FERRAN AMAT. Hem de parlar

Ferran Amat (Barcelona, 1941) és probablement un dels botiguers més característics i respectats en l’àmbit del disseny i l’arquitectura nacionals. El seu paper al capdavant de Vinçon ha convertit aquesta botiga en un punt de referència. L’any 1995 la botiga va rebre el Premi Nacional de Disseny per la seva “contribució a la promoció de la cultura del disseny”.
Caminem per la botiga entre mobles i objectes fins a arribar al seu despatx, al costat de la Sala Vinçon, on ens espera.


Com va començar la seva relació amb Vinçon?

Vaig entrar a Vinçon perquè el meu pare n’era un dels fundadors. Ell treballava en una empresa que es deia Hugo Vinçon, que abans de la guerra tenia dos socis: el senyor Vinçon, que era alemany, i el seu cunyat, que era jueu i es deia Levi. A l’any 1941 es van associar amb el meu pare i van obrir la botiga on som ara. Tal com comencen molts acudits: eren un alemany, un jueu i un català. Després, Levi se’n va anar als Estats Units, el senyor Vinçon va vendre la seva part del negoci i llavors va passar a ser un negoci familiar de la família Amat. El meu germà gran, quan tenia 14 anys, va començar a treballar aquí, i jo també, amb la mateixa edat, quan vaig acabar quart de batxillerat. I sense estudiar res més vaig començar a aprendre una mica la feina de botiguer.

Quan va començar a agafar més responsabilitat dins el negoci?

Amb la mort del meu pare, el meu germà i jo vam agafar el negoci. En aquell moment, a mitjan dels 60, no veníem pràcticament res, era un desastre. Aleshores el meu germà i jo vam fer una reflexió i vam dir: si estem intentant vendre alguna cosa i no ho aconseguim, fem-ho d’una altra manera, intentem vendre coses que ens agradaria tenir a casa i, si no ho venem, com a mínim ens ho quedarem. Va ser una cosa accidental, gairebé instintiva, de sentit comú i no sabíem què passaria. Llavors, vam tenir la sort que hi havia molta gent que pensava com nosaltres i això va desencadenar que a poc a poc anéssim canviant tota la nostra oferta.

Quan va prendre consciència que allò que li agradava vendre era disseny?

Jo, de vegades, per fer broma dic: “Vaig sentir la paraula per la ràdio una vegada…”, però, de fet, en aquell moment ja passava alguna cosa a Barcelona, amb el Grup R i tota aquella gent. El moviment que hi havia de disseny era molt petit i anava molt de la mà dels arquitectes. Nosaltres, però, érem botiguers i encara no vèiem clar què era el que passava, tot i que, de seguida, ho vam entendre: havíem de transmetre aquell estil a plats, a gots i a altres coses que veníem.
Vam començar a viatjar per tot arreu i a buscar productes, i els productes que trobàvem encaixaven molt bé amb tot això. L’evolució ha estat aquesta fins ara. Amb el temps hem anat aprenent.

Va establir alguna relació amb aquest grup de persones que començaven a interessar-se pel disseny?

Jo no tenia tracte amb ells, però, en canvi, com a botiguer, admirava molt una botiga que hi havia aquí al costat que es deia MIDVA, on venien els mobles del GATCPAC. Jo crec que no devien vendre ni un duro, però l’oferta que tenien m’intrigava, m’agradava i vaig pensar que potser la cosa anava per aquí. Era un referent, però no vam tenir cap contacte intel·lectual amb la gent que hi havia al darrere.
Però la influència més important va venir de fora. Com que, per comprar, havíem de viatjar molt, vam poder descobrir la primera botiga Habitat que Terence Conran va obrir a Londres a mitjan dels anys 60. Conran va reinventar la manera de vendre.

Què hi veia de diferent en el que ell oferia i com ho oferia?

Dos aspectes molt importants. Primer, molts dels productes de la seva col·lecció eren populars, a un preu molt correcte. I segon, la manera de vendre’ls. Quan jo vaig entrar a Vinçon, es venia encara darrere un mostrador. El client entrava i et demanava el que volia. Habitat es va inventar el “entreu, mireu, feu i toqueu”. Era un autoservei, però amb una estètica molt cuidada i amb molta cura a l’hora de presentar els productes. A partir d’aquí, vam intentar fer el mateix a poc a poc, organitzant-nos per departaments com encara seguim fent ara. En el moment en què fas un canvi i veus que la gent l’entén, i que funciona, dius: “La cosa va per aquí”. Quan nosaltres vam entrar aquí, era una botiga molt petita amb un magatzem molt gran. Amb els anys això ha anat canviant. Tot el que era magatzem s’ha convertit en botiga, on tenim exposat bona part de l’estoc.



