JOAN ROCA. Hem de parlar

Joan Roca i Albert és el director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) des de l’any 2007. De formació geògraf, el seu camp d’interès s’ha centrat en l’àmbit de la història urbana i les seves investigacions han girat entorn de la trajectòria social, cultural i urbanística de la metròpoli barcelonina.

L’entrevistem per tractar certes relacions existents entre les transformacions urbanístiques i l’impacte que la història i la lectura del passat té en la construcció de la ciutat. Ens trobem per parlar a la Casa Padellàs, que és una de les seus del MUHBA i que serveix d’espai per iniciar la conversa. La Casa Padellàs, palau d’estil gòtic que era originàriament al carrer dels Mercaders, va quedar afectada per la construcció de la Via Laietana i es va traslladar pedra a pedra fins a l’emplaçament actual, en una parcel·la en què es va enderrocar un edifici d’habitatges que no feia honor a la plaça del Rei.



Amb quina voluntat es va enderrocar l’edifici d’habitatges que hi havia a la plaça del Rei a la parcel·la on actualment s’ubica la Casa Padellàs, seu del Museu d’Història de Barcelona?

A inicis del segle XX, l’obertura de la Via Laietana acompleix un rol de modernització burgesa del teixit urbà i de vincle funcional entre el port i l’Eixample. Primer l’sventramento va en pura línia recta, però després sorgeix la proposta de crear un contrapunt historicista en la zona de contacte amb l’àrea de la ciutat històrica on hi havia les grans institucions civils i religioses assentades a la ciutat, que llavors s’anomenava barri de la Catedral.

Els enderrocs per obrir la nova via Laietana proporcionaven no pocs materials treballats en portes i finestres d’origen medieval i modern i alguns dels edificis afectats tenien un interès arquitectònic notable. Llavors es va plantejar la possibilitat d’incrementar el valor històric dels espais propers a la catedral amb aquests materials. La idea de crear un barri Gòtic, proposada per Ramón Rucabado l’any 1911, va encaixar amb múltiples sensibilitats en aquell moment i es va tirar endavant amb la voluntat de reforçar el caràcter medieval dels espais de representació de la ciutat. Naixia el projecte de crear una gran panoràmica historicista visible des de l’actual plaça de Ramon Berenguer el Gran, que deu el seu primer esbós a Puig i Cadafalch.

Alguns edificis es van traslladar sencers —com la Casa Padellàs—, i en altres casos es van rescatar elements –arcs, columnes, llindes–  que després es col·locaven en altres indrets, com les cases dels Canonges. Però en excavar-se els fonaments per reinstal·lar la Casa Padellàs es va posar de relleu el potencial no sols documental sinó també monumental de la ciutat romana. L’era del positivisme no havia passat en va,no era possible ignorar ni destruir aquelles estructures, de manera que s’incorporà el vessant de civilització romana al projecte. Eren els temps del Noucentisme: si la medievalitat representava la capitalitat de la monarquia i l’ordre gremial, la romanitat era el referent de la civilització. Tot encaixava prou bé.

D’altra banda, el conservacionisme havia fet un salt conceptual i d’escala a tot Europa, es va passar de l’interès pels edificis singulars a l’interès per les relacions entre elements, és a dir, pels paisatges. Les propostes del segle xix de conservar només els edificis monumentals —la catedral, les restes del temple romà o el palau de la Generalitat—i buidar la resta per crear així una acròpolis enjardinada havien quedat enrere. Calia tenir en consideració el paisatge en conjunt, arreglant-lo si feia falta, i no només els edificis singulars. És en aquest context que es realitza el trasllat de la Casa Padellàs. Ara bé, el Museu d’Història no va venir-hi fins després de la Guerra Civil, aquesta és una altra qüestió.

La reconstrucció goticista acomplia una funció política i econòmica?

En primer lloc acomplia una funció representativa. A les grans ciutats europees, el moviment romàntic va posar les bases per valorar el passat –reelaborant-lo si convenia– davant l’esclat de la ciutat industrial i la fragmentació urbana que l’acompanyava. Hi ha un ampli repertori per tot el continent de propostes per incrementar la historicitat dels nuclis històrics, mentre, als barris nous, florien el neogòtic i altres arquitectures historicistes. Aquesta operació de representació urbana no és aliena a les crisis de les formes d’organització socials i polítiques i a la crisi de cohesió social resultant de la modernització.

