrea Valdés.
Treballo molt des del plaer i el repte, com per exemple amb Pèl i ploma, un projecte on vaig col·laborar amb en Marc Monzó i vam exposar a Vinçon. Em va permetre treballar amb diferents tipus d’artesans i materials, i va ser un inici molt interessant com a escultor. Treballo la forma des de fora, com a amateur, i no des del coneixement o l’ofici. Soc tan amateur escrivint sobre arquitectura com fent escultura; no domino el format, i potser per això des del principi no he treballat amb els mètodes clàssics de l’escultura: mai he fet escultures de bronze, guix o marbre.



Bestué-Vives – 2005 – Acciones en casa


El teu treball, però, es relaciona força amb la matèria. Quin paper hi juga?

Bé, potser treballar amb la matèria per a mi és semblant a fer-ho amb paraules, buscar un ordre amb elements de múltiples procedències, una correspondència entre allò material i allò textual. No em trobo còmode amb el llenguatge i, per això, he buscat altres maneres de treballar-lo. Encara que treballi amb escultura o objectes tridimensionals, el meu interès és posar al límit el llenguatge que, al final, és el pensament. En aquest sentit, per a mi, la matèria és significat i, alhora, és real. A diferència de la forma, que és més subjecte als canvis o la destrucció, la matèria sobreviu. Puc agafar un gerro, polvoritzar-lo i donar-li una nova forma: una esfera, un cub o una cadira… M’agrada aquesta manipulació. En tot això hi ha una influencia del poeta Stéphane Mallarmé i la seva consideració de la paraula com una entitat física.

En el projecte Estructuras al límite ho barrejaves també amb el cos.

Sí, també m’interessa allò corporal. Ja sigui el meu cos, el d’un actor o el cos de l’espectador. En aquest projecte en concret, el que volia era fer poemes a l’espai; poemes corporals. Els poetes, per parlar de sensacions mentals utilitzen metàfores físiques: ‘tenir vertigen’, ‘sentir-se buit per dins’, ‘sentir la tensió’… Per parlar d’emocions han de buscar metàfores que moltes vegades són estructurals. Aquesta intuïció em va fer seleccionar una sèrie d’edificis de Félix Candela —o alguns detalls constructius— i identificar-los amb una acció corporal utilitzant la idea de tensió, pes o gravetat, en l’espai i en un moment del temps. Al cap i a la fi aquestes nocions físiques afecten de la mateixa manera un edifici i una persona.



Amb quins arquitectes més t’identifiques?

Quan vaig fer el treball sobre Miralles em vaig sentir molt fascinat per tota una generació d’arquitectes catalans —Viaplana-Piñón, Lapeña-Torres, o Mateo en cert moment— per la seva forma d’entendre l’arquitectura, molt curosa amb els materials, enigmàtica i bastant irònica. A nivell més general m’interessen molts arquitectes, com Ábalos i Herreros quan treballaven plegats, Peter Eisenman, John Hejduk,… Al mateix temps, per a mi és molt important l’arquitectura anònima, la dels extraradis, o la de la Sagrera, d’on soc jo. Hi ha una arquitectura molt mediocre: amb l’Hipercor, edificis setenteros de maó, una arquitectura sense pensament, ràpida, insípida. D’alguna manera m’agradaria escriure sobre això i donar-li una dignitat: és el que en un moment donat s’ha decidit construir, i allò que no sembla estètic, també té una estètica. Però a més forma part del context, i té una història i una política al darrere.

En aquest sentit, com veus el panorama arquitectònic actual?

Hi ha una generació d’arquitectes joves a Barcelona que donen moltes voltes al que fan, i que podrien fer una arquitectura molt potent a nivell d’habitatge i de barri, però gairebé no tenen encàrrecs: és un fracàs que hem d’intentar revertir amb més pedagogia arquitectònica. Potser fa 25 anys la gent es va emocionar amb la torre de Norman Foster, o van sentir seva la Vila Olímpica, però és una llàstima que aquesta transformació urbana no portés una reivindicació per part dels usuaris d’una arquitectura bona també per a ells mateixos.
Arquitectes com els Harquitectes, Goig, Takk, Maio, Flexo, Arquitectura G o Guillermo Santomà són molt potents, però estan en un context que no els permet desenvolupar al màxim les seves potencialitats. En els últims anys hi ha hagut un canvi no només econòmic sinó també cultural. Abans la cultura era un actiu, i això s’ha acabat. Han canviat els hàbits de la burgesia que, al cap i a la fi, és la que aguanta l’estructura cultural d’un país i, lamentablement, no me’ls imagino col·leccionant art, o demanant una casa als Maio, perquè probablement ni els coneixen. El problema sempre és l’educació i els mitjans de comunicació, que no estan per la labor. Fer país també és fer cultura i comunicar-la; i fer pedagogia del bon disseny, arquitectura o art és imprescindible.

T’agradaria dissenyar un espai?

M’encantaria, és un dels meus somnis però no crec que m’ho proposin mai. En canvi, una cosa que sí que veig més factible és dissenyar algun element de l’espai públic, com un rellotge, un banc, una paperera, un paviment o un fanal, però de forma molt anònima.
Al llarg de la meva carrera he assolit reptes: fer vídeos, llibres sobre arquitectura, una instal·lació amb resina, una obra de teatre… però fer un edifici em tornaria boig, i m’obsessionaria moltíssim, pensaria cada metre quadrat, com s’hi accedeix… Seria meravellós.

Guim Espelt Estopà és dissenyador industrial, amb estudis a l’Escola Elisava i la UPC. Ha col·laborat amb TACP Architects, Studio Suppanen, Apparatu o el Centre de Documentació del DHUB a més de realitzar varis projectes per compte propi. És també autor del blog "Told by Design" i vocal de la junta de l'ADI-FAD.