L’any 1972 vau obrir Detrás i l’any 1976, VinChong. Ens pot comentar aquests casos?

Vinçon tenia l’entrada de clients per passeig de Gràcia, i al carrer Pau Claris hi teníem una sortida de mercaderies que no utilitzàvem. En aquest accés vam decidir obrir-hi Detrás, una botiga mig experimental d’objectes d’artesania popular que vam tenir oberta durant uns anys. Anàvem a moltes fàbriques, on trobàvem productes molt interessants. Nosaltres compràvem les restes, que després veníem a Detrás.
VinChong és potser l’inici de la ironia i l’humor que sempre intentem que existeixi en la nostra comunicació. Als anys 70 vaig anar a comprar diverses vegades a la Xina, i hi vaig trobar coses molt interessants, autèntiques, i no com les que venen els basars xinesos d’ara. Ens va semblar que ho havíem d’ensenyar i vam ambientar una de les zones de la botiga d’una manera especial. La gràfica la va fer en George Hardie, un il·lustrador anglès molt bo que, per exemple, havia fet portades per Pink Floyd. Eren com unes ulleres amb uns esparadraps per expressar una manera diferent de veure les coses xineses segons Vinçon.

Un altre espai característic és la sala Vinçon, que va mes enllà de la venta d’objectes. Per què obriu una sala d’exposicions dins una botiga?

Al voltant dels anys 40, quan Vinçon va obrir aquest local, ja hi havia un espai que es deia “la sala Vinçon”, on es feien exposicions, però, amb els anys, es va convertir en magatzem. Més endavant, quan vam convertir la petita botiga en una botiga més gran, vam redescobrir aquest espai, que anteriorment havia estat l’estudi d’en Ramon Casas. Aquest espai tan especial havia de tenir un ús diferent. En aquell moment, quan vam començar, vam acollir tot el grup d’artistes conceptuals. Això va ser l’any 1973 i, des de llavors, portem gairebé tres-centes exposicions. Precisament ara, el MACBA ens prepara una retrospectiva del que vam fer aquells primers deu anys.

Hi han passat personatges com Mariscal, Carles Riart, Claret Serrahima, però també Richard Sapper, Ron Arad, Alessandro Mendini…

Personalment, això ha estat per a mi molt interessant. Hi ha una recompensa molt important i és que, quan ve Richard Sapper a fer una exposició, durant tres dies ets amb ell. I quan ve Ron Arad, ets amb ell… I això és impagable.

En el cas de Bigas Luna, vostè també va arribar a produir-li les dues primeres pel·lícules…

Bigas Luna era soci de Carles Riart, i tenien una botiga que es deia Gris. Van venir a presentar-se com a botiguers per conèixer-nos i explicar-nos el que feia cadascú i ens vam entendre molt bé. Al cap d’uns anys, Bigas es va cansar una mica de fer de botiguer i va comentar que potser li agradaria fer cine. I em vaig engrescar a produir-li Tatuaje, la seva primera pel·lícula. Després d’arruïnar-nos, encara vaig poder ajudar-lo una mica amb la segona. Al llarg dels anys, el pòsit que et van deixant aquestes accions és una gran amistat amb aquestes persones.

Alguns personatges com America Sanchez, Mariscal o Pati Núñez, que ara són Premis Nacionals de Disseny, han fet projectes per a Vinçon dissenyant-ne les bosses, els calendaris, etc. Llavors no eren coneguts, tot just començaven. Com es plantegen aquests encàrrecs?