A Barcelona, l’operació barri Gòtic apostava per articular una representació històrica ordenada per legitimar en un passat gloriós una societat corporativa, davant l’auge de les masses i els temors socials dels noucentistes de la Lliga. De fet, la política patrimonial, la construcció simbòlica de la ciutat, no és mai aliena a la qüestió del govern.

El barri Gòtic és alhora un intent de no perdre del tot la Barcelona que l’obertura de la via Laietana enderrocava—ja feia tres quarts de segle del plany del romàntic Pau Piferrer per l’enderroc de Santa Caterina—i una aposta per encarnar en un paisatge històric una visió de la societat. Una visió, al seu torn, prou complexa, perquè el gòtic era el símbol d’una societat ordenada i corporativa, és a dir, conservadora,però també ho era de les llibertats urbanes a les ciutats baixmedievals davant del feudalisme… De manera que és alguna cosa més que una mixtificació banal per atrapar turistes, com de vegades se sent dir. És una operació d’urbanisme historicista pensada des de la contemporaneïtat i que ja en el seu temps va generar polèmica.

Com es tracta el tema de la reconstrucció gòtica en els llibres d’història de la ciutat d’aquells anys?

Bé, abans no arriba als llibres hi ha debat en els diaris i revistes, i fins i tot se’n fa alguna exposició. La idea de crear un barri Gòtic es publica el 1911, amb la via Laietana en construcció i amb la façana de la catedral a punt de completar-se, i va madurant, amb posicions molt variades al respecte. Fins i tot hi ha qui està a favor de crear un entorn d’arquitectura medieval, però evitant l’etiqueta historicista de barri “gòtic”. Rubió i Bellver deia ben a les clares a Taber mons barcionensis que el barri gòtic no existia com a tal, per proposar tot seguit un barri neomedieval harmonitzat amb la nova via Laietana i lliurement inspirat en el gòtic nòrdic, fins i tot proposava teulats punxeguts i agulles als campanars. A ell li devem el pont neogòtic del carrer del Bisbe.

Tot això era ben conegut. Quan el 1927 es va fer una petita exposició amb aquesta proposta de Rubió, L’Esquella de la torratxa no va estar per tantes disquisicions teòriques i li va dedicar un número satíric amb cases gòtiques, autobusos gòtics, senyores gòtiques i d’altres coses per l’estil. I quan el 1958 Adolf Florensa, l’arquitecte municipal responsable dels monuments, va sintetitzar l’operació monumentalitzadora efectuada va intitular el llibret amb el nom ben clar de Nombre, extensión y política del “Barrio Gótico”,  amb barrio Gótico així, entre cometes.

L’operació barri gòtic era, doncs, ben coneguda i explicada, tant pel que fa a la restauració d’edificis medievals sense la qual, tot s’ha de dir, no s’entendria Barcelona —no oblidem la recuperació del saló del Tinell—; com pel que fa als trasllats d’elements arquitectònics o de  construccions senceres —Casa Padellàs—; com, finalment, pel que fa pura i simplement a la construcció d’elements neomedievals, com el pont del carrer del Bisbe. El que passa és que l’operació va ser prou elaborada per aconseguir que, amb la complicitat de les guies turístiques, que no explicaven la gènesi d’aquell paisatge, i dels mateixos visitants el barri anés agafant carta d’una suposada naturalesa antiga… fins que en els darrers temps s’ha reactivat la consciència pública sobre la naturalesa contemporània d’aquesta operació de creació d’imatge, que certament té molts altres equivalents al cor de les ciutats europees, i la majoria menys reeixits.

Aquest no fou l’únic procés de creació d’imatge del seu temps. Mentre des dels paràmetres del noucentisme, amb un paper inicial destacat de Puig i Cadafalch, es modelava el barri Gòtic i es creava el gran espai per a actes de masses a la futura exposició de Montjuïc, a l’altra banda de la Rambla sorgia un altre mite urbà radicalment antitètic, el del barri Xino, de la mà sobretot d’escriptors i fotògrafs. Un mite amb dues cares, la d’aquells que buscaven l’exotisme dels baixos fons, que aconseguiren un ressò internacional, i la dels interessats pel moviment obrer i per les dures condicions de vida dels treballadors, línia, aquesta última, que va conduir a les propostes de reforma urbana del Raval pels arquitectes i urbanistes del GATCPAC.