A Mariscal, per exemple, el vaig conèixer perquè va venir a proposar-me de fer uns productes per vendre a Detrás. Va muntar una petita fàbrica de quadres amb els seus germans. Els pintaven i venien allà mateix, i rèiem molt. Quan tens bon rotllo amb aquesta gent, llavors les coses funcionen. I, és clar, quan has d’encarregar una bossa, els ho demanes a ells abans que a algú altre.
De vegades hi ha gent que em diu: “Ostres, és que tu has ajudat Mariscal”. Doncs jo penso que és al revés, que jo n’he sortit més beneficiat. Com a molt, ells han fet una bossa, però jo, en canvi, he pogut tenir bosses dissenyades per algú com Mariscal. Per exemple, el disseny d’una de les bosses que va fer ell, inicialment, era per un encàrrec que Bloomingdale’s li havia fet per promocionar Espanya als Estats Units. Hi sortia un toro amb una dona mig despullada que ensenyava els pits, però allà es van espantar i van dir que no la volien si no tapava els pits a la dona. Llavors, Mariscal s’hi va negar i em va proposar a mi de fer-la. A més, vam explicar aquella història en diversos idiomes i la gent va riure molt. Així i tot, jugar amb l’humor és complicat. De vegades ens ha comportat rebre alguna esbroncada.

Ens agradaria parlar de la seva faceta com a projectista. Sabem que va dissenyar una xemeneia i que ha fet projectes d’interiorisme.

La xemeneia la vaig fer animat per Miguel Milá, i la vaig presentar als premis Delta. Evidentment no va guanyar res, però això no és el pitjor. El pitjor és que la vam encendre i que gairebé vam haver de cridar els bombers, perquè no funcionava. Estava mal dissenyada.
Els projectes d’interiorisme van començar a funcionar en el moment en què hi vaig barrejar, sense saber-ho, els meus coneixements de botiguer. Quan Llorenç Fluxà, de Camper, ara deu fer vint-i-cinc anys, em va demanar que li fes el projecte de les seves primeres botigues, vaig desenvolupar un sistema diferent de vendre sabates que va ser un gran èxit. Abans, a les sabateries, passava el mateix que em va passar a mi a Vinçon. Per comprar unes sabates, havies de preguntar al venedor i sortir a l’aparador. A Camper vam decidir exposar-ho tot dins la botiga i per talles. La meva aportació va ser més empresarial que estètica. Els interiors es poden reformar al cap d’uns anys, però el més important és que la botiga funcioni bé.
Més endavant em va proposar fer l’Hotel de Camper que hi ha al carrer Elisabets. Vaig treballar amb l’arquitecte Jordi Tió i per fer aquest projecte em vaig posar en el paper de client, com si jo fos qui encarregava el projecte. Llorenç Fluxà va assumir els riscos quan va acceptar fer-ho al meu gust.
Amb el mateix sistema, després, hem fet un hotel a Berlin i el restaurant Dos Palillos a Barcelona. En aquest últim, que també està situat al barri del Raval, ens vam plantejar si en aquest context podíem fer una cosa moderna. Vam optar per crear dos espais diferents: l’entrada per un bar de tapes a l’estil dels de tota la vida que amaga a l’interior un restaurant japonès molt sofisticat.

En el text “Disseny vs emoció”[1] critica la tendència a fer espais molt neutres, buits de contingut i sense emoció…

Hi ha una tendència cap a una estètica que no té massa ànima. La majoria dels locals, si els haguessis d’explicar, no sabries gaire bé com fer-ho i t’hauries de limitar a fer una relació dels materials utilitzats. Tot s’assembla i jo trobo que això no té emoció.

Quina valoració fa de les institucions de difusió del disseny com el FAD, el BCD o el DHUB?

Sóc molt crític amb ells. És un desastre i han de canviar coses. Ara estan tots desorientats, però si s’acabessin unint els tres, potser aquest fet hi ajudaria una mica. Semblava que el FAD era la part més cultural i el BCD era la que parlava amb les empreses i intentava convèncer-les… Però l’empresari, si no té la sort que vaig tenir jo, que m’ho vaig creure i vaig tirar endavant, llavors, per més que hi intervingui el BCD, no passarà res. Jo mai l’he fet servir per a res, i el FAD pràcticament tampoc. De vegades no sé si fan falta o no. De fet, molta gent que ve a Barcelona interessada pel disseny no va al FAD o al DHUB, sinó que vénen a Vinçon. Potser perquè estem cèntrics i sempre estem oberts…

En certa manera, Vinçon també ha jugat un paper educatiu.