De la Transició ençà, amb més encert o menys, hi ha hagut múltiples reflexions i actuacions al Raval —que ha substituït el Xino— i menys en el Gòtic, on destaquen les més recents vora la muralla romana. Potser ja sigui hora d’abordar la reflexió per reinventar i reformar el paper del “barri Gòtic” en la Barcelona del segle xxi…

Les ciutats, i les nacions, necessiten un relat històric per legitimar-se. Hi ha relats i patrimonis que s’imposen els uns sobre els altres, encara que convisquin?

En la formació de Barcelona com a metròpoli moderna i com a capital de Catalunya s’han succeït al llarg del temps les operacions monumentalitzadores, amb la creació de nous entorns urbans —pensem en el cas de les exposicions de 1888 i 1929 o en els Jocs del 92—i amb la incorporació d’elements i propostes historicistes, com a l’Eixample —començant pels noms dels carrers—, l’operació barri Gòtic o la rehabilitació de masies en espais públics de la perifèria en recuperar-se la democràcia.

Recentment hi ha hagut altres operacions, com la transformació del Born, que ha fet córrer rius de tinta, o, en una altra direcció, la reivindicació dels grans conjunts del patrimoni industrial, amb la transformació ara en expectativa de l’eix de Pere IV, vora el qual hi ha peces tan destacades com Oliva Artés, Can Ricart, Ca l’Alier o L’Escocesa. O amb Fabra i Coats a Sant Andreu i Can Batlló a Sants. De manera que la relació, amable o conflictiva segons el cas, entre relats històrics diversos té expressions ben visibles en els combats pel patrimoni…

Si ho relacionem amb les preguntes anteriors, tenim el cas de Ciutat Vella, on falta normalitzar els elements de la seva trajectòria industrial: s’ha exalçat el seu passat antic i medieval, però oblidant que fou el bressol industrial de la Mediterrània occidental. El patrimoni industrial de Ciutat Vella és fonamental per defugir del zoning simbòlic i evitar el fals històric de la tematització del territori. Ben a prop del mercat de Santa Caterina hi ha encara el conjunt del taller de foneria de la Casa Parés, que bé mereixeria ser rehabilitat i incorporat als espais patrimonials de la ciutat.

Cal aconseguir més naturalitat en la inserció dels monuments en el conjunt de l’espai públic. La ciutat és el resultat de la superposició de processos que hi han deixat l’empremta. No podem fer una descripció sumària de Ciutat  Vella com a “ciutat antiga i medieval”, ni del cor de l’Eixample com a “ciutat del modernisme”, ni del Poblenou com a “ciutat industrial”, etc.

Hi ha relats historiogràfics orientats?

La historiografia és, com tot coneixement humà, imperfecte, però abalisat per les sèries documentals en què es basa. Els documents no ens diuen com van anar les coses, però sí que delimiten les explicacions plausibles de les que no ho són. No sabem ben bé què va passar, però mirem d’acostar-nos-hi sense contradir els documents: és el principi de falsació de Popper. Un bon historiador aspira a apropar-se a la veritat, per molt que sigui sempre una fita inassolible en l’horitzó. Naturalment, el relat històric dependrà del marc conceptual en què es mogui l’historiador i de quin sigui el subjecte històric que prengui en consideració. Però un bon historiador és el que, atenint-se a les regles de l’ofici, mira de fer parlar amb honestedat els documents.

És confús parlar d’una “història oficial”, que seria una manipulació en favor de les elits, i d’una “història alternativa”, que seria la bona i popular. Ara bé, una altra cosa és que per falta de rigor o de manera deliberada es distorsioni ja d’entrada el passat, però llavors val més que, curt i ras, no en diguem història, és una altra mena de relat.

Un bon relat historiogràfic és aquell que té la capacitat d’interrogar, de generar noves preguntes. I la funció d’un museu d’història de ciutat és la de posar els visitants davant del mirall amb un relat substanciat a través de la ciutat, d’objectes, de documents. No és establir un relat tancat i més mític que no pas històric. Si un relat històric és “orientat” és un mal relat històric.

Quin paper juguen els monuments en la construcció del relat de la ciutat contemporània?

No hi ha dubte que els monuments són importants. Per molt que Internet i altres noves tecnologies canviïn les relacions humanes, l’essència de la ciutat és, tant avui com ahir,l’espai públic al qual cal referir els monuments. El sistema monumental que tenim segueix sent el derivat de la Revolució Francesa, passat pel romanticisme. Als “monuments” construïts com a elements de memòria—commemoratius en el sentit romà de recordatori de fets i gents, com la columna de Trajà—, s’hi afegeixen el que anomenem “monuments històrics”, és a dir, que no neixen com a monuments sinó que es constitueixen com a tals a posteriori, perquè així ho decidim segles després.

La història va del passat cap al present, mentre que el patrimoni va del present cap al passat. És en el present que decidim si un determinat vestigi l’hem de mantenir o fins i tot recuperar, com en el cas de la muralla romana de Barcelona, que era gairebé invisible ara fa un segle, quan feia funcions de paret de les edificacions adossades. Al llarg del segle XX, la noció de patrimoni es va expandint, com explica Françoise Choay,  per incloure un repertori cada cop més ampli d’objectes i construccions, relacionats amb totes les capes socials i no tan sols amb les elits. Comencen a considerar-se patrimoni els masos que han quedat al mig del teixit urbà, les fàbriques, l’habitatge obrer, etcètera. Aquesta extensió del patrimoni comporta la dificultat de decidir què es conserva i què no.

En el cas de Barcelona la monumentalització s’ha fet més complexa des de la Transició, quan una de les grans consignes fou la de “sanejar el centre i monumentalitzar la perifèria”. El centre requeria ser més habitable, la perifèria necessitava més significat. Ara bé, una altra cosa és que sobretot es prenguessin en consideració les masies i que, llevat d’uns pocs casos, la ciutat industrial quedés encara dins del paquet de la grisor del franquisme i de les prevencions, heretades del noucentisme, davant del reconeixement simbòlic de la Barcelona obrera.

D’aquí la rellevància del combat pel patrimoni industrial a principis del segle xxi,amb el Poblenou com a epicentre, i del combat més recent per a la incorporació en la història, el patrimoni i la memòria de la ciutat informal del barraquisme, com al Turó de la Rovira. Aquesta extensió de la noció de patrimoni i del seu paper en l’expressió d’una societat complexa i no sols de les seves elits, ha dut els museus d’història de ciutat a tenir moltes seus, com a fruit d’una voluntat de representació àmplia dels ciutadans. Moltes grans ciutats europees han vist darrerament en els seus museus d’història urbana la possibilitat d’articular relat, espai públic i representació.

Quins riscos té el fet de monumentalitzar espais quan encara són habitats i se solapen amb usos que continuen a la ciutat?

Malament rai si la creació i promoció del patrimoni cultural queda desvinculada d’una visió global de la ciutat i es relaciona tan sols ambla perspectiva turística. Llavors és molt difícil de fer front a l’aparició d’un conglomerat d’interessos que empobreixen els carrers. Alguna cosa falla quan un carrer comença a resultar poc atractiu fins i tot per a molts dels turistes que volen veure i viure Barcelona perquè ha entrat en la fase de monocultiu turístic amb bars de tapes, gelateries, botigues d’artesania i de souvenirs. Alguna cosa falla també quan els comerços es redecoren per aconseguir un fals look antic repicant les parets per mostrar la rusticitat d’uns totxos que mai havien estat a la vista en edificis dels segles xix i xx, que tenien murs ben polits i estucats.

Cal fomentar noves maneres d’intervenir, així com noves maneres de relatar la ciutat, de mostrar la metròpoli. El petit secret de l’èxit és que relats, espais i formats de visita tinguin el mateix interès per als ciutadans de Barcelona que per als visitants de lluny o turistes. Aquesta és la prova del nou! Si una proposta és, específicament, una “proposta turística”, s’està tractant el turista com a mer consumidor passiu, se li nega el dret de ser tractat com nosaltres volem ser tractats quan viatgem, com a ciutadans. I per aquesta via s’està creant una ciutat dualitzada, la dels turistes i la dels residents. Qualsevol ciutat que especialitzi espais extensos en el turisme i que tingui com a dedicació principal la de mostrar-se a si mateixa acaba dessubstanciant-se.

Cal no oblidar que a la base de l’existència mateixa de Barcelona com a metròpoli i com a capital nacional a Europa hi ha la indústria. Sense aquesta potència industrial no hi hauria hagut l’ambició del modernisme. El foment de la indústria hauria de ser, avui, un contrapès a les polítiques turístiques, amb vista a evitar un monocultiu econòmic poc desitjable. Les ciutats que viuen sols del turisme presenten una divisió social més acusada, en créixer sobretot els treballs poc qualificats.