Això ha estat accidental, ja que mai hem pretès fer d’educadors. Però, per exemple, entre una botiga i un museu, la botiga té l’avantatge que pots tocar les coses, saps què valen… En aquest sentit, potser és més educadora la botiga del MoMA que el MoMA en si. I és tan educador com podria ser IKEA, de qui tots hem après molt. Aprens què vol dir qualitat. Saps que alguns productes no són de gaire qualitat i que et duraran tres anys, però és evident. Ho fan sense enganyar.
Ha ensenyat més que Vinçon, ni que sigui per la potència que té. Potser, l’avantatge que tenim nosaltres és que a IKEA et pots perdre, no només caminant, sinó en el sentit que hi ha molts productes que crec que no estan bé. Així i tot, podria escollir cent productes seus que ja m’agradaria tenir a Vinçon, amb el seu preu, qualitat i disseny.

Vostè obre el seu despatx els dimarts per rebre propostes. A qui rep? Estudiants, professionals, productors…?

Des de fa uns mesos ja no ho faig jo. Ho fa el meu nebot, amb qui ho he estat fent els últims vint o trenta anys. Bàsicament, volem veure productes. Necessitem ser operatius. No volem rebre estudiants, perquè no els podem encarregar res, i si els hem d’explicar alguna cosa, el dimarts no és el dia, perquè anem molt per feina. La nostra relació amb els estudiants que volen portar un prototip és molt decebedora. Normalment tenen molts errors en el procés de desenvolupament del projecte. D’entrada, com que no hi ha un fabricant que faci l’encàrrec, el briefing inicial és inexistent. Per exemple, l’estudiant pot dissenyar un tamboret, però potser ningú el necessita i a l’hora de presentar-lo a un fabricant, aquest li diu que no necessita tamborets. Una altra cosa que detecto en veure feines d’estudiants és que, habitualment, posen més esforç en la gràfica del producte i en l’embalatge, que en el producte en si.
A més, el disseny de producte és dificilíssim, perquè no hi ha prou fabricants aquí que puguin encarregar el suficient com per mantenir la quantitat de dissenyadors que generen les escoles. Surten completament enganyats.

Però també hi ha propostes que, sense estar enfocades a la producció, poden aportar coses interessants…

Sí. Per exemple,Martí Guixé és un personatge que em segueix sorprenent. Em passa una mica com amb Philippe Starck, qui jo sempre he defensat. De tant en tant t’emociona perquè té molt ingeni. Guixé, per exemple, va fer daurada la tecla del número 4 del teclat de l’ordinador, perquè hi ha el símbol del dòlar. Potser és una tonteria, però com a mínim va pensar alguna cosa! També va fer un projecte amb idees per fer la vida més agradable als peixos que viuen en un aquari[2]. Una de les propostes és un sistema que consisteix a submergir una copa cap per avall, de manera que en elevar-la sobre la superfície fa pujar el nivell de l’aigua de dins la copa. D’aquesta manera, per primera vegada a la vida, si un peix puja a l’interior de la copa, veurà per sobre de l’aigua. Aquella emoció que jo a vegades em queixo que no hi és, Guixé la té.

Hi ha màgia en certs dissenys, però també hi ha un altre tipus de dissenys, com els que Jasper Morrison i Naoto Fukasawa anomenen “Super Normals”.

Jasper Morrison té una botiga per Internet, i és com si et digués: “Penseu una mica, això és el que està bé i no cal que en fem més”. Quan veus la copa que ven, és la copa. Si hagués d’escollir un raspall, seria aquell, i un bolígraf, seria el BIC. Crec que dins de Vinçon també es podria fer una bona selecció de productes d’aquest tipus. Els objectes “súper normals” també provoquen aquesta petita emoció.


L’any 1995 la Sala Vinçon va acollir un homenatge del món del disseny local a Achille Castiglioni: “Vam improvisar una paret, que era com un peep show, i li donàvem unes monedes, que ell tirava per unes ranures. Darrere la paret estàvem quinze tontos esperant que caigués la moneda. Quan era el nostre torn, sortia cada un de nosaltres. Jo li vaig regalar un martell que vaig trobar al Marroc. Tots en tenim un molt bon record, perquè va estar molt carinyós”.


[1] Podeu llegir el text a la versió digital de la revista. Va ser publicat originalment a Mariscal a la Pedrera. Barcelona : Fundació Caixa de Catalunya, 2010.

[2] Fish futures. 1998. Galeria H2O

Guim Espelt Estopà és dissenyador industrial, amb estudis a l’Escola Elisava i la UPC. Ha col·laborat amb TACP Architects, Studio Suppanen, Apparatu o el Centre de Documentació del DHUB a més de realitzar varis projectes per compte propi. És també autor del blog "Told by Design" i vocal de la junta de l'ADI-FAD.

1 Comment

  1. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published.