El perill és el foment des del business turístic d’un via crucis simplista que circuli per Gaudí, Gòtic, Rambla, Barceloneta, sangria i paella. El turisme, hereu tant dels viatgers il·lustrats com dels pelegrinatges, segueix pautes un poc religioses: si un monument esdevé relíquia, qui no l’ha vist no ha complert bé el ritual. Però crec que la solució no és necessàriament la de buscar un turisme més elitista, “que vinguin els rics, així amb menys guanyarem més”. El dret a viatjar de les majories socials és una conquesta democràtica que ha contribuït a eixamplar la mirada de milions de ciutadans. La solució és crear visions més complexes de la ciutat que aportin noves mirades i objectius, sense que per això el visitant hagi de renunciar als llocs més emblemàtics, però dins d’un altre context ciutadà i de visita.

Barcelona pot ser pionera en això, i des del MUHBA hi treballem conjuntament amb una vintena de museus de grans ciutats europees, que recentment han avalat i promogut la Declaració de Barcelona sobre Museus de Ciutat. Cal poder vertebrar de manera satisfactòria i amb sentit els centres i les perifèries, la trajectòria històrica de llarga durada i les memòries recents: la història de Barcino i la de la Barcelona episcopal i visigòtica amb la del segle xx, la Guerra Civil i la memòria del barraquisme.

El turisme segueix basant-se en l’excepcionalisme: la cerca d’allò diferent i excepcional deixa de banda la possibilitat de veure la pròpia vida en el mirall de la vida d’una altra ciutat. I és realment una llàstima que això no s’ensenyi des de l’escola, com ara estem mirant de promoure des del Museu amb el nou postgrau de relats urbans, centrat en la teoria i pràctica de l’itinerari històric.

Per poder mostrar tota ciutat cal també enriquir els relats sobre Barcelona, no només a partir de la historiografia, l’art i l’urbanisme, sinó també de la remobilització dels retrats fotogràfics i literaris. Han de circular moltes visions de Barcelona, que bé mereix ser viscuda des de perspectives diferents. Hi ha una ciutat que això ho tenia força resolt, com a mínim fa uns anys, que és Berlín. En existir una gran diversitat d’elements, molts pòsits diversos i moltes mirades alternatives, la visita a la ciutat pot ser tan policèntrica com la ciutat mateixa.

Barcelona té una concentració de punts d’interès a Ciutat Vella i l’Eixample. Hi ha hagut intents als diversos barris per posar en valor els seus elements singulars com a focus d’atracció turística. Quin risc pot tenir per a la ciutat la descentralització del turisme?

Com deia abans, malament rai si, tant a la perifèria com al centre, no entenem la valoració de nous elements patrimonials des de l’òptica d’una qualificació de l’espai públic. Aquesta pot ser la bona via per donar a conèixer altres visions de Barcelona que incloguin els seus barris populars de la perifèria com a mereixedors també d’una visita, en la línia que ja va apuntar Cirici Pellicer fa ja mig segle. Dins d’una visió integrada del conjunt de la ciutat, si aquests barris tenen interès, el tenen també per als barcelonins, i no només per als turistes. No es tracta, doncs, de buscar “objectius turístics” a part dels “objectius de ciutat”.

Cal trobar el potencial de cada perspectiva històrica, de cada entorn urbà, i oferir als visitants mirades plurals. I per treure tot el profit de l’entorn més local convé, paradoxalment, defugir el localisme. Entendre, com deia William Carlos Williams, que allò universal és allò local perfectament realitzat. Es pot veure el món des del Poble Nou, però per fer-ho cal saber en què és rellevant, què et pot explicar i què et pot fer sentir. I fer-ho d’una manera que el relat i l’espai públic que l’encarna tinguin tant interès pels seus habitants com per als seus visitants, relats a múltiples escales.

Es pot fer una ruta des del Poble Nou al Turó de la Rovira, com proposen algunes guies actualment, que expliquen al visitant una Barcelona que no veurà d’una altra manera. Hi ha mirades significatives que passen per llocs diferents dels més freqüentats. En moltes ciutats això ho ha creat la literatura. Si hi ha moltes visites possibles de París o Londres és perquè múltiples disciplines artístiques han fet seves parts diverses de la ciutat. Fan falta visions polars de la ciutat, mirades de tot el conjunt articulades des de diferents punts. Aquesta és, si més no, l’ambició de futur dels diferents espais del MUHBA per tota la ciutat, pensar alhora en els veïns i en els visit

1 Comment

  1. Pingback: Frankenstein a la gòtica | Rondaller

Leave a Reply

Your email address will not be published.